.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimecres, 31 de desembre de 2008

Balanç dels propòsits pel 2008

Quan arriben aquestes dates són molts els que es fan a si mateixos promeses i es formulen determinats propòsits per l’any següent. Deixar de fumar, anar al gimnàs, aprendre un idioma, anar a classes de ioga o de Tai Chi, apuntar-se a un sindicat de classe, aprimar-se (o engreixar-se, segons el cas), etc. L’exercici resulta fàcil ja que només es tracta d’expressar un desig que ves a saber si s’acabarà complint. De fet tots sabem que la majoria d’aquesta mena de promeses s’obliden al cap de pocs dies de ser formulades.

Fa exactament un any vaig detallar en aquest blog vint propòsits per l’any que s’acaba avui. Ara m’he repassat aquella llista i veig amb satisfacció que no m’he desviat gaire d’aquells objectius. De fet els he complert quasi tots.

Quasi tots però no tots. Algun dia, molt pocs, no he pogut fer la caminada d’un mínim de quaranta minuts que jo mateix em vaig receptar fa anys. Alguna vegada (em sembla recordar que aquest any només han estat dues o tres) he acabat volant amb Iberia. Alguns mails referits a aquest blog, pocs, no els he contestat; aprofito per demanar disculpes, no tinc excusa. També, com cada any, vaig acabar comprant algunes participacions de la Rifa de Nadal d’Espanya que, per no trencar la tradició, evidentment no han resultat premiades. La resta d’aquells propòsits penso que els he complert i, per tant, el balanç que en faig és més que satisfactori.

D’altra manera aniria el món si tothom actués de manera similar. Per exemple, a Catalunya d’altra manera ens anirien les coses si aquell polític del talante conegut com a ZP (Zapatero Pinotxo, en una interpretació lliure que l’articulista de l’Avui Iu Forn ens feia l’altre dia) hagués complert els seus compromisos públics amb Catalunya i els catalans. Potser no lligaríem els gossos amb llonganisses però segur que no aniríem tan escanyats com ara.

Però és clar, d’on no n’hi ha no en pot rajar. I d’un mentider compulsiu com el que ens van escollir per a president del govern d’Espanya tampoc en podíem esperar gran cosa, oi? En el fons la culpa és nostra, crec que ens ho vam creure massa i ens vàrem oblidar alegrement d'aplicar una més que necessària dosi d’escepticisme.

Bon any!

dimarts, 30 de desembre de 2008

Ells encara estan més perduts que nosaltres...

...i com es pot veure, no ho dissimulen gens.

Davant d’aquesta crisi que tot just comença, els líders polítics ens diuen: no us preocupeu que esteu en bones mans, deixeu-nos fer a nosaltres que som els que hi entenem.

Però no ens enganyem, la crua realitat és que els líders polítics estan encara més perduts que els seus administrats. Llavors un es pot preguntar si és raonable confiar en que facin quelcom útil i positiu per nosaltres.

Això sí, com que a nivell individual poc podem fer per resoldre la crisi econòmica mundial, sempre ens queda el petit consol de que confiar encara ens resulta gratis.

dilluns, 29 de desembre de 2008

Polítics que últimament més han contribuït al desprestigi de Catalunya

Fins no fa gaire Catalunya tenia un cert prestigi a Espanya i a Europa. En els darrers anys, però, aquell prestigi s’ha anat perdent. La davallada va començar en arribar Maragall a la presidència de la Generalitat. Un president, s’ha de dir, lligat de peus i mans tant pels seus tutors amb despatx al carrer Nicaragua com pels seus socis d’Esquerra i Iniciativa. Un president que ni tan sols podia canviar de secretari sense abans demanar permís als seus socis i als seus tutors. Ja des d’un bon principi es veia que allò no podia acabar massa bé. I va acabar com va acabar.

Després va venir el president que tenim ara, José Montilla, aquell que ell mateix es va definir com el polític dels fets, no paraules. De moment només l’ha encertat amb el no paraules. Podem confirmar, per tant, que Montilla és un home de poca paraula. Per fer el judici sobre els seus fets encara ens haurem d’esperar una mica. Però més val que no ens fem il·lusions, la cosa ja es veu que no pinta gens bé.

He estat pensant quins podrien ser els tres polítics que durant aquest període de cinc anys han sigut més nefastos per a Catalunya, és a dir, els que més han contribuït a la pèrdua del prestigi que dèiem abans. És evident que de polítics amb mèrits per formar part d’aquest podi de la vergonya n’hi ha bastants més però m’he proposat triar-ne tres, i he arribat a la conclusió que podrien ser aquests:

Carod-Rovira. Va exigir durant dos anys el tracte de vicepresident sense ser-ho, un fet que ja diu molt de la seva peculiar personalitat. Intueixo que a les properes eleccions no el votaran ni els seus. Va ajudar, i molt, a que Rodríguez Zapatero arribés a la Moncloa.

