.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 28 d’abril de 2017

Un míting independentista

No sóc habitual dels mítings polítics perquè acostumen a ser actes adreçats a la gent que ja està convençuda i, normalment, no s’hi diu res de nou. Pels organitzadors i ponents acostumen a ser actes força agraïts ja que els assistents, en escoltar allò que volen sentir, sempre estan disposats a premiar-los amb una bona dosi d’aplaudiments. Es dóna per suposat que l’aplaudiment reiterat del públic forma part del ritual, i fins i tot es fan pauses per provocar-lo.

Però que no tingui desenvolupat l’esperit gregari d’anar als mítings no vol pas dir que, ni que sigui molt de tant en tant, no tingui una curiositat sociològica per observar aquests actes de prop. Així, dimarts passat vaig assistir a un debat-taula al Teatre de Sarrià amb el títol “Fem futur. Fem república”, organitzat per l’Assemblea Nacional de Catalunya i Òmnium Cultural. Moderat pel periodista Antonio Baños, que va estar molt bé, els ponents eren quatre diputats del Parlament de Catalunya, un dels quals va dir que no era independentista (el comunista Nuet, d’EUiA) i tres van dir que sí que ho eren (Botran, de la CUP, Gómez del Moral, d’Esquerra, i Turull del PDeCAT).

Com a defensor que sóc de la puntualitat imperant a l’Europa endreçada, una virtut que aquí no se’ns acaba d’encomanar, cal ressaltar que l’acte va començar amb un retard de 18 minuts degut, segons van explicar, a l’absència de dos dels ponents. Un es pregunta, però, si no podien haver començat l’acte amb el moderador i els dos ponents que van ser puntuals. Això sí, hi va haver una disculpa dels diputats que van arribar tard, tot un detall poc habitual però que no justifica la manca de respecte cap a les persones que van arribar a l’hora. Però, si més no, si es disculpen et fan emprenyar menys.

Sobre els continguts de les intervencions tinc, francament, poca cosa a dir; no van explicar res de nou que no sabéssim ja. Per altra banda, algunes preguntes interessants del públic es van quedar sense resposta perquè es veu que en aquesta etapa del procés toca ser discret i fer confiança als polítics. Sovint em pregunto, però, si se la mereixen. Amb molt poques excepcions, el públic era més de la tercera edat que de la segona, una circumstància que no critico però que, un cop més, posa en evidència que la joventut passa bastant de la política. Confiem que el dia d’anar a votar els joves no es quedin a casa.

Tant el moderador com els quatre ponents van deixar molt clar que aposten clarament pel referèndum, si bé no tots amb la mateixa contundència del “sí o sí”. Així, els de la colla política del senyor Nuet sempre parlen d’un referèndum acordat amb Espanya. Als efectes pràctics, aquesta exigència s’ha de traduir en què no tenen interès que el referèndum es faci. Ep, hi tenen tot el dret, però sabem perfectament que aquest acord no hi serà mai.

Ja per acabar, no m’estendré massa sobre l’absoluta manca de comoditat de les butaques del Teatre de Sarrià si fas més de metro cinquanta. Potser s’haurien de demanar responsabilitats a la persona que va permetre que s’especulés tant amb l’espai del tot insuficient que han deixat entre filera i filera de butaques. Asseguraria que la companyia aèria low cost més tronada del mercat no s’atreviria a tant.

dimecres, 26 d’abril de 2017

Orlandai, una illa d’esquerres en un barri de dretes

L’Associació Cultural Casa Orlandai (ACCO) és l’entitat que gestiona el dia a dia de la Casa Orlandai, un edifici de Sarrià, de propietat municipal, que abans havia estat una escola. Reconvertit en centre cívic avui en dia és considerat, sense cap mena de dubte, un dels centres neuràlgics culturals més emblemàtics de Sarrià.

El passat cap de setmana l’ACCO va celebrar els seus primers 10 anys, amb tota l’activitat festiva que una ocasió com aquesta es mereix, i fins i tot s'ha editat un llibre al·legòric que està francament bé. Totes les persones que d’alguna manera hem contribuït a l’èxit d’aquesta associació, directius, treballadors, socis i usuaris, hem d’estar raonablement orgullosos i ens hem de felicitar per aquests primers deu anys d’una gestió comunitària força satisfactòria.

