Tothom té un preu?

La resposta és no, no tothom té un preu. Hi ha persones que per més diners que els ofereixin, no estan mai en venda. Però la majoria sí que té un preu, i això no depèn de si les persones són riques o pobres. Es poden tenir molts diners, moltíssims, però el fet de disposar d'un gran patrimoni no impedeix que alguns en vulguin tenir més. Un bon exemple és el món del futbol.

Veiem la diàspora de bons futbolistes d'arreu del món que han acabat sent comprats per equips de futbol de capital àrab. Aràbia Saudí, un país del qual en el món del futbol fins fa poc no se'n parlava, s'ha afegit a la festa vergonyosa de la gran disbauxa. Ignoro si els futbolistes que es deixen comprar i fan el pas es plantegen què representa anar a treballar a aquell país, que no és precisament una democràcia.

Estem parlant d'uns sous estratosfèrics combinats amb altres pagaments, que inclouen pagaments en espècie d'impossible control fiscal. Un pagament en espècie és, per exemple, enviar a París un Boeing 747 privat per recollir a un tal Neymar i portar-lo a Riad, i satisfer així l'ego infinit del jugador. Un avió de centenars de places per a ell sol.

Tenim el cas de Messi, per exemple, que quan el van deixar marxar del Barça se'n va anar al dòlar àrab de París. I quan s'ha cansat de París, ha fitxat per l'Inter Miami, un club propietat de la família cubana Mas Canosa. Si no saben de quina família es tracta, facin una cerca per Internet i sortiran de dubtes.

En definitiva, Neymar, Messi i companyia són tan pobres que es deixen comprar, i els clubs rics, conscients de la debilitat dels seus empleats, ho aprofiten. Hi ha equips de futbol que tenen diners suficients per comprar el quilo de futbolista al preu que sigui, i ni compradors ni venedors semblen tenir altres preocupacions a la vida que la cotització del dòlar. Són pobres, però es pensen que són rics.