.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 29 de setembre de 2017

Important jornada de reflexió

Avui un missatge curt i obvi. Diumenge els catalans estem cridats a votar. Només es comptaran els vots que a les vuit del vespre estiguin dipositats a les urnes (com la de la foto). La voluntat dels abstencionistes no es tindrà en compte, com sempre. Després no surtis dient “oh, és que jo em pensava que...”. Queda tothom avisat. D’opcions n’hi ha tres: sí, no i el vot en blanc de l’equidistància colauista (ni sí ni no sinó tot el contrari).

dijous, 28 de setembre de 2017

Les garanties del referèndum

És cert, el de diumenge no serà el referèndum amb totes les garanties que a molts ens agradaria. De fet, de garanties n’hi haurà tantes com ho permetin les especials circumstàncies d’aquesta votació. Precisament mancaran les garanties que s’han eliminat des de les institucions de l’estat, és a dir, aquelles garanties que els de la coalició del no (PP PSOE Cs) reclamen amb tanta insistència.

És trampós, per tant, l’argument de la manca de garanties utilitzat per la coalició del no, quan han estat aquests partits, amb l’ajut inestimable de les institucions de l’estat, els que han procurat que desapareguin les garanties que ara troben tant a faltar. S’ha de ser molt cínic per exigir unes garanties que els de la coalició del no s’han carregat impunement.

Amb l’ús de la violència, diumenge, els milers de piolindos i companyia potser impediran que en alguns llocs de Catalunya es pugui votar, però la prova més evident que Espanya haurà perdut seran precisament les imatges de la violència policial per impedir que es voti, unes imatges que cap país del món endreçat es podria permetre. Però ja sabem que Spain is different.

dimarts, 26 de setembre de 2017

El podi dels farsants

A mesura que s’acosta l’1 d’octubre cada dia va quedant més definit com s’acabarà configurant el pòdium dels farsants. Els farsants són els del sí però no, els del no però sí, i els d’avui no i demà ja ho veurem. Dilluns, dimecres i divendres intenten donar a entendre que són partidaris de donar suport al referèndum, mirant d’esgarrapar vots en aquest sector de la societat. Dimarts, dijous i dissabte prediquen exactament el contrari, fent la competència directa a Cs, PSOE i PP. No cal dir que es tracta d’una competència deslleial perquè els tres partits espanyolistes sempre s’han posicionat molt clarament per impedir el vot als catalans. Els farsants, actuant així, sigui quina sigui l’opció que guanyi el referèndum sempre podran dir que han guanyat. Però seguiran sent uns farsants.

Comuns i colauistes segueixen fent molts mèrits per ocupar el lloc d’honor del podi. Colau menysté el seu electorat dient un dia blanc i l’endemà negre, i fent veure que està a favor d’una “mobilització ciutadana” —aquesta política té una al·lèrgia malaltissa a parlar de “referèndum”— però, alhora, donant instruccions als seus guàrdies urbans perquè arrenquin cartells proreferèndum i identifiquin els culpables d’haver-los enganxat. Potser pensa que així recollirà vots de totes bandes, però també podria ser que els perdés a tot arreu. El votant potser es deixa enganyar una vegada però a la segona ja va més amb compte. És d’esperar que quan hi tornin a haver eleccions tota aquesta colla de farsants paguin el preu electoral que es mereixen, ja que la seva farsa no hauria de quedar sense conseqüències polítiques.

divendres, 22 de setembre de 2017

No votar resoldria el conflicte?

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.826 de La Veu de l'Anoia)

Diguin el que diguin les constitucions, els governs i els tribunals, en democràcia el fet de votar mai pot ser un acte delictiu. Una altra cosa és la conseqüència de votar, és a dir, com s’han d’implementar els resultats d’una votació. Però centrem-nos en el fet de votar. Les relacions entre Catalunya i Espanya són molt més tibants ara que fa deu anys, i que en fa un. Cada dia que passa la tensió augmenta. La conclusió que se’n podria treure és que els conflictes polítics no es resolen sols, fent veure que no existeixen. Aquesta seria la recepta Rajoy, però ja s’ha demostrat que en lloc de disminuir el problema només l’agreuja.

