.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)

dimecres, 10 d’octubre de 2018

Ruptura trista

Ahir es va consumar la ruptura del bloc independentista al Parlament, una ruptura anunciada per José María Aznar fa molt temps. Aznar havia dit que “antes se romperá Catalunya que España”, o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, a dia d’avui la ruptura entre Esquerra i el Partit Demòcrata ja és un fet, tot i que a hores d’ara es fa difícil valorar quin abast tindrà. Ahir els diputats d’Esquerra es van alinear amb els del PSOE, del bloc 155. T’ho miris com t’ho miris resulta molt difícil de pair. No em puc imaginar com de malament ho deuen estar passant els meus amics militants d’Esquerra. Sigui com sigui, el resultat pràctic és que s’ha perdut la majoria absoluta independentista al Parlament, amb tot el que això comportarà. Ahir ja es van perdre algunes votacions.

Convé recordar que l’origen de tot plegat és que, per decisió personal del jutge Llarena (a qui, per cert, em diuen que aquest estiu se l’ha vist poc per Das), hi ha cinc diputats independentistes, quatre convergents i un d’Esquerra, que no poden votar. Tot i que, òbviament, el jutge no té atribucions per fer-ho, Llarena ja actua com a governador a l’ombra del Parlament de Catalunya. El MHP Torrent fa el seu paper, però qui mana realment és el jutge. Llarena primer va decidir que alguns candidats no poguessin accedir a la presidència de la Generalitat i, més recentment, va impedir el vot d'uns diputats electes. I la separació de poders? A l’Espanya actual això són bajanades, i en tenim proves tot sovint.

Però el problema de fons, i diria que irresoluble, és que a Espanya no agrada gens com votem els catalans. I, en aquestes circumstàncies, de solucions només n’hi ha dues: o a partir d’ara fem bondat i votem d’una altra manera, és a dir, en clau unionista espanyola, o ens haurem de plantejar seriosament aplicar d’una vegada per totes la voluntat popular dels catalans, i tirar pel dret assumint totes les conseqüències. Enlloc està escrit que el naixement d’un nou país hagi d’estar supeditat a la voluntat política dels governants de la seva metròpoli, i encara que, formalment, Catalunya no sigui una colònia, fa molt temps que és tractada com a tal pels dirigents polítics espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Al meu poble, governat pel PSC i on va guanyar C's el 21-D, creus que és pot "desobeir"? El Baix Llobregat és això i és la clau per la República. L'1-O va ser molt important però després del 10-O, vam haver de comptar-nos el 21-D i la realitat és molt tossuda. Hem avançat molt, hem d'avançar més, sobretot perquè em reconec incapaç de veure çom jo, demòcrata, i poso la meva idea a més de la meitat del meu poble que no hi està d'acord.

Clidice ha dit...

*imposo

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies, Clídice.
Deixa’m exposar algunes dades sobre els resultats electorals 21D:
1/ Bloc unionista 43,5%
2/ Bloc indepe 47,5%
3/ Els comuns han exigit moltes vegades que no se’ls inclogui en cap d’aquests dos grups, ja que tenen votants independentistes (en conec uns quants) i votants unionistes (diria que més que els altres, però no tinc forma de comprovar-ho).
4/ En un referèndum binari, si només consideréssim els blocs 1 i 2, l’independentisme assoliria el 52,2% dels vots, contra el 47,8 de l’unionisme. Però amb un referèndum comme il faut, que algun dia s’haurà de fer, ningú sap quin resultat sortiria.
5/ Dit això, entenc perfectament el cas particular que expliques del teu poble.
Ànims!, que com tu bé dius, avancem. Jo ssegueixo sent raonablement optimista sobre el bon fi de l’operació.