.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 29 de desembre de 2017

Satisfet o decebut?

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de desembre de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.840 de La Veu de l'Anoia)

Els catalans, tots, sabem què voldríem que diguessin avui els diaris i què no ens agradaria gens que diguessin. Com que aquest article l’escric uns dies abans de sortir a la llum no sé si avui estaré content o decebut, però indiferents segur que la premsa d’avui no ens hi deixarà. Sovint ens creem unes determinades expectatives, i de vegades es compleixen i de vegades acaba passant exactament el contrari del que ens agradaria. Les coses són com són, la gent actua com actua i, com diu aquella dita, el poble mai no s’equivoca, tot i que al meu entendre això no és ben bé així. Sóc dels que penso que, de vegades, amb les seves decisions, la gent s’equivoca, i després només li queda l’opció de lamentar-ho. Però, dit tot això, si avui no ens agraden les portades dels diaris, tampoc ens servirà de consol donar la culpa a un tercer.

Ahir vam tenir l’oportunitat de votar en unes eleccions absolutament atípiques en molts sentits. Així, com que no es van respectar els resultats electorals de Catalunya de fa dos anys, el partit més corrupte d’Europa, amb l’ajut inestimable dels seus socis del 155, a banda d’altres disbarats es va permetre la gosadia de destituir el govern de Catalunya, tancar el Parlament i ordenar que es tornés a votar. Recordem que no hi havia cap necessitat de repetir les eleccions, ja que els mandats són per a quatre anys, no dos. Cal deixar ben clar, doncs, que ens van convocar a votar aquells que no van respectar els resultats electorals. I aquest és el gran problema que té Catalunya, ara mateix convertida en una colònia d’Espanya, amb totes les connotacions negatives que té la paraula colònia.

En els últims tres mesos les autoritats espanyoles han mostrat una claríssima manca de credibilitat democràtica. Els membres del club 155 es van proposar, tant sí com no, que la majoria dels catalans han de votar unionisme, i per això, només per això, ens han tornat a convocar a les urnes. I, amb aquest objectiu, utilitzaran tots els mecanismes irregulars que tenen al seu abast per guanyar. Estic insinuant una tupinada? No ho puc provar, ni sóc expert en aquests tecnicismes, ni sé com s’ho faran, però estic segur que ho intentaran. Trobo, per tant, molt oportuna l’organització de recomptes paral·lels i que s’haguessin demanat observadors internacionals neutrals que, finalment, no han estat autoritzats per Madrid. Tot un símptoma. Fins i tot si la meva opció surt guanyadora, no podré evitar pensar que l’abast real de la victòria va ser superior a les xifres oficials.

dimecres, 27 de desembre de 2017

La Catalunya castellana

Lingüísticament Catalunya també està dividida en dos. A Catalunya hi conviuen dos països, i un d’aquests països és la Catalunya castellana. És la Catalunya que reivindica el bilingüisme però que, quan s’expressa, ho fa gairebé sempre en espanyol. En podem posar uns exemples ben recents: les campanyes electorals dels populares i dels ciudadanos en bona mesura s’han desenvolupat només en castellà, i la propaganda electoral enviada als electors —si més no la que em van enviar a mi— era cent per cent en espanyol. Aquests dos partits es disputen el mateix espai electoral, i no ignoren a quina franja de la població s’han d’adreçar per demanar el vot. És la Catalunya de la immigració i, sovint, dels fills de la immigració; en aquest sentit, és molt interessant observar l’origen dels cognoms dels seus candidats a diputats. És la Catalunya de la Festa de la Rosa del PSOE, la Catalunya dels votants de la ciutadana Arrimadas i dels votants del PP, tot i que és una Catalunya ideològicament molt transversal, que va des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta. És la Catalunya que escolta la COPE però també la Catalunya que escolta la SER. Un altre exemple: sense aquesta Catalunya, avui la senyora Colau no seria alcaldessa de Barcelona. És, també, aquella Catalunya tan antipàtica que voldria reduir l’ús del català a la comunicació familiar i poca cosa més. És la Catalunya contrària a la immersió lingüística a l’escola. És la Catalunya que et trobes a Pedralbes però també a altres barris de Barcelona, al Baix Llobregat, als barris castellanoparlants de Girona, Lleida, Tarragona i altres ciutats mitjanes de Catalunya. És, com deia abans, la Catalunya del bilingüisme monolingüe, és a dir, la Catalunya que predica el bilingüisme teòric però que, a la pràctica, exerceix el monolingüisme en espanyol. És la Catalunya que reivindica amb orgull la llengua que parlen centenars de milions de persones a tot el món, i això sol sembla que per a molts ja justificaria que considerin el català com una llengua de segona. Ep, dit tot això amb totes les excepcions que calguin, que en trobaríem moltes. Sortosament.