Hi ha un fenomen curiós, però, que sempre m’ha cridat l’atenció de la Casa Orlandai, i és que, estant enclavada en un barri clarament de dretes (la majoria absoluta dels sarrianencs vota CiU+Cs+PP), quan hi ets tens la sensació d’estar en una entitat dominada per l’esquerra. Ep, només expresso una sensació personal, i no ho dic pas com a crítica.

Al marge d’aquesta particularitat, com a usuari que sóc de la Casa Orlandai puc certificar que l’ACCO és una entitat oberta a tothom. Quan et fas soci no et pregunten si t’agrada la paella, ni si vas a missa els diumenges, ni què votes, ni quina és la teva ideologia. Però, dit això, la realitat de la Casa Orlandai és la que és, una simpàtica illa cultural d’esquerres enclavada en un barri majoritàriament de dretes. Vull acabar dient que jo, que sóc un liberal sense partit, a Orlandai sempre hi aprenc coses i quan hi vaig, que és força sovint, m’hi sento la mar de bé.

dilluns, 24 d’abril de 2017

Malgrat tot, sóc optimista

Quantes vegades se’ns ha dit que el procés independentista català està mort? La veritat, n’he perdut el compte. Però són moltes, i darrerament això passa gairebé cada dia. Només cal llegir qualsevol diari unionista, que ho són gairebé tots, o escoltar qualsevol emissora de ràdio o televisió que emeti des de Madrid, les quals també són molt seguides a Catalunya, i fixar-se en els seus editorials, en la forma de seleccionar i presentar les notícies i, sobretot, en la manera de llegir interessadament les enquestes (en Carles Castro, de La Vanguardia, es mereix el premi a la manipulació interpretativa), i t’adones que l’oferta mediàtica unionista està molt estesa i és molt més agressiva que amable.

La defensa de l’unionisme passa, en aquesta etapa del procés, per fer un discurs amenaçador i destructiu. Les opcions unionistes no ofereixen res de positiu per intentar fer canviar d’opinió als independentistes. L’argumentari unionista queda limitat a les amenaces de tota mena per mitjà, entre d’altres, dels fiscals amics, dels jutges que no acaben de tenir clar el seu dret a la independència, i d'aquella institució tan desprestigiada anomenada Tribunal Constitucional. Si aquí hi afegim els empresaris habituals dels círculos i els del Puente Aéreo i assimilats, queda perfectament delimitat el pobre argumentari unionista. Per cert, cal dir que la majoria d’aquests personatges no són empresaris, no es juguen els seus diners sinó que només són directius de grans empreses que no són seves.

Darrerament sovintegen les sentències judicials d’inhabilitació i les multes pecuniàries. Des de Madrid —Madrid com a concepte polític ampli, no estrictament geogràfic— només es busca afeblir la moral i la butxaca dels independentistes, intentant fer creure i qui els vulgui escoltar que el moviment independentista està perdent suports. Però, francament, no sé com arriben a aquesta conclusió. Encara no he conegut cap independentista que a partir de les agressions i amenaces provinents del món unionista hagi deixat de ser-ho. En canvi, cada dia veig més gent que fa el camí en direcció contrària.

La meva sensació, purament subjectiva, ho reconec, és que els independentistes catalans superen amb escreix els unionistes, i és per això que les institucions oficials espanyoles faran tot el que estigui a les seves mans per impedir el referèndum. No es volen posar en evidència a partir d’un resultat electoral advers. Però, al meu entendre, observant el panorama general i escoltant els uns i els altres, només es pot ser optimista. Em crec el president Puigdemont: el referèndum es convocarà, i es farà. Churchill deia que “sóc optimista perquè el contrari no serveix de res”. Jo també.

divendres, 21 d’abril de 2017

Sector públic vs. sector privat

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.804 de La Veu de l'Anoia)

Si observem l’oferta política actual i ens centrem en els partits amb possibilitats d’obtenir un nombre significatiu d’escons a les pròximes eleccions i la comparem amb la situació de fa uns anys, veurem el canvi radical que s’ha produït. Així, partits que fins no fa gaire monopolitzaven la política catalana, com els convergents i els socialistes, s’estan situant a un nivell molt més baix de representativitat. Dirigents polítics protagonistes gairebé diaris dels mitjans de comunicació, com Duran, en molt poc temps han passat a l’ostracisme, i només uns pocs seran capaços de trobar una empresa privada que els contracti.