Els conflictes territorials es poden resoldre de dues maneres: a bufetades o negociant i votant democràticament. No n’hi ha d’altra. Sempre he estat partidari de la via democràtica, i l’u d’octubre tinc previst anar a votar. I, com la majoria dels catalans, espero poder-ho fer sense tensions i amb la necessària normalitat ciutadana. Cal no oblidar que la reivindicació de la majoria dels catalans no és la independència de Catalunya sinó poder-la sotmetre a la consideració democràtica dels catalans. L’objectiu és que tothom pugui escollir lliurement l’opció que li sembli millor, i les amenaces d’aquells que pretenen que no es voti són sobreres.

Alguns no tenen sentit del ridícul. No hi ha imatge més ridícula, patètica i antidemocràtica que veure com la policia espanyola es dedica a buscar paperetes de vot per les impremtes del país, com si encara fóssim en plena dictadura franquista. Però, i si els partidaris d’anul·lar la votació se sortissin amb la seva? De què els serviria? Quina seria l’alternativa? Algú que toqui de peus a terra pot creure que els catalans ens oblidaríem del problema si mitjançant la violència de l’estat l’u d’octubre no poguéssim votar? Tan baix és el nivell intel·lectual dels nostres adversaris?

Es van anunciar maniobres militars a Catalunya per part de l’exèrcit espanyol, i s’han començat a mostrar imatges d’un cos policial patrullant amb armes llargues per poblets de la Catalunya interior, en una clara provocació ciutadana, o potser buscant generar por entre la ciutadania. Les institucions espanyoles no poden dissimular els nervis perquè veuen que l’u d’octubre no serà una costellada com la de fa tres anys. Però, insisteixo, si finalment se’ns impedís votar, algú pensa que el problema català quedaria automàticament resolt, i que els catalans ens oblidaríem de la legítima reivindicació de decidir el nostre futur?

dimecres, 20 de setembre de 2017

Catalans presumptament delinqüents

Si votar és delicte, aniré a votar. I si ho és fer propaganda del referèndum, en seguiré fent. Així, resulta que per defensar el vot i la propaganda alguns consideren que sóc un presumpte delinqüent. A Catalunya hi ha gent convençuda que un país com Espanya, que ara pretén criminalitzar el vot, pot ser el seu país. Hi ha persones amb un nivell d’autoexigència democràtica tan minso que, la veritat, prefereixo quedar-ne al marge i anar per lliure. No cal dir que estic pensant en els votants del PP, PSOE, Cs i una part de l’esquerra. Però almenys en una cosa coincidim. Tots ells tenen molt clar que el seu país no és el meu. Tan clar com ho tinc jo.

dilluns, 18 de setembre de 2017

Ens roben la democràcia!

D’aquella frase tan criticada per alguns, també per mi, que diu “Espanya ens roba”, hem passat a constatar que ens roben la democràcia. Qui roba és un lladre però, parlant de lladres, cal fer un petit aclariment. Espanya, com a país, ni ens robava abans ni ens roba la democràcia ara. Són els poders de l’estat —todos a una— els que ens roben la democràcia. Als catalans se’ns està aplicant l’estat d’excepció de manera encoberta però igualment efectiva. Ho fan sense declarar-ho oficialment perquè no ignoren que des de fora els vigilen. Com si Espanya fos la Xina, les operadores telefòniques ja ens deneguen l’accés a determinades pàgines d’Internet. Se’ns persegueix per delictes inexistents, i aquí potser cal recordar, un cop més que, en el nostre ordenament jurídic, convocar un referèndum no és delicte.