divendres, 22 de desembre de 2017

Independentisme 70, Rajoy 3

De res no ha servit avançar les eleccions. Després de la jornada electoral d’ahir i el recompte de vots, el Parlament de Catalunya seguirà tenint una clara majoria absoluta independentista. Escó més escó menys, som on érem.

El gran derrotat d’aquestes eleccions, Rajoy, ha passat d’aplicar de forma matussera l’article 155 a situar el seu partit a Catalunya en la indigència política. Ara, amb només 3 diputats (en tenia 11), se n’haurà d’anar al grup mixt, i tot indica que serà el pas previ a la seva desaparició com a partit parlamentari.

Ara parlem de percentatges. En les eleccions de fa dos anys la suma de les opcions independentistes va assolir el 47,8 per cent dels vots emesos; ara, tres dècimes menys. Som on érem, però encara amb més participació popular.

Dit tot això, les meves expectatives per a les eleccions d’ahir, contemplades en clau plebiscitària, implicaven aconseguir, com a mínim, el 50 per cent més un dels vots emesos. Aquest objectiu no ha estat assolit, i això vol dir que ara s’haurà de prescindir del “tenim pressa” i plantejar la independència de Catalunya amb més intel·ligència. Ens en sortirem!

dimecres, 20 de desembre de 2017

Normals i anormals

Els termes “normal” i “anormal” referits als votants els va introduir en aquesta campanya electoral el tripartit 155 (coalició PP-PSOE-Cs). Així, el club dependentista considera normals els seus votants i anormals els votants que s’inclinen per altres opcions polítiques. Tot i que fer aquesta diferenciació és un disbarat més del moviment unionista, els espanyolistes no han rectificat, i “anormals” i “normals” són termes que han seguit utilitzant en campanya. Doncs bé, jo em declaro un votant anormal, i això vol dir que no votaré cap opció que tingui Espanya com a centre neuràlgic dels seus interessos. Els anormals com jo votarem partits genuïnament catalans, i no cal dir que m’agradaria que, dijous, la suma dels votants anormals superés la dels normals. Però en unes eleccions tan peculiars com aquestes, amb el món judicial intervenint en campanya coordinadament amb els governants espanyols, amb candidats empresonats, exiliats i altres en llibertat sota fiança i amenaçats pels jutges per si diuen alguna cosa que no els agrada, fa de mal dir com pot acabar aquesta història.

