.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

dimarts, 30 d’octubre de 2018

Un fracàs ben merescut

Aquesta és la crònica d’un fracàs ben merescut: Lopetegui ha estat acomiadat, ja no és l’entrenador del Real Madrid. Després d’uns quants partits sense guanyar, la cirereta del pastís de perdre diumenge al Camp Nou per 5-1 ha estat el senyal definitiu que marca el final de la seva curta etapa com a entrenador del Real Madrid. Lopetegui ja va començar malament la seva etapa madridista, amb un fitxatge fet de pressa i corrents, i ara surt per la porta del darrere després de ser humiliat pel Barça. Cal recordar que l’estiu passat Lopetegui era l’entrenador de la Roja al Mundial de Rússia, i va deixar penjat l’equip d’un dia per l’altre, a mig campionat, per fitxar pel Real Madrid, tot i que, formalment, no va marxar sinó que la federació el va acomiadar. Podent perfectament esperar uns dies per signar el contracte, fins a l’acabament del campionat, Lopetegui va decidir tirar pel dret i no fer front al seu compromís contractual amb la Roja. Lleig. Amb aquesta actuació ja va demostrar que no era una persona de fiar, i amb personatges com aquest el millor que es pot fer és prescindir-ne. Ara, Florentino Pérez, el president de l’entitat, el farà culpable de tots els mals de l’equip, tot i que en aquest cas el president Pérez és tan culpable com l’entrenador. I és que aquell contracte que aparentment no podia esperar el van signar tots dos. La diferència entre aquests dos personatges és que a l’entrenador el poden acomiadar, mentre que al president no poden fer-lo fora perquè tot i que no és el propietari del club, actua com a tal.

dilluns, 29 d’octubre de 2018

Ateneuesfera 27


Dimecres passat, 24 d’octubre, un grup de nou blogaires, alguns força actius i alguns altres més mandrosos o cançoners a l’hora d’actualitzar els seus blogs, ens vam tornar a trobar per sopar al Restaurant ATN de l’Ateneu Barcelonès per celebrar la 27a reunió de l’Ateneuesfera. (A la foto de dalt hi falta l’autora, @MartaMillaret, coorganitzadora d’aquestes trobades).

Sembla que va ser ahir però ja han passat més de deu anys des de la primera vegada que, per iniciativa i sota l’organització d’en Guillem Carbonell, es van començar a fer aquestes trobades de blogaires. Considerant que, segons alguns visionaris de l’univers digital, ja fa uns quants anys els blogs es van donar per morts, cal remarcar que entre els ateneuesfèrics n’hi ha bastants, de blogs, que s’actualitzen amb regularitat. Podríem dir, doncs, que els blogaires de l’Ateneuesfera som morts vivents? Potser sí, però el fet és que, avui en dia, els participants d’aquestes trobades semblen tenir les mateixes ganes de venir, participar i dir-hi la seva que els que venien a les sessions de l’Ateneuesfera fa deu anys. I poca broma, deu anys en el món digital equivalen a molt més d’una vida en el món analògic.

La tertúlia va ser força interessant, i va anar oscil·lant d’un tema a l’altre sense un ordre prèviament establert. No vam deixar de comentar la molt complicada situació política actual, tant la d’aquí com la de més enllà, i les visions diferents que uns i altres tenim al respecte; les sempre canviants xarxes socials digitals, el futur incert de la premsa en general i la de paper en particular, la ràpida evolució del món del periodisme, així com la necessitat d’una adaptació tan ràpida com imprescindible dels seus professionals a les noves realitats que van sorgint. Però aquells que es lamenten que el món digital destrueix molts llocs de treball tradicionals semblen ignorar que, sent això cert, paral·lelament se’n creen també de nous.

En acabar la trobada els organitzadors ens vam mig comprometre a no deixar passar uns altres onze mesos entre aquesta trobada i la pròxima, la qual ens proposem convocar d’aquí uns quatre o cinc mesos. A veure si aquesta vegada som capaços de complir-ho!

divendres, 26 d’octubre de 2018

De Baviera al Brasil

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.883 de La Veu de l'Anoia)

El món polític no és immutable, i allò que sembla que no passarà mai pot acabar passant. A Barcelona, per exemple, semblava que el socialisme governaria la ciutat per sempre més, però després de trenta-dos anys (1979-2011) va haver de deixar pas als convergents. A Catalunya, per posar un altre exemple ben nostrat, semblava que Pujol no plegaria mai, però després de vint-i-tres anys (1980-2003) va haver de cedir el poder als socialistes. L’elector decideix els canvis, i de tant en tant canvia de preferència i envia a casa seva el governant que considera que no ho ha fet prou bé.

