.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 29 de juny de 2018

Catalunya no és Múrcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.866 de La Veu de l'Anoia)

El somni dels polítics unionistes espanyols, tant els que viuen a Catalunya com els de la resta de l’estat, implica aprofitar la situació actual d’aparent debilitat de l’independentisme per forçar l’assimilació de Catalunya com una regió més d’Espanya. Una debilitat, per cert, que jo no reconec, però aquest seria un altre debat. Amb l’objectiu del “café para todos” estan disposats a utilitzar totes les eines estatals al seu abast, amb aquella manera de fer d’altres èpoques, és a dir, "que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Ras i curt, els unionistes tenen l’obsessió de transformar els súbdits del nord-est peninsular en uns espanyols més, i mort el gos morta la ràbia. No cal dir que utilitzo el mot súbdits des de la perspectiva dels partits dinàstics espanyols els quals, encara ara, defensen les bondats d’una transició política que cada dia deixa més en evidència les seves moltes mancances.

En aquest sentit, l’objectiu unionista exigiria reduir l’ús de la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit familiar, de les amistats i poca cosa més. Aquest seria un primer pas, molt important, per forçar l’assimilació de Catalunya a les altres regions de l’estat. Per això els unionistes insisteixen tant a pretendre modificar el model d’escola i en criticar TV3. Ciudadanos va néixer amb aquest objectiu, i els seus promotors no se n’amagaven. Intenten, per tots els mitjans, fer descarrilar una convivència lingüística gairebé exemplar. Si assolissin l’objectiu de limitar l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat, a continuació incidirien en altres particularitats catalanes (mitjans de comunicació públics, etc.), sempre buscant l’objectiu de l’assimilació. Intueixo, però, que, per més que s’hi esforcin, no se’n sortiran.

Catalunya no és Múrcia ni ho serà, amb tot el respecte pels murcians. I, sortosament, Catalunya tampoc és, només, la clientela de Ciudadanos. Per més que ho intentin, els unionistes no podran destrossar la convivència del país. L’enriquiment que representa dominar més d’una llengua des de ben petits no té preu, i cal defensar el sistema actual amb dents i ungles. Aquesta és la realitat de Catalunya. Un ciutadà bilingüe està més preparat per anar pel món que un ciutadà monolingüe, i dir això no és supremacisme sinó una obvietat inqüestionable. Per això els unionistes, via assimilació, es volen carregar el sistema igualant per sota, buscant que Catalunya acabi sent com Múrcia. Però Catalunya no és Múrcia ni ho serà. I qui diu Múrcia diu Madrid o La Rioja.

dimecres, 27 de juny de 2018

Girar full? De cap manera

Com aquell que no diu res, Pedro Sánchez va manifestar ahir a Alemanya que tothom hauria de girar full sobre els fets de l’1 d’octubre, i va aclarir que dient tothom es referia, naturalment, també als catalans. Amb això el president espanyol va demostrar que no ha entès res de res. Girar full vol dir oblidar, passar pàgina, d’uns fets que, si més no jo, no podré oblidar mai. Que les autoritats espanyoles, suposadament democràtiques, enviessin la policia a atonyinar catalans que només pretenien introduir una papereta en una urna formarà part de la història fosca d’Espanya, un capítol negre més, i com a fet històric contra Catalunya molts catalans no ho oblidarem mai. És per això que molts ciutadans hem suggerit que els ajuntaments catalans haurien de rebatejar una plaça o un carrer com a “1 d’octubre del 2017”, perquè aquesta data no s’oblidi mai, i especialment tinc al cap els ferits d’aquell dia i els empresonats i exiliats com a conseqüència d’aquells fets. Sé molt bé que a Barcelona això de moment no es farà, ja que l’alcaldessa Colau té uns altres interessos particulars que apunten a altres escenaris polítics, però espero que el pròxim alcalde de Barcelona faci cas a aquesta petició.

dilluns, 25 de juny de 2018

El respecte se l’han de guanyar

A partir de determinades interlocutòries i sentències judicials més que sorprenents que s’han fet públiques darrerament, molt objectades per una bona part de la societat, sovint se’ns diu que les decisions judicials s’han de respectar sempre, encara que no les compartim i hi discrepem. Doncs bé, per més que ens ho demanin, no es pot pretendre que la ciutadania respecti determinades decisions judicials amb les quals hi discrepa una bona part de la societat. El respecte ciutadà que es reclama pels jutges ni és automàtic ni surt de franc; els jutges se l’han de guanyar diàriament amb la seva feina. Els jutges no poden pretendre que els ciutadans els respectem si ells, abans, ens han demostrat que, mitjançant algunes interlocutòries i sentències, no respecten la ciutadania que els paga el sou. I aquí podríem parlar d’algunes decisions judicials recents que tots tenim al cap i que fan posar vermell a qualsevol persona que cregui en un sistema judicial democràtic i respectuós amb la ciutadania. En definitiva, contràriament a les pretensions d’alguns, en una democràcia els ciutadans no estan al servei dels jutges. És exactament al revés.