Rodríguez Zapatero. El president del govern espanyol més mentider des de la mort de Franco. Mentider compulsiu però, això sí, sense perdre mai el talante. T’enreda però sempre ho fa amb un somriure als llavis. Des d’aquella mentida flagrant del Pasqual, apoyaré... no ha parat. Però ens agradi o no estem totalment en les seves mans, ell és qui té la clau de la caixa.

Saura. Una nul·litat. Cosa que ha tocat cosa que ha espatllat. No n’ha encertat ni una. A Fidel Castro no ho sé però a Saura la historia no le absolverá.

Tots ells són polítics que actualment exerceixen tasques de govern ja que des de l’oposició també es poden fer disbarats i malifetes però ni molt menys com han fet ells tres des de les seves poltrones governamentals. Són uns polítics que amb un sistema més democràtic de llistes obertes penso que mai no haguessin arribat allà on són ara. Són d’aquella mena de personatges que massa sovint et fan agafar vergonya aliena.

No m’he atrevit a posar-los per cap altre ordre que no sigui l’alfabètic. Des de les seves respectives poltrones tots tres han fet tants disbarats i malifetes que podrien ocupar indistintament i amb tot mereixement l’esglaó més alt del podi. De les seves incompetències i mentides a Catalunya necessitarem anys per recuperar-nos. És d’esperar que com més aviat millor deixin les seves actuals (i)responsabilitats polítiques i no els tornem a veure mai més relacionats amb la vida pública d’aquest país.

dimecres, 24 de desembre de 2008

Bon Nadal!

Avui podria explicar unes quantes coses que em van passar ahir. Me'n van passar unes quantes. Sovint es diu que els blogaires potser no ho hauríem de fer mai això d’explicar experiències particulars que possiblement no interessen a la gent. Però jo de tant en tant ho faig. Amb mesura, això sí. Avui n’explicaré una.

Així, ahir vaig viure una experiència nova que se’n diu Flotarium. Consisteix en estar literalment flotant durant una bona estona en una espècie de mini-piscina que prèviament s’ha omplert amb una solució d’aigua i sal i que, pel que diuen, produeix un efecte similar al que experimentaries si et banyessis al Mar Mort. La idea és estar-te una hora flotant en aquella solució salina però allà dins jo no vaig ser capaç d’aguantar més de cinc minuts. Els que hi entenen diuen que va molt bé per desestressar-te. Per segons qui potser sí, no ho poso pas en dubte. En el meu cas, en entrar-hi no estava gens estressat però confesso que al sortir d'aquella piscineta vaig quedar molt alleujat.

Podria explicar més coses però crec que amb això ja és suficient. Aprofitaré per desitjar un Bon Nadal a tots els visitants d’aquest blog, tant als que només el llegiu com als que hi deixeu comentaris que enceten i/o enriqueixen el debat. I això sí, aprofitaré també per recordar que aquesta nit no és la nit bona com diuen alguns. És la nit de Nadal. Quedi clar.

Tinc previst tornar a treure el cap per aquí el proper dilluns 29 de desembre, un cop païts els àpats d’aquests dies i els canelons de Sant Esteve. Esperem pair també amb resignació les innocentades que ens puguin fer el dia abans.

dilluns, 22 de desembre de 2008

Alguns assumptes que criden l’atenció

Darrerament s’ha posat de moda que els bancs i les caixes es venguin els locals de les seves oficines i combinin la compra-venda amb un contracte de lloguer a llarg termini amb els nous propietaris. Fins ara han anunciat aquest negociet els bancs Santander, BBVA, Sabadell i Popular, així com la Caixa Catalunya. I potser encara em deixo alguna entitat.

Aquestes pràctiques de vendre’s els seus actius immobiliaris en temps de crisi immobiliària fan pensar que més aviat aquestes entitats van curtes d’armilla, oi? Si no fos així, no seria millor haver venut abans o esperar a vendre a que el mercat immobiliari es recuperés una mica? Com a mínim aquestes pràctiques atípiques criden l'atenció ja que, per altra banda, aquestes institucions insisteixen en assegurar la fortalesa dels seus negocis.

En canvi, la companyia escandinava SAS (Scandinavian Airlines) deu anar molt sobrada d’efectiu doncs llegeixo que es volen vendre la seva subsidiària Spanair a uns inversors (per dir-ho d’alguna manera) catalans per un euro, i sense deutes. De fet els diaris diuen que ja s’ha arribat a un acord, i que darrere dels inversors institucionals que hi posen l’euro (diner públic, és a dir, de tots nosaltres) només falta el petit detall de trobar uns inversors privats que cobreixin la majoria necessària del capital de la nova empresa per potenciar-la i continuar operant.