dilluns, 18 de desembre de 2017

Les campanyes dels independentistes

En l’article d’avui, últim d’aquesta sèrie, englobo els tres partits independentistes. A ningú se li escapa que, tot i haver governat conjuntament, entre ERC, JxC i la CUP hi ha moltes diferències, però com que comparteixen l’objectiu comú d’una Catalunya independent i han estat dos anys al Parlament mantenint un acord de mínims, m’ha semblat que podria fer l’anàlisi conjunta de la campanya electoral de les tres forces. I haig de dir que el que s’ha vist fins ara no m’ha agradat gaire. Una cosa és que ara es presentin per separat, cosa que sempre he defensat, i una altra és que es tirin els plats pel cap i es culpin mútuament, com hem vist aquests últims dies. Una vegada decidit presentar-se en llistes separades, trobo que haguessin hagut de pactar un acord no agressió, i tot indica que aquest acord o no hi és o, si hi és, no es compleix. Alguns semblen oblidar que l’adversari comú de l’independentisme és la coalició 155 (PP, PSOE i Cs). Doncs bé, analitzant les campanyes dels partits independentistes, sembla que l’adversari principal de JxC sigui ERC, i que l’adversari principal d’ERC sigui JxC, i la CUP, per no perdre la tradició, fa la guerra pel seu compte. Tot això em porta a pensar que tal vegada l’objectiu no declarat de tots o alguns dels partits independentistes és intentar governar sense tenir la independència com a eix principal sinó subsidiari. Hi tenen tot el dret, però si ara s’aparca la independència pensant més en els interessos de partit que en els interessos de país, els catalans, independentistes o no, tenim molt mala peça al taler.

divendres, 15 de desembre de 2017

Reflexions preelectorals

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de desembre de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.838 de La Veu de l'Anoia)

La societat catalana està dividida sobre com ha de ser el seu futur. Uns són partidaris del liberalisme i l’economia de mercat, amb els matisos reguladors que calguin. Altres opten per un model d’economia estatal i centralitzada, amb menys llibertats individuals i una forta presència de l’administració pública a les nostres vides. Cada una d’aquestes opcions es canalitza amb diverses ofertes polítiques. Per entendre’ns, sent tots dos partits d’esquerres, no és el mateix Esquerra que la CUP. I per resoldre qui ha de governar, cada quatre anys ho decidim a les urnes.

Hi ha també l’altre debat, el de la independència de Catalunya, amb dues opcions, una a favor i l’altra en contra. Els últims resultats electorals ens diuen que els partidaris de la independència són més que els que no en són, 48 per cent a favor de la independència i 39 per cent en contra. Altres partits que van concórrer a aquelles eleccions van demanar expressament que no se’ls comptés entre els partidaris del sí ni entre els partidaris del no; seria el vot en blanc, una opció que no preveu un referèndum amb resposta binària.

Així com per escollir el model de societat ens comptem cada quatre anys, per decidir sobre la independència també ens hem de comptar. Però ens hem de comptar bé, i això vol dir prescindir d’enquestes i manifestacions i fer-ho via urnes, amb totes les garanties. La manera més lògica i democràtica seria votant en un referèndum similar als celebrats al Quebec i a Escòcia, amb totes les garanties que, dissortadament, no va tenir el de l’1 d’octubre.

Però com que, dissortadament, de referèndum acordat amb Espanya no n’hi haurà mai, per resoldre definitivament el problema s’han de buscar vies alternatives. A les eleccions del 21 de desembre tenim una nova oportunitat de comptar-nos amb totes les garanties. Els dirigents independentistes ja han dit que respectaran els resultats, siguin els que siguin, però els dirigents unionistes no són tan clars a l’hora d’acceptar un compromís similar.

La solució del problema només vindrà a partir del compromís previ de totes les parts en conflicte de respectar democràticament la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes. Així, si la suma de les opcions unionistes supera el 50 per cent dels vots, s’hauria d’aparcar la independència per una bona temporada. Però si el que supera el llistó del 50 per cent és la suma de les opcions independentistes, la independència no es pot ajornar. Tot el que no sigui això és agreujar el conflicte.