dijous, 21 de juny de 2018

Badalona, final de trajecte

A Badalona hi havia una alcaldessa d’esquerres que fa tres anys va arribar al càrrec mitjançant un pacte polític agafat amb pinces que a una part de la societat badalonina va costar d’entendre. Però això ara és indiferent, a la política local ja se’n veuen de pactes estranys, i el fet és que l’alcaldessa ha governat tres anys aquella ciutat amb una relativa tranquil·litat. Però fa poc l’alcaldessa es va haver de sotmetre a una moció de confiança i la va perdre, i allò va ser el principi del final del seu mandat. Posteriorment els partits del 155 (PSC = Populares, Socialistes i Ciudadanos) van presentar una moció de censura que ahir, finalment, li va fer perdre la poltrona consistorial.

El nou alcalde ha tingut el suport formal de la coalició unionista per fer-se amb la poltrona, i haurà de governar fins a les noves eleccions (maig 2019) amb moltes dificultats. Es fa difícil de fer un balanç dels tres anys de mandat de l’alcaldessa, ja que tot depèn de si escoltes als uns o escoltes als altres. Dit això, la lliçó que se’n pot extreure del cas de Badalona és que quan governes en minoria no pots actuar com si disposessis d’una majoria absoluta. L’alcaldessa sortint això no ho va acabar d’entendre, i d’aquí la pèrdua de la moció de censura que li va presentar l’oposició. Dit això, l’alcalde entrant tampoc sembla haver entès que està encara més en precari que la seva antecessora en el càrrec. En fi, els badalonins necessitaran tenir molta paciència fins a les noves eleccions, d’aquí a onze mesos.

dilluns, 18 de juny de 2018

Els germans Roca i La Zarzuela

En vista que les administracions públiques gironines, a parer meu amb molt bon criteri, no estan disposades a cedir un espai públic per fer una festa monàrquica, la Zarzuela n’ha buscat un de privat i sembla que ja l’ha trobat. Es tracta d’unes instal·lacions propietat del restaurant El Celler de Can Roca. No he llegit enlloc si els germans Roca ho cedeixen gratis o cobrant, però això és del tot irrellevant. Són els amos d’un negoci privat i amb el seu restaurant poden fer el que vulguin. Només faltaria! Si per aquest motiu els baixessin les reserves, cosa que dubto que passi però que tampoc s’ha d’excloure, són ells i només ells els que en patiran les conseqüències. Llavors, on és el problema? Resumint, no entenc les crítiques als germans Roca per haver pres una decisió que només els pertoca a ells. O és que alguns volen que a Catalunya s’imposi el pensament únic?

dijous, 14 de juny de 2018

Què podem esperar de Sánchez?

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.864 de La Veu de l'Anoia)

S’espera que el govern Sánchez comporti alguns canvis. Però també podria ser que, a l’hora de la veritat, aquests es limitin a purs canvis de maquillatge. Segur que canviaran algunes coses, encara que alguns potser les consideraran més simbòliques que amb efectes pràctics sobre la població. De fet, el primer canvi ja es va poder veure amb l’acte de la jura del càrrec, el qual, per primera vegada des de la mort de Franco, es va fer sense exhibir la Bíblia i el crucifix. És només un petit detall però prou significatiu, tenint en compte que Espanya fa quaranta anys es va declarar constitucionalment aconfessional. És indiscutible que en un estat aconfessional la simbologia religiosa ha de quedar al marge de l’acció política, però aquí s’han necessitat quatre dècades per aplicar-ho.

Ara bé, que s’hagi tardat tants anys per acomodar la formalitat de l’acte de la jura del càrrec al mandat de la constitució que alguns tant diuen defensar confirma que les institucions escleròtiques de l’estat—que sortosament no són totes però sí unes quantes— tenen clares reminiscències franquistes. Els fets ens demostren que no deu ser fàcil acomodar-se a la realitat del segle XXI amb mentalitat del segle XX. A la mort del dictador, la transició política va tenir moltes mancances, i quatre dècades després encara les estem pagant. Si per eliminar un petit detall com l’exhibició de la Bíblia i el crucifix han necessitat tants anys, quant de temps necessitaran per modificar coses més substancials?