Des d’Espanya ens apliquen decisions arbitràries, injustes i, presumptament, delictives; això es veurà quan els tribunals europeus hi diguin la seva. Ens anul·len algunes de les nostres llibertats bàsiques (de reunió, d’expressió, d’associació, etc.). Ara ja no cal anar a buscar exemples d’actituds antidemocràtiques a les democràcies low cost de Turquia o Veneçuela, els tenim molt més a prop. Hi ha una part d’Espanya que no ha cregut mai en una democràcia comme il faut. Fins ara s’han guardat més o menys les aparences però ara ja no, ara val tot. Els hereus polítics del franquisme ja no s’amaguen, ara actuen a cara descoberta amb total impunitat.

Ens queden tretze dies fins a la data del referèndum, dues setmanes que se’ns faran llargues. De males jugades i maltractaments per part de les institucions espanyoles se n’han d’esperar més, tenen tot el catàleg preparat per aplicar-lo quan els convingui. Per altra banda, d’Europa no podem esperar complicitats fins després d’haver votat. Però no hem de caure en provocacions. I, sobretot, hem d’anar a votar el dia 1 d’octubre, no perquè estem abduïts per ningú com ha dit algun poca-solta amb càrrec institucional sinó perquè votar, un dret bàsic de la democràcia, no pot ser mai un acte delictiu.

+ + + + +

El 18 de setembre del 2007 vaig obrir aquest blog. Avui fa deu anys.

divendres, 15 de setembre de 2017

Colau, entre la contradicció i la mentida

Les persones que parlen molt de pressa corren el risc de no rumiar prou què han de dir, i que s’acabin contradient amb afirmacions recents que deien exactament el contrari. Ada Colau és un bon exemple d’aquesta mena de gent. Em vaig adonar de qui era Colau el dia que es va ficar en política —candidata a alcaldessa de Barcelona— pocs dies més tard d’haver assegurat pel dret i pel revés que ella mai no entraria en política. Dedicar-se a la política no és pas dolent però, per dedicar-se a la política, mentir hauria de ser una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar mai.

Els polítics que juguen amb la mentida tenen un problema, i és que la gent té memòria. Colau, alcaldessa de Barcelona, va accedir al càrrec gràcies a una prima immerescuda de vots per haver-se afegit a la caverna mediàtica espanyola en les seves fastigoses denúncies falses sobre un compte inventat a Suïssa del seu contrincant Trias. Passats tres anys Colau encara no és capaç d’admetre que va guanyar les eleccions fent trampa, ni de disculpar-se públicament amb Trias. Dimecres a RAC-1 va tornar a tenir una oportunitat de fer-ho i ho va rebutjar fent-se l’ofesa.

Un ego desmesurat combinat amb una gran prepotència i la convicció d’una superioritat moral inexistent defineixen Colau. La gent normal, quan s’equivoca, es disculpa, però Colau no només no ho fa sinó que ni tan sols està disposada a admetre l’equivocació. En fi, Colau és d’aquesta mena d’individus que de tant en tant aterren a la política. Però, dit tot això, qui té l’última paraula és l’elector, i cada votant decideix a quina alçada s’ha de situar el llistó de la integritat moral del seu candidat. En aquest sentit, els electors de Colau potser són poc exigents; si més no, tindran oportunitat de demostrar-ho a les pròximes eleccions.

La decisió final de l’alcaldessa Colau respecte a les facilitats o dificultats que posarà sobre la celebració del referèndum a la ciutat de Barcelona, no és res més que el penúltim episodi de la seva permanent contradicció. Avui blanc, demà negre, i el dia u d’octubre ja ho veurem. I no parlo de si Colau votarà o en quin sentit ho farà, sinó de si facilitarà el vot als barcelonins o farà costat a aquells que no volen que es voti.

dimarts, 12 de setembre de 2017

Doncs no, el soufflé no ha baixat

Els altaveus mediàtics de l’unionisme (mitjans digitals, diaris de paper, tertulians de tota mena i condició, ràdios i teles) han anat predicant insistentment durant les darreres setmanes la idea que el suflé independentista català anava de baixa, és a dir, que el suport a la independència de Catalunya s’estava desinflant. Suposadament, la prova del cotó per demostrar-ho seria la manifestació de l’onze de setembre. Doncs bé, feta la manifestació d’ahir a Barcelona resulta que no, resulta que està passant just el contrari, i només cal observar les imatges per constatar-ho. No cal dir que per mesurar el suport a la independència no es comptaran manifestants sinó vots, i per això ens haurem d’esperar a l’u d’octubre al vespre. Per tant, ara resulta sobrer fer càlculs i especular sobre la xifra de manifestants que ahir van sortir al carrer. El fet evident és que, un cop més, una gentada va ocupar els carrers de Barcelona. I per cert, un cop més ni una paperera trencada.

