(L’article original en versió paper es va publicar el 13 d'abril de 2017 a la pàg. 7 del núm. 1.804 de La Veu de l'Anoia)
Si observem l’oferta política actual i ens centrem en els partits amb possibilitats d’obtenir un nombre significatiu d’escons a les pròximes eleccions i la comparem amb la situació de fa uns anys, veurem el canvi radical que s’ha produït. Així, partits que fins no fa gaire monopolitzaven la política catalana, com els convergents i els socialistes, s’estan situant a un nivell molt més baix de representativitat. Dirigents polítics protagonistes gairebé diaris dels mitjans de comunicació, com Duran, en molt poc temps han passat a l’ostracisme, i només uns pocs seran capaços de trobar una empresa privada que els contracti.
El pas de la política al món de l’empresa privada no ha de ser gens fàcil. No ho ha de ser especialment per a aquelles persones que des de molt joves només s’han dedicat a la política i no han trepitjat mai una empresa que no sigui pública. Segurament és per això que un altíssim percentatge de parlamentaris són funcionaris públics en excedència, quan és ben sabut que aquesta composició del Parlament no reflecteix la realitat de la nostra societat. Cal no oblidar un petit detall: quan als funcionaris en excedència se’ls acaba la seva etapa política tenen garantit el retorn al lloc de treball anterior.
Partits històrics com Unió ja han abaixat la persiana, i altres, com Iniciativa, van pel camí de diluir-se en altres organitzacions, deixant al darrere un munt de gent a l’atur i una corrua de deutes que no es podran pagar mai. Deu resultar fàcil acostumar-se que tothom et faci reverències, fins i tot quan no te les mereixes, i deu ser molt còmode disposar d’assistents que s’ocupen de la teva logística, i que fins i tot et filtren les trucades telefòniques inoportunes. Partint d’aquestes facilitats, deu ser molt difícil haver-ne de prescindir d’un dia per l’altre, o d’haver-te-les de pagar de la teva butxaca.
Passar del món de l’empresa privada, on t’has d’espavilar cada dia, al sector públic, és molt més fàcil que fer el trànsit en direcció contrària. Pocs polítics que, afectats pels processos que dèiem abans, es queden sense feina són capaços d’adaptar-se al món competitiu de l’empresa privada. A ningú se li escapa, però, que, quan un polític es queda a l’atur i decideix fer el pas cap al sector privat, l’agenda conreada durant els anys que va estar en política el pot ajudar a sortir-se’n. Però no tothom té la capacitat de fer-ho, i molts segueixen vivint dels pressupostos públics des dels molts cementiris d’elefants que tant sovintegen en aquest país.
Si observem l’oferta política actual i ens centrem en els partits amb possibilitats d’obtenir un nombre significatiu d’escons a les pròximes eleccions i la comparem amb la situació de fa uns anys, veurem el canvi radical que s’ha produït. Així, partits que fins no fa gaire monopolitzaven la política catalana, com els convergents i els socialistes, s’estan situant a un nivell molt més baix de representativitat. Dirigents polítics protagonistes gairebé diaris dels mitjans de comunicació, com Duran, en molt poc temps han passat a l’ostracisme, i només uns pocs seran capaços de trobar una empresa privada que els contracti.
El pas de la política al món de l’empresa privada no ha de ser gens fàcil. No ho ha de ser especialment per a aquelles persones que des de molt joves només s’han dedicat a la política i no han trepitjat mai una empresa que no sigui pública. Segurament és per això que un altíssim percentatge de parlamentaris són funcionaris públics en excedència, quan és ben sabut que aquesta composició del Parlament no reflecteix la realitat de la nostra societat. Cal no oblidar un petit detall: quan als funcionaris en excedència se’ls acaba la seva etapa política tenen garantit el retorn al lloc de treball anterior.
Partits històrics com Unió ja han abaixat la persiana, i altres, com Iniciativa, van pel camí de diluir-se en altres organitzacions, deixant al darrere un munt de gent a l’atur i una corrua de deutes que no es podran pagar mai. Deu resultar fàcil acostumar-se que tothom et faci reverències, fins i tot quan no te les mereixes, i deu ser molt còmode disposar d’assistents que s’ocupen de la teva logística, i que fins i tot et filtren les trucades telefòniques inoportunes. Partint d’aquestes facilitats, deu ser molt difícil haver-ne de prescindir d’un dia per l’altre, o d’haver-te-les de pagar de la teva butxaca.
Passar del món de l’empresa privada, on t’has d’espavilar cada dia, al sector públic, és molt més fàcil que fer el trànsit en direcció contrària. Pocs polítics que, afectats pels processos que dèiem abans, es queden sense feina són capaços d’adaptar-se al món competitiu de l’empresa privada. A ningú se li escapa, però, que, quan un polític es queda a l’atur i decideix fer el pas cap al sector privat, l’agenda conreada durant els anys que va estar en política el pot ajudar a sortir-se’n. Però no tothom té la capacitat de fer-ho, i molts segueixen vivint dels pressupostos públics des dels molts cementiris d’elefants que tant sovintegen en aquest país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada