(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.836 de La Veu de l'Anoia)
Alguns dirigents independentistes catalans han començat a fer una mica d’autocrítica pels errors comesos i, a partir d’aquest fet, ja sembla que s’hagi d’enfonsar el món. El món independentista, vull dir. I no, almenys no és aquesta la meva percepció. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho pel fet d’haver sentit aquestes autocrítiques. Al contrari, jo crec que ara, veient que les agressions de tota mena provinents de l’estat no paren de créixer, hi ha més independentistes que fa mig any. I és que els catalans que es plantegen fredament el debat de la independència, sense apriorismes, es van adonant que seguir formant part d’Espanya és un mal negoci. Als catalans Espanya no els ofereix res més que un passaport, i això, sense deixar de tenir la seva importància, no és un argument. De passaports, en una Catalunya independent, també en sabrem fer.
Rajoy és tant o més independentista que qualsevol independentista català. Entre un independentista espanyol com Rajoy i els independentistes catalans només els diferencia que els espanyols no reconeixen que en són. Com que sempre s’han dedicat a criminalitzar qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, no admeten que ells també en són. Perquè, a veure, als que se senten espanyols i critiquen tant els nacionalismes perifèrics peninsulars, els agradaria ser governants des de la capital del país veí, posem per cas, Lisboa o París? De veritat, a un ciutadà que se senti espanyol, li agradaria ser governat des d’una capital que no fos la del seu país, és a dir, Madrid? Oi que fins aquí s’entén bé? Doncs als catalans independentistes els passa més o menys el mateix. No volen ser governats des de la capital del país veí; pretenen ser governats des del seu país, Catalunya. Costa tant d’entendre?
A partir d’aquests exemples podem discutir si és legítim o no que un català consideri que el seu país és Catalunya i no Espanya, i aquí ja entraríem en un debat de sentiments. De sentiments cadascú té els seus, i tots són igualment respectables. Però si la majoria de catalans considera que el seu país és Catalunya i pretén ser governada des del seu propi país i no des del país veí, quin argument tenen els veïns per rebatre-ho? Cap. Es miri com es miri, finalment s’arribarà a la conclusió que s’ha de preguntar als catalans què volen. I si la majoria decideix que ja no volen ser espanyols, la minoria no podrà impedir-ho, per més constitucions que exhibeixi. Una llei contrària a la voluntat de la majoria deixa de ser operativa.
Alguns dirigents independentistes catalans han començat a fer una mica d’autocrítica pels errors comesos i, a partir d’aquest fet, ja sembla que s’hagi d’enfonsar el món. El món independentista, vull dir. I no, almenys no és aquesta la meva percepció. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho pel fet d’haver sentit aquestes autocrítiques. Al contrari, jo crec que ara, veient que les agressions de tota mena provinents de l’estat no paren de créixer, hi ha més independentistes que fa mig any. I és que els catalans que es plantegen fredament el debat de la independència, sense apriorismes, es van adonant que seguir formant part d’Espanya és un mal negoci. Als catalans Espanya no els ofereix res més que un passaport, i això, sense deixar de tenir la seva importància, no és un argument. De passaports, en una Catalunya independent, també en sabrem fer.
Rajoy és tant o més independentista que qualsevol independentista català. Entre un independentista espanyol com Rajoy i els independentistes catalans només els diferencia que els espanyols no reconeixen que en són. Com que sempre s’han dedicat a criminalitzar qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, no admeten que ells també en són. Perquè, a veure, als que se senten espanyols i critiquen tant els nacionalismes perifèrics peninsulars, els agradaria ser governants des de la capital del país veí, posem per cas, Lisboa o París? De veritat, a un ciutadà que se senti espanyol, li agradaria ser governat des d’una capital que no fos la del seu país, és a dir, Madrid? Oi que fins aquí s’entén bé? Doncs als catalans independentistes els passa més o menys el mateix. No volen ser governats des de la capital del país veí; pretenen ser governats des del seu país, Catalunya. Costa tant d’entendre?
A partir d’aquests exemples podem discutir si és legítim o no que un català consideri que el seu país és Catalunya i no Espanya, i aquí ja entraríem en un debat de sentiments. De sentiments cadascú té els seus, i tots són igualment respectables. Però si la majoria de catalans considera que el seu país és Catalunya i pretén ser governada des del seu propi país i no des del país veí, quin argument tenen els veïns per rebatre-ho? Cap. Es miri com es miri, finalment s’arribarà a la conclusió que s’ha de preguntar als catalans què volen. I si la majoria decideix que ja no volen ser espanyols, la minoria no podrà impedir-ho, per més constitucions que exhibeixi. Una llei contrària a la voluntat de la majoria deixa de ser operativa.
2 comentaris:
Així és, la prova la tenim quant estas governat per gent que no entén la teva llengua, és perquè estem colonitzats.
Eliseu
Miquel, una llei contrària a la voluntat de la majoria deixa de ser operativa. De quina majoria parles? Voleu votar no? Doncs el dia 21 teniu una oportunitat.
Publica un comentari a l'entrada