El pas de la política al món de l’empresa privada no ha de ser gens fàcil. No ho ha de ser especialment per a aquelles persones que des de molt joves només s’han dedicat a la política i no han trepitjat mai una empresa que no sigui pública. Segurament és per això que un altíssim percentatge de parlamentaris són funcionaris públics en excedència, quan és ben sabut que aquesta composició del Parlament no reflecteix la realitat de la nostra societat. Cal no oblidar un petit detall: quan als funcionaris en excedència se’ls acaba la seva etapa política tenen garantit el retorn al lloc de treball anterior.

Partits històrics com Unió ja han abaixat la persiana, i altres, com Iniciativa, van pel camí de diluir-se en altres organitzacions, deixant al darrere un munt de gent a l’atur i una corrua de deutes que no es podran pagar mai. Deu resultar fàcil acostumar-se que tothom et faci reverències, fins i tot quan no te les mereixes, i deu ser molt còmode disposar d’assistents que s’ocupen de la teva logística, i que fins i tot et filtren les trucades telefòniques inoportunes. Partint d’aquestes facilitats, deu ser molt difícil haver-ne de prescindir d’un dia per l’altre, o d’haver-te-les de pagar de la teva butxaca.

Passar del món de l’empresa privada, on t’has d’espavilar cada dia, al sector públic, és molt més fàcil que fer el trànsit en direcció contrària. Pocs polítics que, afectats pels processos que dèiem abans, es queden sense feina són capaços d’adaptar-se al món competitiu de l’empresa privada. A ningú se li escapa, però, que, quan un polític es queda a l’atur i decideix fer el pas cap al sector privat, l’agenda conreada durant els anys que va estar en política el pot ajudar a sortir-se’n. Però no tothom té la capacitat de fer-ho, i molts segueixen vivint dels pressupostos públics des dels molts cementiris d’elefants que tant sovintegen en aquest país.

dijous, 20 d’abril de 2017

Per què ens prenen per imbècils?

Pablo Iglesias (Podemos) quan diu, en declaracions a la Sexta, que el referèndum de Catalunya no ha de ser necessàriament sobre la independència de Catalunya sinó que pot ser sobre molts altres assumptes.

Ada Colau (Partit Colauista, nom provisional) quan diu, en declaracions a Al-Jazeera, que si en el referèndum sobre la independència de Catalunya guanyés el sí, aquest fet no necessàriament comportaria proclamar la independència.

Tan baix consideren que és el nivell intel·lectual dels seus potencials votants, als quals suposadament s’adrecen, quan són capaços de deixar anar aquestes bajanades sense posar-se vermells?

dimecres, 19 d’abril de 2017

El nou Duran es diu Colau

Duran i Lleida era la cara visible de la tercera via impossible per a Catalunya. Duran era, també, l’aposta política de La Vanguardia. Una persona de la dreta endreçada que tenia el suport mediàtic i la complicitat política d’un diari unionista que, normalment, també milita a la dreta endreçada. Demà ja es veurà, que per alguna cosa el diari de Can Godó té la història que té; i si per sobreviure li calgués fer una passada curta per l’esquerra tampoc seria cap drama. Amb un canvi de director ja farien el fet, i potser ni això.

Políticament morta i enterrada l’opció Duran, un diari de la dreta endreçada com La Vanguardia està apostant fort per una tercera via populista i neocomunista, inspirada i dirigida per Ada Colau i acomboiada per les restes del naufragi comunista. Hi ha el greu problema del deute bancari d’Iniciativa, un deute que, lògicament, Colau no vol assumir. Però ja ho resoldran, tot i que si jo fos un creditor d’Iniciativa tampoc em faria gaires il·lusions.

