L'herència convergent (1/2)

Durant un quart de segle Convergència Democràtica de Catalunya i, per extensió, Convergència i Unió, va ser la força política hegemònica de Catalunya. Aquella etapa, però, ja forma part de la història. Així, abans del suïcidi polític de trista memòria que van cometre uns dirigents que no van rumiar gaire i es van carregar un dels dos grans actius que tenia el partit, Convergència ja havia deixat de ser el partit més important de Catalunya que havia sigut durant la llarga etapa pujolista. Després del pujolisme va venir l'espanyolisme etiquetat de federalista, primer amb Maragall i després amb Montilla, un fosc funcionari de partit que es va carregar el seu antecessor sense contemplacions.

Però, deixem el PSOE en pau i tornem a Catalunya. Convergència va veure desaparèixer el nom del partit, i a partir d'aquesta gran equivocació política, els convergents han acabat pagant el seu error a les urnes. No hi havia cap necessitat d'enterrar el nom de Convergència. A l'estat espanyol, el PP no ha canviat de nom tot i els seus episodis continuats d'escàndols de corrupció. I el PSOE tampoc, i això que entre els seus dirigents tenia personatges molt relacionats amb els assassinats dels GAL. L'altre gran actiu dels convergents, Jordi Pujol, ara ja és molt gran i, com ell mateix diu, està enretirat.

A partir de la desaparició formal de Convergència i tot el que allò va representar, va quedar un important buit polític per omplir. Hem vist uns quants intents per apoderar-se d'aquesta herència política, amb fracassos estrepitosos dels seus protagonistes. Pocs recorden ja els senyors Duran, Bonvehí, Montañola, Valls i altres, o les senyores Chacón, Parera, Pascal i companyia, uns personatges que han acaparat un protagonisme polític immerescut per acabar desfilant sense pena ni glòria cap a la paperera de la història política catalana.

Com deia molt encertadament Joan Vall Clara, propietari-director d'El Punt Avui, tota aquesta gent forma part, potser sense ser-ne del tot conscients, de "l'unionisme emmascarat format pels civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors". Un cop fracassats, diaris amb interessos clarament unionistes gens dissimulats com La Vanguardia, El Periódico i l'Ara els cedeixen encantats de la vida les seves pàgines d'opinió.

El cas d'Artur Mas potser és una mica diferent, ja que va ser president de la Generalitat i, com va dir Mariano Rajoy, va fer algunes coses interessants ("los catalanes hacen cosas") les quals, per no allargar-ho, no recordarem ara. Però des que va deixar el càrrec, alguns creiem que Mas parla massa en públic, de la mateixa manera que a Espanya parlen massa sovint Aznar, González i Zapatero. Són personatges que ens demostren que practiquen poc una de les virtuts que hauria de tenir un bon polític, és a dir, saber plegar i oblidar-se dels faristols de la política amb elegància i discreció quan deixen el càrrec.

(Continuarà demà)