dimecres, 13 de desembre de 2017

La campanya dels comuns

Els comuns presumeixen de ser neutrals, com Suïssa, i la seva bandera és la suposada equidistància entre els dos extrems en conflicte. Repeteixen com a lloros que ni article 155 (PP, PSOE i Cs) ni independència unilateral (JxC, ERC i la CUP), però davant d’una situació com la que pateix Catalunya no es pot ser equidistant. L’equidistància dels comuns es confon amb l’alineament amb una de les parts en conflicte, l’unionisme. Són tan independentistes com capitalistes, és a dir, gens. Hi ha gent, però, que se’ls deu creure, i d’aquí l’èxit relatiu que els comuns han tingut en algunes eleccions. Els comuns deuen pensar que guanyaran clientela enviant una de les seves dirigents més emblemàtiques, l’alcaldessa de Barcelona, a explicar intimitats personals en un programa televisiu que detesto i que em provoca una barreja d’urticària mental i vergonya intel·lectual. En fi, cadascú escull els programes que vol, però els polítics que van a segons quins llocs sembla que subestimin les capacitats intel·lectuals del seu electorat potencial. I per tal d’evitar qualsevol mala interpretació vull fer un aclariment final. Dels polítics m’importa molt el que signen de dia, mentre exerceixen el càrrec; el que facin de nit, fora del seu despatx, és cosa seva.

dilluns, 11 de desembre de 2017

La campanya del PSOE

La franquícia catalana del PSOE lluita pels mateixos vots que lluiten les altres franquícies de la coalició pro 155, és a dir, populares i ciudadanos. Tots tres partits busquen, amb totes les excepcions que calguin, les persones que se senten còmodes amb el trist paper de colonitzats per la metròpoli. Són aquelles persones que, per davant de tot, es consideren espanyoles, i deixen Catalunya com a subsidiària dels seus interessos. Són els partits que quan fan campanya electoral sempre tenen un ull posat a Madrid, no fos pas que l’amo s’enfadés. Quan un votant dubti sobre si votar-los o no cal que recordi que Rajoy governa gràcies als socialistes, que l’article 155 i els seus efectes nefastos també s’aplica gràcies als socialistes i que, en definitiva, la complicitat política entre el PSOE per una banda i el PP i Cs per l’altra és ara mateix total. I, per acabar, el votant cal que no oblidi que a la llista socialista s’hi han aixoplugat representants de la dreta extrema (SCC) així com els hereus de la morosa Unió Democràtica, que d’esquerres no en tenen res. I si tot i això els acaba votant, que no digui després que s’ha sentit enganyat.

divendres, 8 de desembre de 2017

La campanya de Cs

El projecte de Ciudadanos per a Catalunya és molt similar, per no dir gairebé calcat, al del seu germà gran, el PP. Hi ha qui diu que Ciudadanos és ara mateix l’extrema dreta espanyola, el partit favorit de la Faes. Vés a saber, però també veig molta dreta extrema entre els populares. El fet és que Ciudadanos va néixer a Catalunya fa onze anys amb una obsessió malaltissa per afeblir la llengua pròpia d’aquest país i, a partir d’aquesta obsessió, han creat un fals debat entre els catalans que, tard o d’hora, els acabarà passant factura. Per afeblir el català posen l’excusa de l’espanyol i l’anglès però ells, gairebé sempre, només utilitzen l’espanyol. Se’ls veu el llautó. I si algú ho dubta, pot comprovar fàcilment que la seva activitat a les xarxes socials (comptes de Twitter, etc.) és gairebé monolingüista. En política no tot val, i en aquests onze anys els dirigents d’aquest partit han creuat diverses vegades la línia vermella. Segurament Ciudadanos esgarraparà molts vots a la Catalunya castellanoparlant (Baix Llobregat, etc.), però no suficients com per poder governar Catalunya. Sortosament.

dimecres, 6 de desembre de 2017

La campanya del PP

A les zero hores d’ahir va començar la campanya electoral per a les eleccions del 21 de desembre, unes eleccions convocades per qui no té potestat legal per fer-ho i amb l’objectiu prioritari —confessat obertament per dirigents del seu partit— de destruir el moviment independentista català i tot el que s’ha aconseguit a Catalunya en més de tres dècades d’autonomia. El somni humit del PP consisteix a carregar-se els signes d’identitat del nostre país començant per la llengua, i transformar Catalunya en una regió més d’Espanya, com La Rioja o Múrcia. El PP pretén que el fet diferencial català quedi reduït a les sardanes dels diumenges... i poca cosa més. L’objectiu últim no declarat del PP és la recentralització d’Espanya per tornar a una situació d’uniformitat territorial similar a la del franquisme, en una mena de reconeixement de facto del fracàs estrepitós de l’Espanya de les autonomies que es van inventar a la mort del dictador. El sistema ha fet fallida, i això vol dir la fi del café para todos. Destruir el projecte que de Catalunya té la majoria de catalans seria el preàmbul imprescindible per uniformitzar Espanya... si el PP guanyés aquestes eleccions. Però això, sortosament, no passarà.

dilluns, 4 de desembre de 2017

Fred

Aquests dies fa molt fred.