Ahir va ser el preludi del referèndum que celebrarem d’aquí a tres setmanes. Agradi o no, ja són sis onzes de setembre que el suflé català no baixa sinó que segueix pujant amb força. El mèrit de l’èxit independentista està molt repartit, sense oblidar la col·laboració, que els catalans mai agrairem prou, dels estaments de l’estat que, amb les seves decisions forassenyades en contra de la voluntat majoritària dels catalans de poder votar el nostre futur, semblen voler fer costat als partidaris de la independència de Catalunya. Espanya, un país estrany. Amb cada nova agressió de l’estat augmenta l’independentisme a Catalunya. I això ho veu tothom menys les institucions de l’estat.

divendres, 8 de setembre de 2017

La manifestació de Barcelona

(L’article original en versió paper es va publicar l'1 de setembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.824 de La Veu de l'Anoia)

Dissabte passat va tenir lloc a Barcelona la manifestació en contra del terrorisme convocada per la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona. No sóc gaire partidari de les manifestacions multitudinàries i, sempre que puc, intento fugir de les grans concentracions humanes, siguin del caire que siguin. Però que a mi no m’agradin les manifestacions no va més enllà d’una opció personal sense cap relació amb una opció política. En democràcia, sortosament, cadascú va allà on vol.

Un cop convocada la manifestació de seguida es va veure que la protesta en contra del terrorisme quedaria en un segon terme, i que entitats de tota mena i càrrecs polítics de Catalunya i de l’estat intentarien aprofitar l’acte per fer propaganda en favor dels seus interessos polítics. Així, uns es posicionaven a favor de la unitat d’Espanya, uns altres a favor de l’opció independentista de Catalunya, i fins i tot alguns, aprofitant la presència del rei espanyol, pretenien defensar la institució monàrquica.

El resultat d’aquesta evident barreja d’interessos al marge d’un posicionament comú en contra del terrorisme es va traduir en la diversitat dels símbols externs que portaven els manifestants. Així, es van veure pancartes amb tota mena de lemes, no necessàriament relacionats amb el terrorisme islamista. Es van veure també banderes diverses, d’Espanya (algunes), de Catalunya (algunes més), estelades (la gran majoria) i unes quantes més d’altres països.

Al meu entendre algú es va equivocar en els seus càlculs, en el sentit d’esperar que es respectés l’objectiu de la manifestació sense barrejar-n’hi d’altres. Però amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació l’ambient ja s’escalfava en els dies previs a la manifestació. Els participants de bona fe que només anaven a una manifestació en contra del terrorisme es van veure d’alguna manera utilitzats per aquells que defensaven la independència de Catalunya, la unitat d’Espanya o la institució monàrquica.

No podem dir que aquestes coses no s’esperessin, i els dirigents polítics que van venir des de Madrid sabien perfectament a què s’exposaven, des d’una escridassada fins a haver d’escoltar insults en contra de la seva presència. L’exagerat desembarcament d’autoritats espanyoles a Barcelona va produir els efectes contraris que es buscaven. Les imatges del monarca espanyol rodejat d’estelades, com si fos ell mateix qui presidís una manifestació independentista, quedaran en el record de molta gent, i alguns suposo que n’hauran de treure conclusions.

dijous, 7 de setembre de 2017

Ahir al Parlament

El que va passar ahir al Parlament era del tot previsible. Així, l’aprovació de la llei i convocatòria del referèndum per part del Govern, amb el filibusterisme parlamentari de les colles del no com a únic recurs de qui sap que té la partida perduda, estava en el programa i no crec que sorprengués ningú. I a Madrid, la reacció enfurismada del Gobierno —de moment, només de paraula— també estava en el guió.

