El que va passar ahir al Parlament era del tot previsible. Així, l’aprovació de la llei i convocatòria del referèndum per part del Govern, amb el filibusterisme parlamentari de les colles del no com a únic recurs de qui sap que té la partida perduda, estava en el programa i no crec que sorprengués ningú. I a Madrid, la reacció enfurismada del Gobierno —de moment, només de paraula— també estava en el guió.
La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.
L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.
La notícia d’ahir va ser, al meu entendre, el trencament de Catalunya Sí Que Es Pot i els comuns (o, per ser més precisos, alguns comuns), aquesta amalgama de comunistes declarats i no declarats que, com la senyora Colau, no saps mai si pugen o baixen. Perquè una cosa és que no siguin independentistes, que evidentment no ho són i tenen tot el dret a defensar el seu dependentisme, i una altra és que s’afegeixen al búnquer del no, no a votar no sinó a prohibir votar, fent pinya amb la coalició PP-PSOE-Cs.
L’acudit de la jornada va ser l’anunci de Ciudadanos de presentar una moció de censura contra Puigdemont. Com era d’esperar, PSOE, PP i CSQEP no van tardar gaire a dir que no hi donarien suport, però després d’un dia tan llarg i amb tanta tensió no criticaré pas que la diputada Arrimadas intentés acabar la històrica jornada amb un acudit que, per altra banda, només li van riure els seus, i no tots.
6 comentaris:
T'has descuidat que el partit va començar amb un gol per tota l'esquadra de la presidenta Forcadell recusant el TC en ple. Va ser bonic, no trobes?
T'has descuidat que el partit va començar amb un gol per tota l'esquadra de la presidenta Forcadell recusant el TC en ple. Va ser bonic, no trobes?
M'he de confessar: quan vaig escoltar l'Arrimadas parlar d'una moció de censura -no riguis- juro que vaig pensar que es referia a Rajoy. Vaja, que el culpabilitzava per haver portat les coses fins on som ara. Dos segons vaig trigar a adonar-me que parlava d'en Puigdemont. Au, va, vinga, pots riure una estona xD
Clidice,
Tens raó, però l'alegria d'aquell gol ha durat poc (tinc entès que ja ho han tombat).
Ferran,
Potser tu estàs acostumat a un país més seriós que el nostre ;-)
LO QUE MES AN VA COPSAR,DE LA TRENCADISSA DELS COMUNISTES,VA SER LA CARA DE PEIX FORA D'EL AIGUA D'EN "COSCU"...HA DE SER FOTUT.
Quina pena! el 1-O no és mes que una excusa per seguir vivint del procés. El Govern utilitza el dret a decidir com una excusa. El dia 1 només poden passar 2 coses: que guanyi el NO (cosa poc probable perquè la majoria de partidaris del no no aniran a votar) o que guanyi el SI (amb una participació molt baixa). La realitat és que el dia 2 tot seguirà igual.
Jo només recordo: el 9N 2014 veu fer el ridícul (la participació no va superar el 38%) pero vosaltres veu seguir amb el tema, el 27-S veu perdre les eleccions (Antonio Baños ho va reconèixer) pero vosaltres veu seguir amb el tema, després els famosos 18 mesos, després la DUI... així fins al dia d´avui. I jo em pregunto fins quan? patètic!
Publica un comentari a l'entrada