Vuit dècades després, el tàndem Ada Colau-La Vanguardia s’albira com la nova icona d’allò que va fer tanta fortuna l’any 1935: España, antes roja que rota (José Calvo Sotelo).

dilluns, 17 d’abril de 2017

Internacionalitzar el conflicte

Fa cinc anys era molt difícil imaginar-se que el conflicte entre Catalunya i Espanya seria avui objecte de declaracions públiques i notes oficials de governs estrangers i institucions supranacionals. Des de la manifestació de l’11 de setembre del 2012 —la primera manifestació veritablement multitudinària en favor de la independència de Catalunya— he escrit repetidament que una de les receptes imprescindibles per assolir l’èxit de la independència implicava fer visible arreu del món la voluntat independentista de molts catalans.

La situació que viu Catalunya s’havia de donar a conèixer arreu i, per tant, per part del Govern de la Generalitat no havia de fer mandra agafar avions per anar a veure clients. Dilluns esmorzes a Barcelona i pots dinar a Nova York, i el mateix dia al vespre agafes l’avió de tornada i l’endemà pots tornar a esmorzar a Barcelona i, si convé, anar a dinar a qualsevol capital europea. Aquesta és la vida del negociant internacional, sempre amb una norma bàsica: si et quedes al despatx esperant que soni el telèfon no vendràs mai res. En política internacional passa més o menys el mateix.

Internacionalitzar el conflicte no vol dir, necessàriament, obtenir complicitats, que també, sinó, bàsicament, sembrar, fer pedagogia, donar a conèixer el conflicte aprofitant totes les oportunitats que es presenten i, sobretot, creant-ne de noves. I sempre amb l’objectiu que se’n parli. El venedor (ara en diuen comercials) sap que perquè caigui una comanda primer s’ha de sembrar o, com es diu sovint, s’ha de menjar molt caviar per poder portar les mongetes a casa. I com que això ho he fet tota la vida parlo amb coneixement de causa, així que no m’ha sorprès gens l’activitat viatgera del conseller Romeva.

Havent transcorregut encara no cinc anys des d’aquella manifestació massiva avui podem dir que, gràcies a la tasca de molta gent i no només dels polítics sinó, sovint, a pesar d’algunes de les seves relliscades, el conflicte de Catalunya amb Espanya ja s’ha internacionalitzat. Arreu del món saben que Catalunya té un conflicte amb Espanya, i que els catalans el volen resoldre. I ningú pot ignorar que, des d’un plantejament democràtic, de solució només n’hi ha una: votar i aplicar els resultats.

No han de preocupar els comunicats estrangers que diuen que Catalunya és un assumpte intern d’Espanya. Cap govern ni institució internacional es posicionarà, d’entrada, a favor dels interessos independentistes. Aquests posicionaments només arribaran un cop es constati que a Catalunya hi ha una majoria independentista; si hi és, és clar, que això no ho sabrem fins que es voti. La constatació via urnes que la majoria dels catalans està a favor de la independència serà el punt de sortida definitiu per desencallar definitivament el problema.

dimecres, 12 d’abril de 2017

Adversaris, enemics i companys de partit

Carmen/Carme Chacón (d.e.p.) va morir sobtadament diumenge, i dilluns gairebé tota la classe política i periodística es va desfer en uns elogis fúnebres tan desmesurats que, en alguns casos, provocaven vergonya aliena. Jo, que no la coneixia de res i políticament estic als antípodes de moltes de les coses que Chacón havia defensat, només lamento, i ho lamento molt, el vessant humà de la seva mort, sobretot perquè la seva desaparició deixa un nen petit sense mare, i a l’edat del seu fill aquesta figura resulta insubstituïble.

Llegint els elogis dels seus companys de partit, alguns tan fora de lloc que més els hagués valgut demostrar la seva intel·ligència optant per un silenci discret, me n’adono de la manca de límits del cinisme que hi ha instal·lat en el sector de la política. Des que els seus companys de partit la van defenestrar políticament sense miraments no tinc gens clar cap on anaven les simpaties polítiques de Chacón, si cap a la casa central del PSOE, cap a la franquícia catalana o cap a l’escepticisme d’esperar i veure-les venir.

He quedat molt decebut veient els falsos elogis, tan desmesurats, dels seus enemics polítics i, alhora, companys de partit —els d’aquí i els d’allà—, els quals li van fer la vida impossible fins que es va veure obligada a deixar la política i buscar-se la vida per altres vies, sense que això signifiqui obviar els molts errors polítics que va cometre. Sempre s’ha dit que a la política hi ha adversaris, enemics i companys de partit, i amb la desaparició de Chacón s’ha tornat a demostrar que l’afirmació manté plena vigència.

