Dejuni intermitent

(Article original publicat el 17/4/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2274, pàg. 2)

El dejuni intermitent és una pràctica que serveix per perdre pes d’una manera natural i saludable, i no implica prendre pseudomedicaments suposadament miraculosos dels que tant s’anuncien a tot arreu, però que massa sovint tenen uns efectes que no són els que ens prometen. El dejuni intermitent consisteix a saltar-se un àpat al dia, és a dir, no esmorzar o no sopar, i qui opta per la intermitència tria a quin àpat renuncia. Al principi sembla que saltar-se un àpat costarà molt, però aviat t’hi acostumes, i en el meu cas la pràctica del dejuni intermitent no em representa cap sacrifici. I si un dia de tant en tant, pels motius que sigui, decideixes saltar-te el dejuni, doncs tampoc és cap drama.

La pèrdua de pes derivada de practicar el dejuni intermitent pot ser d’un quilo i mig al mes, però això també depèn d’altres factors com la constitució física i el tipus d’alimentació de cadascú. En el meu cas concret, durant el primer any de fer dejuni intermitent vaig perdre uns divuit quilos, és a dir, el quilo i mig cada mes que dèiem abans. Després em vaig quedar estabilitzat, i encara que continuo practicant el dejuni intermitent (em salto el sopar, ja que del dinar passo a l’esmorzar de l’endemà) ja no m’he aprimat més. Vull suposar que el meu cos ja ha detectat que ha arribat al seu pes ideal. No cal dir que ara em trobo més bé que abans de practicar aquesta intermitència.

Per complementar el dejuni intermitent i sense ser un expert en aquests temes, que no ho sóc, evitar consumir segons què també és molt útil i saludable. Ho és no només per aprimar-se, o per evitar engreixar-se, sinó per centrar-se en una alimentació més sana. En aquest sentit, i per posar un exemple molt conegut, podem dir que el sucre és dolent, i no només ho és el blanc refinat sinó també altres tipus de sucre. Òbviament això inclou molts productes que porten sucre en la seva composició. El meu consell és que quan anem a comprar cal llegir sempre la lletra petita de les etiquetes, una cosa que per desconeixement o per mandra no acostumem a fer gaire.

Evitar el sobrepès és sempre una bona recomanació, i seguint aquest consell bàsic es poden evitar moltes malalties greus així com altres conseqüències negatives per a la nostra salut. I per aconseguir aquests objectius la pràctica del dejuni intermitent és una molt bona recomanació. I això sense oblidar un avantatge complementari. La raó és que l’estalvi econòmic que representa saltar-se el sopar tampoc és gens menyspreable per a la nostra butxaca.

Rufián, un Rivera d’esquerres

Amb la seva campanya mediàtica i el seu discurs espanyolista Rufián només intenta convèncer a qui el vol escoltar que ell és un espanyol d’esquerres. Rufián defensa una Espanya d’esquerres, i el suposat independentisme del seu partit —Rufián i Esquerra, formalment, encara no han partit peres— de moment el deixa de banda, o queda molt en segon terme. Ara la seva prioritat és Espanya o, més ben dit, una Espanya que sigui d’esquerres.

Encara que a alguns els costi d’entendre-ho, Rufián té tot el dret a canviar d’opinió. Ara bé, potser algú li hauria d’explicar que declarar-se català independentista és incompatible amb defensar una Espanya d’esquerres, o de dretes. En termes futbolístics diríem que és poc creïble ser del Barça i del Madrid alhora; necessàriament has de triar. I Rufián ha triat ser espanyol, o almenys això es desprèn del seu discurs. Res a dir, però tots sabem com va acabar Rivera.

Per concloure aquest comentari de manera simpàtica, podríem afegir que quan Rufián va gosar afirmar que "Prefereixo omplir tiktoks que biblioteques", s’ha de reconèixer que ens va deixar el millor resum del seu actual pensament polític, i a qui s’adreça el seu discurs. Resumint, Rufián es declara d’esquerres, però, per davant de tot, es declara espanyol. Grinyola que el nostre personatge encara militi a Esquerra.

Cuba

(Article original publicat el 2/4/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2272, pàg. 2)
 
El dictador de facto dels Estats Units, Donald Trump, s’ha proposat intervenir aquells països que li fan nosa. Primer va ser Veneçuela, en una operació militar que va incloure el segrest i l’empresonament a Nova York del seu president, Nicolás Maduro. Després li ha tocat el torn a l’Iran, i en aquest cas no es van limitar a segrestar el seu president sinó que van optar per matar-lo. Trump explica molt orgullós que el pròxim país que intervindrà serà Cuba.

Que Cuba és un país en fallida en tots sentits és una cosa que sap tothom, i ho pateixen especialment els seus soferts habitants. Ara bé, que a partir d’aquesta constatació hi hagi un dirigent polític d’un país estranger que pensi que té el dret a intervenir Cuba, això ja supera tots els límits. Totes les dictadures acaben caient, i tot indica que Cuba no serà una excepció, amb ajut exterior o sense. Podríem afegir que els cubans respiraran alleujats, ja que pitjor que ara no hi poden estar.

Fa uns mesos hi va haver aquell esdeveniment mediàtic d’una flotilla de petits vaixells amb destinació Israel. Els navegants tenien l’objectiu —suposadament, almenys això van manifestar— de mostrar complicitat i solidaritat amb els palestins de Gaza. De Hamàs, per cert, els navegants ni en van parlar, i això ja és força significatiu. I encara que d’aquell viatge se’n va parlar molt, ningú amb dos dits de front pot parlar d’èxit quan els resultats obtinguts en aquella excursió van ser nuls.

Doncs bé, ara s’ha muntat una altra flotilla amb destinació Cuba, en solidaritat amb els cubans maltractats durant dècades pels governants comunistes que van prendre el poder de l’illa l’any 1959. Pablo Iglesias també s’hi ha solidaritzat, i ha publicat un vídeo on s’exhibeix passejant per una Havana gairebé deserta, passant per indrets força coneguts de la capital. Finalment, arriba a un edifici oficial on el rep a la porta el successor polític dels germans Castro, Miguel Díaz-Canel, l’actual president del país. El dirigent comunista i Iglesias es mostraven satisfets per la trobada.

Però per més que s’intenti negar la realitat, aquesta nova flotilla no amaga la situació de fallida d’aquella república. Cuba és un gran país, i els cubans, en general, són bona gent, però tenen la desgràcia que els seus dirigents des de fa set dècades s’han dedicat a maltractar-los. El problema és que els dictadors comunistes, sense suport electoral, pretenen imposar a la població un model de societat que repetidament s’ha demostrat inviable a tot arreu on s’ha intentat.