A primera vista l’Estat Lliure de Baviera i la República Federal del Brasil tenen molt poc en comú, però alguns esdeveniments recents, polítics i electorals, ens aporten determinades similituds sobre alguns canvis importants en el comportament de l’electorat. Així, els seus mapes polítics podrien canviar radicalment molt aviat. He triat aquests dos països perquè els conec de primera mà, hi he estat diverses vegades i he mantingut molts tractes comercials tant amb bavaresos com amb brasilers.

Després de dècades de govern monocolor, el partit hegemònic de Baviera, Unió Social Cristiana (CSU), un partit que ha guanyat totes les eleccions des de la Segona Guerra Mundial, diumenge passat les va tornar a guanyar, però perdent la majoria absoluta. Així que per poder continuar governant ara haurà de pactar amb un altre partit. Ningú dubtava que la CSU tornaria a guanyar les eleccions, però amb la pèrdua de la majoria absoluta els marges per governar es fan més estrets. I no s’ha d’excloure que, més endavant, allò que ara sembla impossible, que la CSU passi a l’oposició, pugui acabar passant.

Al Brasil, quatre dècades després de la dictadura militar, d’aquí a vuit dies pot accedir a la presidència del país un militar defensor d’aquella dictadura, Bolsonaro, que s’ha declarat antidemòcrata i contrari als drets de les dones i dels homosexuals, i totes les maldats que hi vulgueu afegir. Però tenint en compte que a la primera volta va obtenir el 46% dels vots, seria una sorpresa que després de la segona volta no accedís a la presidència. Mentre el Brasil estava governat per l’esquerra del Partit dels Treballadors (PT), amb els presidents Lula da Silva i Rousseff, i el poble semblava satisfet. Però els brasilers van descobrir després que la corrupció no era un monopoli de la dreta sinó una xacra políticament tan transversal que afectava també el PT. Bolsonaro també és la conseqüència del vot de càstig al PT.

dimecres, 24 d’octubre de 2018

Esperant la/el Punset del PP

Tot i que Ciudadanos va néixer com un partit socialdemòcrata, si més no sobre el paper, després va anar evolucionant cap a la dreta més propera al PP. Però és més, negar la deriva ultradretana d’aquest partit fins a pretendre superar el PP per la dreta i fer la competència directa a Vox seria negar una evidència inqüestionable.

És, precisament, en aquest context que s’ha de llegir la carta que la fins ara eurodiputada ciudadana Carolina Punset va adreçar als dirigents del seu partit, anunciant que plega com a militant de Ciudadanos però que estirarà la seva pertinença al Parlament Europeu fins a les pròximes eleccions. (A ningú se li escapa que les retribucions d’un eurodiputat són tan llamineres que deu costar molt de renunciar-hi).

Després de fer pública la carta, dissabte passat Punset es va sotmetre a TV3 a una entrevista juntament amb la seva parella, Alexis Marí, diputat del Parlament Valencià i també ex militant de Ciudadanos. Però era més treballada i creïble la carta que les respostes a l’entrevista televisiva. Dit d’una altra manera: escoltant-la, la credibilitat de Punset segueix quedant en entredit.

Aquesta introducció em serveix per constatar que el PP també està experimentant una deriva ultradretana que no tota la seva militància comparteix. Així, partint de la base que no tots els populares són tant d’extrema dreta com el seu líder Pablo Casado, no s’ha d’excloure que més aviat que tard ja no podran amagar les discrepàncies internes i sorgirà algun personatge tipus Punset que se n’atipi i deixi el partit.

Mentrestant, els líders del partit ultradretà Vox es freguen les mans de satisfacció veient els estranys moviments que fan els seus dos competidors per imitar-los.

dilluns, 22 d’octubre de 2018

S’acosta l’hora de fer balanç

A set mesos de les eleccions municipals, s’acosta l’hora de passar comptes amb els polítics que ens han governat durant aquest mandat. A molts dels personatges que aviat acabaran el seu mandat els ve costa amunt fer un balanç, és a dir, comparar el seu programa electoral de fa quatre anys amb els resultats de la seva gestió.

Al final del mandat de Jordi Hereu (2007-2011) vaig comparar el balanç que ens va deixar amb el programa electoral amb el qual s’havia presentat a les eleccions, i els resultats van ser tan decebedors que, després de trenta-dos anys de govern ininterromput, els socialistes van perdre la gestió política de Barcelona en favor dels convergents.

Però al final del seu mandat (2011-2015), Xavier Trias també va haver d’assumir les conseqüències dels seus incompliments, perdent per pocs vots el govern de la ciutat. Els sarrianencs tenim bona memòria, i el fet que Trias incomplís el seu programa electoral passant olímpicament de tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià tal com s’havia compromès, li va costar el càrrec; evidentment que aquest no va ser l’únic motiu per perdre el govern de la ciutat, però estic segur que hi va tenir la seva influència.

El pròxim mes de maig Ada Colau acabarà el seu mandat, i comença a ser l’hora de fer el balanç de la seva gestió. Per tal de facilitar-me aquesta tasca vaig demanar el programa electoral del 2015 a la seu central dels comuns, i ni tan sols van tenir la cortesia de respondre’m. Uns dies més tard vaig insistir a la seu dels comuns de Sarrià-Sant Gervasi, dissortadament amb els mateixos resultats. I ara, per mitjà d’aquestes línies, adreço la meva demanda pública directament a l’alcaldessa Colau, a veure si tinc més sort, tot i que a ningú se li escapa que, amb programa o sense, el balanç dels quatre anys dels comuns al govern de Barcelona sortirà igualment a la llum.

divendres, 19 d’octubre de 2018

Banderes

(Foto 12/10/2018 * Ajuntament de Vilanova del Camí)

L’advocada Noemí Trucharte, socialista, és l’alcaldessa de Vilanova del Camí (Anoia). Fa una setmana, el dia 12 d’octubre, va aparèixer una gran bandera rojigualda a la façana de l’ajuntament d’aquell poble. Aquest comentarista, que és més aviat antibanderes, antihimnes, i no es defineix com a patriota (no he tingut mai la necessitat de definir-me així), ni tampoc com a nacionalista (en tinc prou amb ser català i europeu), aquest fet no em sembla criticable. Si l’alcaldessa vol penjar una gran bandera a la façana del seu ajuntament, que ho faci. Ho trobo antiestètic, això sí. Com tampoc tinc res a dir sobre el fet que l’alcalde de la capital d’aquella comarca, Igualada, tingui penjades unes banderes minúscules darrere de la barana del balcó del seu ajuntament, tan petites i amagades que necessites uns prismàtics per veure-les. Estic, per tant, en contra dels que critiquen l’alcaldessa Trucharte per una bandera rojigualda massa grossa, com també em mostraria en contra dels que protestessin si la gran bandera penjada a l’ajuntament fos una altra.

dimecres, 17 d’octubre de 2018

L’extrema dreta

La concentració de la setmana passada de nou mil persones al Palacio de Vistalegre de Madrid en un acte del partit Vox fa que, a Espanya, sembli que l’extrema dreta hagi aparegut de cop, com si fins ara aquesta ideologia fos tan marginal que ni tan sols disposava de representació parlamentària. Vaja, com si l’extrema dreta espanyola hagués sorgit de sobte la setmana passada, com un bolet a la tardor. Doncs res més lluny de la realitat, aquesta és una conclusió massa simple i del tot equivocada.

A Espanya l’extrema dreta ja hi era molt abans de Vistalegre, hi ha sigut sempre. Són, entre d’altres, els hereus directes del franquisme gràcies al fet que, a la mort del dictador, la transició política es va fer com es va fer, amb una sabata i una espardenya. Fins ara aquesta gent es trobava còmodament acollida pel Partido Popular i per Ciudadanos. Però aquesta ideologia extrema es troba igualment molt ben representada al PSOE. Els discursos abrandats d’alguns dels seus barons, parlamentaris, exdirigents i tertulians socialistes així ens ho indiquen, sense cap mena de dubte.

L’extrema dreta espanyola està dividida i, com a mínim, els quatre partits mencionats abans, tots ells amb possibilitats d’assolir representació parlamentària, es disputaran els seus vots. Aparentment aquests partits es fan la competència entre ells però, això sí, en el conflicte amb Catalunya van tots units, todos a una, com Fuenteovejuna. I sempre sumen 155.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Desfilada militar a Madrid

Divendres va tenir lloc a Madrid la tradicional desfilada militar del “Doce de Octubre, Fiesta Nacional de España”. Com que divendres aquest cronista treballava (ja havia fet festa el dilluns 1 d’octubre), vaig decidir mirar de reüll la desfilada. Tenia un ull a l’ordinador i l’altre a la pantalla de la tele, ja que TVE va tenir la gentilesa de retransmetre en directe l’acte de Madrid.

Mentre m’ho mirava vaig decidir fer unes piulades, però sense cap pretensió d’estar fent una crònica seriosa i rigorosa de l’acte. Aquells que no vàreu tenir l’oportunitat de llegir les meves piulades en directe, em permeto reproduir-les a continuació:

1/ Crònica d'ara mateix (10:30): la plaça Artós (ells diuen Artos, sense accent, vés a saber why) ha agafat color rojigualdo. Mitjana d'edat baixa, amb molts adolescents, però també senyores d'edat ben vestides/pentinades. Tots parlen/criden en espanyol. El @bonpreuesclat és obert.

2/ A Madrid la meteo no és gens patriòtica. Ha sigut començar la desfilada militar i posar-se a ploure. Les autoritats civils posant-se uns ridículs xubasqueros transparents, com si no poguessin mullar-se com els militars. En fi, ni amb la meteo tenen sort.

3/ També desfilen uns soldats amb boina groga, i diria que no semblen indepes. Potser s'han colat.

4/ Tot un clàssic: la legión i la cabra, que diria que s'ha engreixat ;-)

5/ TVE ens mostra també una gran pancarta: "CATALUÑA SIEMPRE ESPAÑA", però semblaria que s'han deixat el verb, i no queda clar com interpretar-ho.

6/ Molt resumit, totes les desfilades militars del món s'assemblen força, però en marcialitat i alineació perfecta dels soldats, les de Corea del Nord encara no les ha superat cap país.

I fins aquí la meva crònica informal de l’acte de divendres a Madrid.

divendres, 12 d’octubre de 2018

Valls, el candidat del 155

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.881 de La Veu de l'Anoia)

D’aquí a menys de vuit mesos es convocaran les eleccions municipals a tot l’estat. A la ciutat de Barcelona encara no tenim gens clar entre quines candidatures podrem triar els votants. En aquest període poden passar tantes coses que, ara com ara, resulten impossibles de preveure. I és que, des de fa uns anys, els esdeveniments de la política catalana, i també la barcelonina, es mouen amb tanta rapidesa que les notícies que s’han produït avui és molt possible que demà hagin perdut tota vigència, i ja formin part del calaix de la història.

Alguns consideren que els resultats electorals de maig del 2019 a la capital de Catalunya seran cabdals per decidir el futur del nostre país. Aquests resultats seran molt importants, sí, però pensar que seran cabdals pel nostre futur ho veig una mica exagerat. No cal ser especialment visionari per concloure que el nostre futur com a país només té dues alternatives: continuar lligats políticament de peus i mans a Espanya, o liquidar directament amb Brussel·les prescindint dels onerosos peatges espanyols. Ara bé, només es tracta de modificar els lligams polítics, ja que els lligams familiars, d’amistats i les relacions entre veïns no tenen per què canviar.

En aquest sentit, el món unionista s’ha començat a moure i, aparentment, sembla tenir les idees més clares que en l’entorn de l’univers independentista. Així, la setmana passada es va fer pública la candidatura del polític francès Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Però tot i haver nascut al barri barceloní d’Horta, Valls ha desenvolupat tota la seva carrera política a França, i això no deixa de ser un hàndicap per a la seva candidatura barcelonina. Una candidatura que pretén aglutinar tot el món polític unionista al voltant dels tres partits pro-155. Per més que s’hi esforcin, PSOE, Cs i PP ja no es trauran de sobre l’etiqueta d’aquest episodi tan vergonyós.