Encara estem a la tardor però les temperatures ja són de rigorós hivern. Deu ser cosa del canvi climàtic, tot i que jo tenia entès que aquest fenomen potenciava la calor, no el fred. Però potser no hi té res a veure. En fi, som al desembre i fa fred, i no cal donar-hi més voltes. Tots els problemes fossin com el fred d’aquests dies. Si fa fred, t’abrigues més i assumpte resolt.

Però, parlant de meteorologia, el terme fred veig que no té el mateix tractament lingüístic arreu. Així, quan sento parlar de “la fred” en comptes de “el fred” sempre em crida l’atenció. A l’Empordà i a Girona, i potser també en altres indrets, el substantiu fred el feminitzen i en diuen la fred, com si dient-ho en femení el fred fos més suportable. O potser no, vés a saber. El fet és que mentre a Sarrià fa molt fred a Palamós fa molta fred, i sent diferent el tractament lingüístic del terme fred, a tots dos indrets gaudeixen d’una temperatura similar.

I després encara hi ha qui diu que només sabem parlar del procés.

divendres, 1 de desembre de 2017

Rajoy també és independentista, però no ho sap

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.836 de La Veu de l'Anoia)

Alguns dirigents independentistes catalans han començat a fer una mica d’autocrítica pels errors comesos i, a partir d’aquest fet, ja sembla que s’hagi d’enfonsar el món. El món independentista, vull dir. I no, almenys no és aquesta la meva percepció. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho pel fet d’haver sentit aquestes autocrítiques. Al contrari, jo crec que ara, veient que les agressions de tota mena provinents de l’estat no paren de créixer, hi ha més independentistes que fa mig any. I és que els catalans que es plantegen fredament el debat de la independència, sense apriorismes, es van adonant que seguir formant part d’Espanya és un mal negoci. Als catalans Espanya no els ofereix res més que un passaport, i això, sense deixar de tenir la seva importància, no és un argument. De passaports, en una Catalunya independent, també en sabrem fer.

Rajoy és tant o més independentista que qualsevol independentista català. Entre un independentista espanyol com Rajoy i els independentistes catalans només els diferencia que els espanyols no reconeixen que en són. Com que sempre s’han dedicat a criminalitzar qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, no admeten que ells també en són. Perquè, a veure, als que se senten espanyols i critiquen tant els nacionalismes perifèrics peninsulars, els agradaria ser governants des de la capital del país veí, posem per cas, Lisboa o París? De veritat, a un ciutadà que se senti espanyol, li agradaria ser governat des d’una capital que no fos la del seu país, és a dir, Madrid? Oi que fins aquí s’entén bé? Doncs als catalans independentistes els passa més o menys el mateix. No volen ser governats des de la capital del país veí; pretenen ser governats des del seu país, Catalunya. Costa tant d’entendre?

A partir d’aquests exemples podem discutir si és legítim o no que un català consideri que el seu país és Catalunya i no Espanya, i aquí ja entraríem en un debat de sentiments. De sentiments cadascú té els seus, i tots són igualment respectables. Però si la majoria de catalans considera que el seu país és Catalunya i pretén ser governada des del seu propi país i no des del país veí, quin argument tenen els veïns per rebatre-ho? Cap. Es miri com es miri, finalment s’arribarà a la conclusió que s’ha de preguntar als catalans què volen. I si la majoria decideix que ja no volen ser espanyols, la minoria no podrà impedir-ho, per més constitucions que exhibeixi. Una llei contrària a la voluntat de la majoria deixa de ser operativa.