Uns comentaris sobre Esquerra, i l'herència convergent (2/2)

(Ve d'aquí)

Amb l'Esquerra de Junqueras ara mateix no s'hi pot comptar. Aquest partit en els últims anys ha fet una aposta política en clau espanyola, molt arriscada, que no els està sortint bé. Vots canten. El partit necessita amb urgència la renovació del seu politburó. Esquerra cada dia s'assembla més a una franquícia catalana bis del PSOE estatal, una mena de complement del PSC, tot i que uns i altres es disputen els mateixos votants. Esquerra té tot el dret a canviar d'objectius, d'estratègia, de socis i de militància, però estaria bé que els seus dirigents diguessin a la societat què volen ser de grans, i així tothom sabria què fer quan els catalans tornem a votar per renovar el Parlament. Mentrestant, centenars de milers de vots que Esquerra ha perdut han anat a parar a la franquícia catalana del PSOE, i el senyor Illa, que políticament no és res de l'altre món, intentarà aprofitar-ho en defensa dels interessos unionistes dels seus amos polítics.

Però el votant independentista hi continua sent, tant a l'esquerra com a la dreta. Junts per Catalunya, única força amb cara i ulls entre els hereus de la Convergència de Pujol, té ara molts deures per fer, però no està clar que els actuals dirigents vulguin aprofitar l'oportunitat que se'ls presenta. Mentre completen la merescuda travessia del desert haurien de tenir l'habilitat de saber llegir bé la veu del carrer. Haurien de ser capaços de gestionar correctament l'herència i prescindir dels dirigents que ja no aporten res. El món convergent, ara amb el nom de Junts i majoritàriament independentista, hauria de concloure que la renovació de la directiva resulta imprescindible, amb l'objectiu de recuperar el protagonisme que havia tingut. Els dirigents actuals ja han demostrat què no han estat capaços de fer, i quan un fa el que pot no se li pot demanar més. Bé, sí, se li pot demanar que plegui i deixi pas. A partir de les pròximes eleccions al Parlament els diputats independentistes s'haurien de posar a treballar seriosament partint dels resultats del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Per fer tot això es necessita gent nova.

Last but not least. Cal tenir present que la voluntat d'assolir una Catalunya independent ja té el suport de més de la meitat dels catalans. Ara bé, la ciutadania independentista té motius sobrats per estar molesta amb els partits independentistes, i s'ha d'entendre que, darrerament, alguns s'hagin quedat a casa en espera de temps millors. Però això no comporta que hagin deixat de ser independentistes. Ens trobem al mig d'un procés llarg, i per encarar l'etapa definitiva que acabarà amb la proclamació i reconeixement internacional d'una Catalunya independent queda molta feina per fer, i no tothom té la voluntat de fer-la. Una pista engrescadora seria veure com molts dels actuals dirigents que no se n'han sortit deixen pas a nous líders.