(L’article original en versió paper es va publicar el 31 de març de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.802 de La Veu de l'Anoia)
En espanyol diuen que “el movimiento se demuestra andando”, i no sé si hi ha un equivalent en català que expressi amb la mateixa claredat el missatge que intentaré transmetre. Avui parlaré d’Igualada, tot i que el tema que tracto també seria d’aplicació a altres ciutats de Catalunya i de l’estranger.
S’ha sortit al carrer en favor dels refugiats i s’han fet moltes activitats de solidaritat amb aquest col·lectiu. Però la solució del problema no depèn d’unes persones carregades de bona fe que surten al carrer amb pancartes on hi diu “Volem acollir”, encara que les manifestacions ajuden a netejar consciències. Podem donar per bones les manifestacions si l’objectiu és posar en evidència la gestió dels polítics, però sent conscients que només amb això no resoldrem el problema. La solució al drama dels refugiats depèn de dos factors: la voluntat d’ajudar i, sobretot, la disponibilitat de recursos. La solució està, doncs, en mans dels gestors dels diners públics.
Fa uns dies passava per davant de l’Hotel Ciutat d’Igualada, i em preguntava sobre la situació d’aquest edifici abandonat i sota administració judicial des de fa gairebé dos anys, quan l’empresa va tancar el negoci. Diuen que el mobiliari i les instal·lacions (taules, cadires, llits, banys, cuines, etc.) s’han mantingut intactes, tal com estaven quan l’hotel funcionava amb normalitat, tot i que s’ha publicat que, per manca de manteniment, al soterrani de l’edifici ha sorgit un problema d’aigües freàtiques.
En temps de tantes dificultats, un edifici buit aparentment preparat per entrar-hi a viure fent-hi molt poca despesa fa rumiar, i un parent meu es preguntava en veu alta si les 67 habitacions de l’hotel no es podrien destinar, de manera temporal, a allotjar-hi refugiats. Vista la immensitat del problema això seria un gra de sorra en una platja, però seria més útil que cent manifestacions al carrer.
Recentment s’ha fet públic que en l’exercici del 2016 a Igualada s’ha generat un superàvit municipal de tres milions i mig d’euros, i que s’ha reduït el deute fins a uns nivells raonables. Aquestes dues realitats —l’hotel buit i la millor situació financera de l’ajuntament— combinades amb el record permanent del drama dels refugiats que es veuen obligats a fugir de casa seva, ens fa suggerir si no seria viable una coordinació entre totes les administracions públiques involucrades —també l’administració judicial— per poder destinar temporalment aquest edifici a qui ara mateix més ho necessita. Qui es veu capaç de liderar-ho?
En espanyol diuen que “el movimiento se demuestra andando”, i no sé si hi ha un equivalent en català que expressi amb la mateixa claredat el missatge que intentaré transmetre. Avui parlaré d’Igualada, tot i que el tema que tracto també seria d’aplicació a altres ciutats de Catalunya i de l’estranger.
S’ha sortit al carrer en favor dels refugiats i s’han fet moltes activitats de solidaritat amb aquest col·lectiu. Però la solució del problema no depèn d’unes persones carregades de bona fe que surten al carrer amb pancartes on hi diu “Volem acollir”, encara que les manifestacions ajuden a netejar consciències. Podem donar per bones les manifestacions si l’objectiu és posar en evidència la gestió dels polítics, però sent conscients que només amb això no resoldrem el problema. La solució al drama dels refugiats depèn de dos factors: la voluntat d’ajudar i, sobretot, la disponibilitat de recursos. La solució està, doncs, en mans dels gestors dels diners públics.
Fa uns dies passava per davant de l’Hotel Ciutat d’Igualada, i em preguntava sobre la situació d’aquest edifici abandonat i sota administració judicial des de fa gairebé dos anys, quan l’empresa va tancar el negoci. Diuen que el mobiliari i les instal·lacions (taules, cadires, llits, banys, cuines, etc.) s’han mantingut intactes, tal com estaven quan l’hotel funcionava amb normalitat, tot i que s’ha publicat que, per manca de manteniment, al soterrani de l’edifici ha sorgit un problema d’aigües freàtiques.
En temps de tantes dificultats, un edifici buit aparentment preparat per entrar-hi a viure fent-hi molt poca despesa fa rumiar, i un parent meu es preguntava en veu alta si les 67 habitacions de l’hotel no es podrien destinar, de manera temporal, a allotjar-hi refugiats. Vista la immensitat del problema això seria un gra de sorra en una platja, però seria més útil que cent manifestacions al carrer.
Recentment s’ha fet públic que en l’exercici del 2016 a Igualada s’ha generat un superàvit municipal de tres milions i mig d’euros, i que s’ha reduït el deute fins a uns nivells raonables. Aquestes dues realitats —l’hotel buit i la millor situació financera de l’ajuntament— combinades amb el record permanent del drama dels refugiats que es veuen obligats a fugir de casa seva, ens fa suggerir si no seria viable una coordinació entre totes les administracions públiques involucrades —també l’administració judicial— per poder destinar temporalment aquest edifici a qui ara mateix més ho necessita. Qui es veu capaç de liderar-ho?
3 comentaris:
La solució, segons tu, depèn de la voluntat d´ajudar i, sobretot, la disponibilitat de recursos. No estic d´acord. El problema real no s´acabarà fins que la guerra no s´acabi. Els governs dels països grans ho podrien intentar però no ho faran perquè hi ha massa interessos.
Dit això, la voluntat d´ajudar esta mol bé però no soluciona el problema real. Solament soluciona el problema parcial.
Luis,
Evidentment, però mentrestant s'ha d'intentar donar alguna mena de sortida als centenars de milers de refugiats que ja són a Europa, dels quals, per cert, Espanya s'ha compromès a acollir-ne 16.000, i fins ara no n'ha acollit gairebé cap. D'aquesta trista i decebedora realitat sorgeix la meva proposta.
Publica un comentari a l'entrada