Valls buscarà també acords amb altres forces més extremistes (Vox i similars), així com amb el sindicalisme amb visió espanyolista que, no ens enganyem, és gairebé tot. I sense oblidar la part de la societat civil catalana i espanyola que estan disposades a abocar els diners que facin falta pel bon fi de l’operació. Fa de mal dir què es pot esperar de la proposta de Valls, però la rebuda amable que aquest anunci ha tingut a la premsa unionista espanyola, que és tota, i també la catalana, que en bona mesura també ho és, fa pensar que de suport dels mitjans no n’hi faltarà. El suport dels votants, però, és una gran incògnita.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Ruptura trista

Ahir es va consumar la ruptura del bloc independentista al Parlament, una ruptura anunciada per José María Aznar fa molt temps. Aznar havia dit que “antes se romperá Catalunya que España”, o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, a dia d’avui la ruptura entre Esquerra i el Partit Demòcrata ja és un fet, tot i que a hores d’ara es fa difícil valorar quin abast tindrà. Ahir els diputats d’Esquerra es van alinear amb els del PSOE, del bloc 155. T’ho miris com t’ho miris resulta molt difícil de pair. No em puc imaginar com de malament ho deuen estar passant els meus amics militants d’Esquerra. Sigui com sigui, el resultat pràctic és que s’ha perdut la majoria absoluta independentista al Parlament, amb tot el que això comportarà. Ahir ja es van perdre algunes votacions.

Convé recordar que l’origen de tot plegat és que, per decisió personal del jutge Llarena (a qui, per cert, em diuen que aquest estiu se l’ha vist poc per Das), hi ha cinc diputats independentistes, quatre convergents i un d’Esquerra, que no poden votar. Tot i que, òbviament, el jutge no té atribucions per fer-ho, Llarena ja actua com a governador a l’ombra del Parlament de Catalunya. El MHP Torrent fa el seu paper, però qui mana realment és el jutge. Llarena primer va decidir que alguns candidats no poguessin accedir a la presidència de la Generalitat i, més recentment, va impedir el vot d'uns diputats electes. I la separació de poders? A l’Espanya actual això són bajanades, i en tenim proves tot sovint.

Però el problema de fons, i diria que irresoluble, és que a Espanya no agrada gens com votem els catalans. I, en aquestes circumstàncies, de solucions només n’hi ha dues: o a partir d’ara fem bondat i votem d’una altra manera, és a dir, en clau unionista espanyola, o ens haurem de plantejar seriosament aplicar d’una vegada per totes la voluntat popular dels catalans, i tirar pel dret assumint totes les conseqüències. Enlloc està escrit que el naixement d’un nou país hagi d’estar supeditat a la voluntat política dels governants de la seva metròpoli, i encara que, formalment, Catalunya no sigui una colònia, fa molt temps que és tractada com a tal pels dirigents polítics espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.

dilluns, 8 d’octubre de 2018

La incontinència verbal de Núria de Gispert

L’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, la setmana passada va tornar a relliscar, i ja van dues vegades en poc temps, i totes dues en el mateix sentit. Així, de Gispert va tornar a insinuar que Inés Arrimadas (al meu entendre, la política més nefasta de Catalunya, i potser encara em quedo curt) faria bé de tornar a Jerez de la Frontera (Andalusia, Espanya), el lloc on va néixer l’encarregada de la franquícia catalana de Ciudadanos.

A veure, a Catalunya d’arguments polítics per criticar Arrimadas ens en sobren, però d’aquí a convidar-la a marxar del seu país (ens agradi o no, ara mateix Catalunya és el seu país) em sembla totalment fora de lloc. Però no només això, convidar els discrepants a marxar de casa seva no és gens propi d’una persona amb un mínim tarannà democràtic, com se suposa que hauria de ser el de l'expresidenta del Parlament.

Arrimadas s’esforça en el seu paper de gran provocadora de la política catalana, i diu unes coses que, a banda de ser mentida, busquen generar a Catalunya un greu problema de convivència, que m’atreviria a dir que no convé a ningú, per posteriorment justificar ves a saber què. Sigui com sigui, les seves contínues astracanades s’han de combatre amb arguments una mica més sòlids que l'antidemocràtica invitació a tocar el dos de Catalunya.

divendres, 5 d’octubre de 2018

Temps complicats

Vivim temps polítics molt complicats. Els partits independentistes no ho estan fent bé, però tenen la gran sort que l’unionisme encara ho fa pitjor. El discurs polític del PSOE cada dia s’assembla més al del PP/Ciudadanos. Al capdavall, aquesta confluència ideològica té tot el sentit, ja que tots tres formen el trio 155, una tara democràtica que a curt i mitjà termini no es podran treure de sobre. Que hi ha diferències, desacords i estratègies diferents entre els partits independentistes catalans és una obvietat. I que aquesta situació tan pueril de fer política petita és molt lamentable ningú ho nega. Sovint tenim la sensació que aquí no es treballa en clau de país sinó en clau de partit. Però tampoc s’ha de perdre de vista que, ara, els catalans partidaris d'una Catalunya independent són bastants més que abans, i que el creixement de l’opció independentista potser és massa lent però és tossudament sostingut. I això és molt important. Resumint, tot i el pessimisme de molta gent, segueixo sent raonablement optimista sobre el bon fi del procés.

dimecres, 3 d’octubre de 2018

Provocacions i errors


Els episodis violents que s’han produït als carrers de Barcelona des del dissabte 29 de setembre fins al dimarts 2 d’octubre, tenen un origen ben definit: la manifestació de dissabte d’un suposat sindicat policial espanyol en homenatge als PN i GC que fa un any es van dedicar a atonyinar catalans a tort i a dret sense motiu, a banda del de complir ordres dels seus governants. Tenim ja experiències repetides que quan treuen a passejar la rojigualda sorgeix la violència que està buscant des de fa mesos el món unionista, sigui en forma de partits, bàsicament Cs i PP, o de determinats sindicats que de sindicats només tenen el nom. Cal recordar un cop més que els agredits només tenien com a objectiu introduir una papereta electoral en una urna, cosa que, evidentment, en una democràcia no pot ser mai un acte delictiu.

En aquests quatre dies s’han comès errors més que evidents, des d’una mala planificació dels operatius dels Mossos fins a determinades expressions del MHP Torra que s’hagués pogut perfectament estalviar (“Amics dels CDR, apreteu, i feu bé d’apretar”; per cert, el verb apretar deu ser un castellanisme, ja que no apareix al diccionari). I tot això sense oblidar la infiltració d’elements violents amb passamuntanyes, d’adscripció política dubtosa, en les manifestacions independentistes, unes manifestacions que fins ara havien estat molt pacífiques. L’univers independentisme és molt transversal i heterogeni, i és bo que ho sigui, però quan apareixen manifestants amb passamuntanyes, amb intencions que només ells coneixen, se’ls hauria d’expulsar sense cap remordiment de la manifestació, i sóc ben conscient dels riscos que assumeixo parlant tan clar.

És d’esperar que els errors d’uns i altres d’aquests quatre dies serveixen per evitar que es repeteixin en el futur. Amb això molts ja ens donaríem per satisfets. Enlloc està escrit que el camí cap a la independència sigui fàcil ni ràpid, i no hem de caure en les provocacions d’aquells que només busquen el fracàs del projecte democràtic de la majoria dels catalans. En aquest negoci ens hi va el nostre futur.

dilluns, 1 d’octubre de 2018

Primer d’octubre per no oblidar

Avui fa un any que 2.286.217 de catalans van poder exercir el seu dret a vot en el Referèndum sobre la independència de Catalunya, i més del 90% dels votants van optar pel “SÍ” a la independència. Gairebé un milió més de catalans (per motius obvis resulta impossible establir una xifra exacta) no van poder votar per culpa de l’actuació ultra violenta i repressiva de les forces policials espanyoles.

Avui, doncs, commemorem dos fets, un de molt positiu —la celebració del referèndum— i un altre de molt negatiu —els intents d’impedir-lo per part de les autoritats espanyoles (“Ni oblit ni perdó”)—. Per aquest motiu, avui hi ha moltes empreses catalanes que han decidit no obrir i donar festa a la seva plantilla de col·laboradors, molts dels quals treballaran el 12 d’octubre, declarada festa estatal espanyola, per compensar.

A Catalunya hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre del 2017, i negar aquesta realitat és continuar amagant el cap sota l’ala i esperar que escampi. Senyors unionistes, treguin-s’ho del cap: no escamparà!