Poques coses canviaran amb Sánchez. El suport parlamentari que l’ha portat a la presidència és tan políticament transversal i agafat amb pinces que li serà molt difícil obtenir el consens necessari per assolir els canvis que es proposi. A Espanya, els dos problemes cabdals són, ara mateix, la corrupció política i el conflicte català. Si ens centrem en la corrupció, així com Rajoy passarà a la història com el responsable del partit de la Gürtel, Sánchez ho farà com el responsable del partit dels ERES d’Andalusia, amb unes implicacions econòmiques tant o més importants que la corrupció del PP. Sánchez acabarà com Rajoy.

I si ens ho mirem des de Catalunya, la visió que PP i PSOE tenen sobre el conflicte català és molt similar, i les solucions que proposen són pràcticament les mateixes. Així, cal recordar que el càstig aplicat per Rajoy contra Catalunya en forma de 155 va ser prèviament beneït per Sánchez. El problema de fons és que tant a Rajoy com a Sánchez no els agrada com voten els catalans. Vet-ho aquí.

dimarts, 12 de juny de 2018

Enfrontament civil?

La frase textual de Borrell és “estamos al borde de un enfrentamiento civil”. Analitzem-la. A Catalunya, estem al límit d’un enfrontament civil? Jo diria que no, tot i que d’intents n’hi ha hagut uns quants. A Catalunya s’han produït episodis de violència, i la violència institucional de l’1 d’octubre n’és el millor exemple. Però no és pas l’únic: allà on s’ajunten unes quantes banderes espanyoles (amb l’escut oficial d’ara o amb l’àguila de temps passats) la festa acostuma a acabar a cops de puny i garrotades. Això és una evidència, i d’exemples en sobren. Ara bé, Borrell no enganya. Des de pretendre desinfectar a qui territorialment no pensi com ell, el seu discurs violent va en augment. No amaga les seves intencions. Amb aquestes afirmacions Borrell i els seus socis del 155 busquen l’enfrontament civil. L’unionisme sap que amb violència sempre guanyarà la partida, tota vegada que, si per una cosa s’ha definit el moviment independentista, és pel seu pacifisme. El monopoli de la violència institucional és en mans de les institucions de l’estat, és a dir, de Borrell i els seus col·legues del consell de ministres. Borrell, des de la seva visió colonialista de l’estat, està demanant més xarop de bastó, més mà dura, més generar pànic a la població díscola, i ho fa d’una manera absolutament irresponsable. Borrell no ha cregut mai en una solució política pactada amb Catalunya. Per resoldre el conflicte català de camins només n’hi ha dos: urnes i paperetes, tal com demanen els independentistes, o enfrontament civil. Borrell, dissortadament, té molt clar quina és la seva opció.

divendres, 8 de juny de 2018

La quota Telecinco

Fins que Pedro Sánchez l’ha nomenat ministro ignorava qui era Màxim Huerta, la quota Telecinco del nou gobierno d’Espanya. No he llegit cap dels llibres que han aparegut al mercat amb la seva signatura, entre altres motius perquè no llegeixo novel·la. Però he llegit tuits seus de fa anys i també alguns de fa quatre dies, i ja n’he tret una conclusió: aquest personatge és un perfecte mal educat. És del tarannà de la cosa fàcil i sense complicacions, tan propi dels teleespectadors habituals de la cadena italiana. Forma part d’aquella mena de gent que persones amb un nivell baix d’exigència troba simpàtica, allò del ji ji ji ja ja ja i no em compliquis més la vida. Veig que sovint s’ha despatxat a gust contra els catalans independentistes, contra els negres, i contra altres col·lectius igualment respectables que ara mateix no recordo. En fi, em sembla un personatge totalment prescindible, i segur que no passarà a la història de la política espanyola. Això sí, mentre disposi d’altaveus oficials a mà tindrà entretinguts els espanyols que acostumen a mirar Telecinco, que són molts. Resumint i sent generós, al tal Huertas l’inclouria dintre de la categoria de la genteta.