PS: en els deu anys que porto publicant aquí he escrit diverses vegades sobre Chacón. En destaco tres articles com a complement del d'avui: La tara catalana, Ni Chacón ni Rubalcaba i Els dubtes de Chacón i alguna cosa més. Descansi en pau.

dilluns, 10 d’abril de 2017

BCNBloggers!, una excel·lent iniciativa

Al Museu Etnològic de Barcelona i al voltant de l’exposició Les cares de Barcelona, una instantània sobre les múltiples realitats que conviuen a la nostra metròpoli, una exposició comissariada per l’antropòleg i escriptor Adrià Pujol, es va celebrar ahir una trobada molt interessant d’una seixantena de bloggers (persones que fan blogs, a la foto) i altres persones interessades sobre qualsevol temàtica que faci referència a la ciutat de Barcelona. La col·laboració del directori Barcelonasfera de la Jana Pérez i en Dani Cortijo va ser cabdal per l’èxit de la trobada.

L’objectiu era canviar impressions sobre les nostres experiències a les xarxes socials (no només els blogs). Va ser molt enriquidor escoltar els diferents punts de vista dels participants, les expectatives que cadascú de nosaltres té dipositades en els seus lectors potencials i, entre molts altres temes tractats, les llengües que seria convenient utilitzar en els nostres blogs per parlar de Barcelona. Aquí hi va haver una certa divisió d’opinions, però al final tothom va tenir clar que quan parlem de blogs personals segueix vigent la mateixa norma no escrita de sempre, és a dir, que amb la gestió dels blogs personals no hi ha cap norma que valgui.

Els ponents que van intervenir a la taula rodona abans del debat van ser dos membres de la ja veterana Ateneuesfera, en Dani Cortijo (historiador, escriptor i actualment professor) i l’Enric March (llicenciat en Filologia Hispànica i Semítica i també professor), així com en Xavier Theros (antropòleg, escriptor i poeta). No cal dir que, tractant-se d’una trobada de blogaires, tots tres ponents són blogaires, i han publicat diversos llibres sobre les seves respectives especialitats professionals.

La jornada es va acabar amb una visita guiada molt interessant a l’exposició i un tastet musical amb pica-pica que el museu va oferir als participants com a cloenda. La conclusió general que vam treure tots plegats és que trobades tan interessants com aquesta s’haurien de promoure amb una certa regularitat.

divendres, 7 d’abril de 2017

Igualada potser podria fer un gest

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 de març de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.802 de La Veu de l'Anoia)

En espanyol diuen que “el movimiento se demuestra andando”, i no sé si hi ha un equivalent en català que expressi amb la mateixa claredat el missatge que intentaré transmetre. Avui parlaré d’Igualada, tot i que el tema que tracto també seria d’aplicació a altres ciutats de Catalunya i de l’estranger.

S’ha sortit al carrer en favor dels refugiats i s’han fet moltes activitats de solidaritat amb aquest col·lectiu. Però la solució del problema no depèn d’unes persones carregades de bona fe que surten al carrer amb pancartes on hi diu “Volem acollir”, encara que les manifestacions ajuden a netejar consciències. Podem donar per bones les manifestacions si l’objectiu és posar en evidència la gestió dels polítics, però sent conscients que només amb això no resoldrem el problema. La solució al drama dels refugiats depèn de dos factors: la voluntat d’ajudar i, sobretot, la disponibilitat de recursos. La solució està, doncs, en mans dels gestors dels diners públics.

Fa uns dies passava per davant de l’Hotel Ciutat d’Igualada, i em preguntava sobre la situació d’aquest edifici abandonat i sota administració judicial des de fa gairebé dos anys, quan l’empresa va tancar el negoci. Diuen que el mobiliari i les instal·lacions (taules, cadires, llits, banys, cuines, etc.) s’han mantingut intactes, tal com estaven quan l’hotel funcionava amb normalitat, tot i que s’ha publicat que, per manca de manteniment, al soterrani de l’edifici ha sorgit un problema d’aigües freàtiques.