La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.

L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Desobeir esdevé una obligació democràtica

Els anglesos diuen que “forecasts are unpredictable”, és a dir, les previsions són imprevisibles. Els catalans —no tots, però sí una amplíssima majoria— volem votar sobre quin ha de ser el nostre futur, i fer-ho amb la màxima normalitat democràtica, però es fa difícil assegurar que aquests desitjos no xocaran amb els entrebancs de tota mena anunciats per la metròpoli. Ara estem en això, volem que el referèndum de l’1 d’octubre es desenvolupi amb tota normalitat, però no hem d’oblidar que altres faran tot el que estigui a les seves mans per impedir-ho, i incrementaran la violència de les seves mesures antidemocràtiques. Però, per més que ho diguin a Madrid, a ningú se li escapa que el fet de votar no pot ser mai un acte antidemocràtic.

A Catalunya tothom sabia que per tirar endavant el procés arribaria un moment que s’haurien de desobeir determinades lleis espanyoles. A Espanya tothom és conscient que sense aquesta desobediència no podrem exercir mai el dret a decidir el nostre futur. Tot indica que el moment de la desobediència ja és a tocar. Tothom sap que l’objectiu d’Espanya és que els catalans no votin, i intentaran impedir-ho per terra, mar i aire, però els governants espanyols saben també que els catalans desobeiran les lleis que facin falta per poder votar amb normalitat. No és que els catalans tinguin un interès especial en desobeir, però tothom és perfectament conscient que sense desobediència no es podrà votar, ni ara ni mai. Desobeir esdevé, per tant, una obligació democràtica.

divendres, 1 de setembre de 2017

Trenta dies d’infart

Des d’ara fins a l’u d’octubre a Catalunya ens esperen trenta dies d’infart, trenta dies no aptes per a cardíacs. Els poders espanyols units (executiu, legislatiu i judicial i els seus auxiliars policials, militars, diplomàtics, el món inversor del Palco del Bernabeu, el Foro Puente Aereo i assimilats) faran tot el que estigui a les seves mans, i no necessàriament utilitzant sempre la legalitat, una curiosa legalitat que no permet votar segons què, per intentar aturar el referèndum de Catalunya. Fixeu-vos que d’un temps ençà l’executiu espanyol ja ens diu per avançat què dirà el seu tribunal constitucional sobre temes que encara ni tan sols s’hi han presentat. Separació de poders a Espanya? Connais pas. No semblen ser conscients, però, que amb les seves actuacions anticatalanes no només perjudiquen els independentistes sinó l’espanyolisme català que, tot i ser minoritari, també existeix.

La jugada bruta d’ahir del TBO i el seu director en contra del govern català en general i dels Mossos en particular és només un episodi més de la guerra bruta que ens espera. Espanya atacarà no només des de Madrid sinó també des de Barcelona, amb l’ajut de La Vanguardia i el TBO. Espanya sap que s’hi juga molt, i aniran a totes contra els dirigents polítics catalans, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació de dretes i d’esquerres, progressistes i conservadors. En aquests trenta dies encara veurem més unitat d’acció entre La Sexta i La Razón, entre Cuatro i 13TV. Quan el tema és Catalunya, els Lara i companyia van de bracet amb els de Prisa. El Mundo i El País ja fa temps que intercanvien portades i editorials. Todos a una contra Catalunya. En aquests trenta dies d’infart tota la premsa de l’estat es convertirà en un gran Marhuenda a les ordres de La Moncloa.

Estem tots avisats. Ara ens cal resistir l’embat espanyol i arribar a l’u d’octubre com més sencers millor. Els catalans juguem, però, amb un petit avantatge, i és que des de fora observen el nostre procés amb interès, i això significa que Espanya és perfectament conscient que no té carta blanca per fer qualsevol disbarat en contra de la voluntat majoritària dels catalans: votar què volem ser de grans.