dimecres, 6 de juny de 2018

Borrell, una mala opció

El presidente Sánchez s’ha equivocat de mig a mig nomenant Borrell com a ministro. Borrell i el seu anticatalanisme militant no sembla una bona opció per formar part d’un gobierno que proclama que es proposa millorar la seva relació amb Catalunya. Així, deixant de banda la seva afició a manifestar-se amb peperos, tabarnesos, ciudadanos, sociedad civil i grupuscles violents de l’extrema dreta extraparlamentària, alguns no hem oblidat altres episodis negatius de la seva biografia. El seu final forçat com a alt càrrec d’hisenda per coses lletges dels seus col·laboradors més directes, la pèssima gestió d’Abengoa, la seva mala bava i els insults gratuïts adreçats al vicepresident Junqueras, els insults greus al 48 per cent dels catalans, etc. Borrell és un mal començament si es vol suavitzar la relació entre Espanya i Catalunya, a no ser que l’objectiu real de Sánchez sigui exactament el contrari, cosa que tampoc s’hauria d’excloure. L’aspecte positiu de l’opció Borrell és que tot indica que el nou gobierno espanyol durarà molt poc.

dilluns, 4 de juny de 2018

Fora de context

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.862 de La Veu de l'Anoia)

El MHP Quim Torra està rebent crítiques a dojo per alguns dels seus escrits antics, prescindint del context en el qual els seus textos van ser publicats. Convindrem que no és el mateix una frase llegida fora de context que considerada com a part d’un tot. Dient exactament el mateix, d’una frase aïllada en podem treure una conclusió oposada de la que trauríem si fos considerada en el seu context. Si només valoréssim textos llegits fora de context, crec que ningú se salvaria de la crítica. Jo mateix, amb més de dos mil articles publicats en diferents mitjans i més de quinze mil piulades a la xarxa, estic convençut que no superaria el llistó de la correcció política. Però com que mai he aspirat a ocupar un càrrec polític, no m’he preocupat d’eliminar res. Els meus escrits reflecteixen el meu pensament del moment que els vaig escriure. Avui, en un context diferent, més d’un potser el matisaria.

Per tal d’intentar evitar linxaments polítics com els que està patint el president Torra, hi ha qui es dedica a eliminar escrits que poden generar confusió, i mort el gos morta la ràbia. Gairebé tots els polítics que accedeixen a un càrrec públic ho fan, o encarreguen a algú que els faci aquesta tasca feixuga. De vegades, però, quan es decideix eliminar part de la producció literària publicada ja és massa tard, i algú ja ho ha copiat en espera d’aprofitar-ho més endavant per atacar l’adversari. No cal dir que en política no tot s’hi val, però alguns consideren que qualsevol arma per desqualificar l’adversari és vàlida per intentar assolir els seus interessos polítics i/o personals. És trist però és així.

El president Torra ja va fer el que ell va considerar que havia de fer, és a dir, disculpar-se i demanar perdó a qui s’hagi sentit ofès per la seva producció literària d’anys enrere. Altres polítics no han estat capaços de fer el mateix per coses molt més greus. D’exemples en sobren. Entre tot el catàleg d’insults que ens puguem imaginar, als independentistes ens han dit racistes, nazis, nazionalistes (amb zeta) i supremacistes, i tot per pretendre organitzar democràticament la gestió política de Catalunya al marge d’Espanya. Tinc la sensació que si comparéssim els insults provinents de l’unionisme cap a l’independentisme amb els que van en sentit contrari, l’activitat dels primers guanyaria per amplia golejada. És una sensació, però, que no puc demostrar. Sigui com sigui, insultar gratuïtament l’adversari acostuma a ser l’eina de qui no té arguments per defensar la seva posició.

divendres, 1 de juny de 2018

Canvi d’inquilí a La Moncloa

Sánchez és el nou inquilí de La Moncloa però, si observem la seva trajectòria política, conclourem que, per la seva manifesta inconsistència, és un personatge que no acaba de generar confiança. No oblidem que Rajoy ha sigut president del govern fins avui gràcies a Sánchez, i que a partir d'avui deixa de ser-ho gràcies a Sánchez. És una mica com Rivera, que també va passar d’oposar-se a Rajoy a donar-li el suport necessari per a governar i convertir-se en el seu soci de facto.

Aquests tres personatges són els responsables de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i tot el que de negatiu ha comportat per als catalans, perquè de positiu el 155 no ens ha portat res de res. La característica comuna dels partits que representen aquests personatges és que no els agrada com votem els catalans, i com que fins ara s’han negat a buscar una solució per la via política i democràtica, la busquen per la via judicial... sabent que no la trobaran.

Veurem com es desenvolupen els fets a partir d’ara. M’agradaria equivocar-me però la meva impressió és que, en clau catalana, amb el nou govern de Madrid no anirem enlloc. Amb el triomf de la moció de censura hi ha, però, una cosa positiva, i és que Rajoy deixa de tenir protagonisme en aquest escenari. Però també n’hi ha una de negativa, i és que sobre el conflicte català Sánchez pensa exactament el mateix que Rajoy. Els catalans seguim tenint mala peça al teler.