En temps de tantes dificultats, un edifici buit aparentment preparat per entrar-hi a viure fent-hi molt poca despesa fa rumiar, i un parent meu es preguntava en veu alta si les 67 habitacions de l’hotel no es podrien destinar, de manera temporal, a allotjar-hi refugiats. Vista la immensitat del problema això seria un gra de sorra en una platja, però seria més útil que cent manifestacions al carrer.

Recentment s’ha fet públic que en l’exercici del 2016 a Igualada s’ha generat un superàvit municipal de tres milions i mig d’euros, i que s’ha reduït el deute fins a uns nivells raonables. Aquestes dues realitats —l’hotel buit i la millor situació financera de l’ajuntament— combinades amb el record permanent del drama dels refugiats que es veuen obligats a fugir de casa seva, ens fa suggerir si no seria viable una coordinació entre totes les administracions públiques involucrades —també l’administració judicial— per poder destinar temporalment aquest edifici a qui ara mateix més ho necessita. Qui es veu capaç de liderar-ho?

dijous, 6 d’abril de 2017

Les mentides de Don Mariano


L’objectiu unionista de la setmana passada era que els diaris de l’endemà de la visita llampec de Rajoy a Barcelona destaquessin en portada que Don Mariano abocaria molts diners a Catalunya. El missatge pervers que s’intentava transmetre és que els súbdits de la colònia catalana estan sempre disposats a canviar principis i voluntat independentista pels diners de la metròpoli. Uns diners que, per cert, són ben nostres. Aquesta feina es va encarregar a Doña Soraya i als directors de la premsa unionista de Catalunya (Hernández, Tàpia, Vidal-Folch i Carol, a la foto de dalt). L’endemà, llegint la premsa espanyola en general i la premsa unionista de Catalunya en particular, diria que se’n van sortir prou bé: tots els diaris destacaven en portada allò que molt aviat es demostraria que era una nova mentida de Don Mariano. Així, al cap de només una setmana s’ha descobert que els Presupuestos Generales del Estado no només no contemplen cap augment per a Catalunya sinó que, respecte l’any passat, hi ha noves retallades. Aquest és el tarannà dels que encara són els nostres amos, esperem que ja per molt poc temps. Hi ha, però, a Catalunya, persones de bona fe, o potser molt masoquistes, que encara es volen creure les mentides de Don Mariano. Aquest és el perfil de català que s’ha d’intentar convèncer de cara al referèndum del setembre. Ens hi posem seriosament?

dimarts, 4 d’abril de 2017

Quatre eurodiputats presumptament demòcrates

De qui es tracta? Tres són ciudadanos que formen part del grup ALDE del Parlament Europeu (Enrique Calvet, Maria Teresa Giménez Barbat i Javier Nart) i un és pepero (Santiago Fisas). El primer és madrileny i els altres tres són catalans.

L’escenari. El Registre de Transparència del Parlament Europeu i la Comissió, que és la llista oficial de lobbies registrats que es poden relacionar amb les institucions europees.

La malifeta. Els quatre eurodiputats han intentat que les autoritats excloguessin d’aquest registre una entitat catalana que defensa uns interessos polítics oposats als interessos polítics dels quatre diputats, i d’aquí el “presumptament” del títol d’aquest comentari.

La decisió de la Comissió Europea ha estat la de rebutjar la petició dels quatre eurodiputats.

La conclusió és que tot sovint s’ha d’anar lluny per trobar el tarannà democràtic i el sentit comú que tant escasseja per les nostres contrades.

dilluns, 3 d’abril de 2017

Encabat

Encabat és un mot no recollit al DIEC però utilitzat per força gent. En llenguatge col·loquial, és una forma aglutinada (en acabat) amb valor adverbial, equivalent a després. Quan era petit i sentia que algú pronunciava encabat ho considerava pagesívol, però amb el temps he vist que gent que ha viscut sempre a la ciutat també l’utilitza amb tota normalitat. Doncs bé, tot i no estar recollit al diccionari oficial i tractar-se d’un mot vulgar, encabat és una paraula que sempre m’ha cridat l’atenció, i de tant en tant també l’utilitzo com faig avui en aquestes notes, i com fan altres persones que també es dediquen a escriure. Així que ja ho sabeu, encabat de dinar farem un cafè, digui el que digui l’Institut d’Estudis Catalans.