.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 12 d’octubre de 2018

Valls, el candidat del 155

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.881 de La Veu de l'Anoia)

D’aquí a menys de vuit mesos es convocaran les eleccions municipals a tot l’estat. A la ciutat de Barcelona encara no tenim gens clar entre quines candidatures podrem triar els votants. En aquest període poden passar tantes coses que, ara com ara, resulten impossibles de preveure. I és que, des de fa uns anys, els esdeveniments de la política catalana, i també la barcelonina, es mouen amb tanta rapidesa que les notícies que s’han produït avui és molt possible que demà hagin perdut tota vigència, i ja formin part del calaix de la història.

Alguns consideren que els resultats electorals de maig del 2019 a la capital de Catalunya seran cabdals per decidir el futur del nostre país. Aquests resultats seran molt importants, sí, però pensar que seran cabdals pel nostre futur ho veig una mica exagerat. No cal ser especialment visionari per concloure que el nostre futur com a país només té dues alternatives: continuar lligats políticament de peus i mans a Espanya, o liquidar directament amb Brussel·les prescindint dels onerosos peatges espanyols. Ara bé, només es tracta de modificar els lligams polítics, ja que els lligams familiars, d’amistats i les relacions entre veïns no tenen per què canviar.

En aquest sentit, el món unionista s’ha començat a moure i, aparentment, sembla tenir les idees més clares que en l’entorn de l’univers independentista. Així, la setmana passada es va fer pública la candidatura del polític francès Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Però tot i haver nascut al barri barceloní d’Horta, Valls ha desenvolupat tota la seva carrera política a França, i això no deixa de ser un hàndicap per a la seva candidatura barcelonina. Una candidatura que pretén aglutinar tot el món polític unionista al voltant dels tres partits pro-155. Per més que s’hi esforcin, PSOE, Cs i PP ja no es trauran de sobre l’etiqueta d’aquest episodi tan vergonyós.

Valls buscarà també acords amb altres forces més extremistes (Vox i similars), així com amb el sindicalisme amb visió espanyolista que, no ens enganyem, és gairebé tot. I sense oblidar la part de la societat civil catalana i espanyola que estan disposades a abocar els diners que facin falta pel bon fi de l’operació. Fa de mal dir què es pot esperar de la proposta de Valls, però la rebuda amable que aquest anunci ha tingut a la premsa unionista espanyola, que és tota, i també la catalana, que en bona mesura també ho és, fa pensar que de suport dels mitjans no n’hi faltarà. El suport dels votants, però, és una gran incògnita.