Amb totes aquestes piràmides financeres sorgides darrerament jo cada dia comprenc menys coses i, per tant, m’agrada preguntar tot allò que no entenc. I sobre el cas SAS/Spanair se’m plantegen alguns dubtes.

Si la SAS està disposada a desprendre’s d’Spanair sense cobrar res i a sobre assumint el deute de l’empresa, a què es deu aquesta sobtada generositat? Si el consorci d’inversors institucionals que, com s’ha dit abans, és de diner públic, està disposat a quedar-se de franc aquesta companyia, quin plantejament s’han fet? Potser es pensen que encara hi ha algú que regala duros a quatre pessetes? No ho crec pas. Són conscients els compradors que es tracta d’una companyia amb pèrdues siderals, i que pel seu actual propietari escandinau (que per cert té fama de bon gestor) el fet de regalar-la pot ser ara mateix un bon negoci? I que si és un bon negoci pel venedor difícilment ho serà també pel comprador? Com a mínim crida l’atenció.

També em deixa bastant preocupat l’objectiu final d’aquesta operació que ha fet públic el consorci comprador, i que no és cap altre que omplir de contingut la nova terminal de l’aeroport de Barcelona. Van així ara els negocis? Primer es construeix l’aeroport i després, veient que no l'omple el mercat, es busca la manera d’omplir-lo artificialment? Això, abans, si no em confonc, anava més aviat al revés.

Sense massa relació amb aquests temes però si amb les pràctiques atípiques que dèiem al principi, és realment un bon consell que, en temps de crisi, des del govern es donin incentius i es faci una crida general al consum en comptes de recomanar l’estalvi? Doncs jo crec honestament que no, penso que amb aquesta recomanació el govern no és gens honest amb els seus administrats. Si totes les previsions apunten a un important augment de l’atur a curt i mig termini, és honest recomanar des del govern incrementar el consum als que encara conserven el lloc de treball? (Evidentment els que ja es troben a l’atur ni s’ho plantegen això d’augmentar el consum). No seria més honest recomanar des de l’administració que els ciutadans estalviessin per si les coses empitjoren i es queden sense feina? No ho veig clar i, com a mínim, crida l’atenció.

Sóc conscient que avui deixo moltes preguntes sense contestar i potser algú m’ajudarà a esvair els meus dubtes. L’opció de deixar comentaris és oberta, com sempre, a la vostra disposició.

divendres, 19 de desembre de 2008

El vot de la vergonya

Aclariment previ: no he trobat cap foto on surtin junts els 35 diputats i senadors socialistes al parlament espanyol. He llegit que per part de més d’un comentarista ja se’ls anomena directament botiflers, i potser tenen raó. Jo no ho faré, em limitaré a dir que són els parlamentaris del vot de la vergonya. En aquesta foto no hi són tots però sí la majoria. N’hi falten alguns però hi sobra el senyor Clos, que actualment gaudeix d’una mena d’exili polític a Istanbul amb sou d’ambaixador, i a qui el senyor Hereu ja li ha tret, ben merescudament, l’honor de ser el pitjor alcalde de Barcelona dels darrers cinquanta anys.

Es tracta d’un col·lectiu de polítics que sempre ha tingut molt clar qui mana i a qui es deuen, però que durant la darrera campanya electoral s’ho callaven per tal de no aixecar suspicàcies entre alguns dels seus electors que, votant-los, es pensaven càndidament que elegien uns polítics que defensarien els interessos dels catalans. I a l’hora de la veritat, entre defensar els interessos dels catalans i defensar la continuïtat del seu amo a Madrid, han optat per l’amo. Humanament s’entén, políticament no. Almenys jo no ho entenc, i per això en deixo constància.

Així, al marge de les grans declaracions normalment buides de contingut, la votació d’ahir al parlament espanyol dels 25 diputats catalans (i la dels 10 senadors catalans uns dies abans) l’interpreto com una decisió equivocada, una decisió que va en contra dels meus interessos com a català. Intueixo que algú potser em retraurà que confonc els interessos generals dels catalans amb els meus interessos particulars. Jo crec que no. També hi havia la propaganda-trampa oficial que deia que si no s’aprovaven els pressupostos Catalunya hi perdria uns quants euros, en una edició actualitzada d’allò tan criticat pels mateixos socialistes de la política pujolista del peix al cove. Però hi ha també la dignitat, i d’això quasi ningú en parla.

Els senadors i les senadores del vot de la vergonya són Judith Alberich, Ramon Aleu, Maite Arqué, Assumpta Baig, Josep Maria Batlle, Maria Burgués, Pepa Celaya, Isidre Molas, Lluís Maria de Puig i Joan Sabaté.

Els diputats i les diputades del vot de la vergonya són Meritxell Batet, Meritxell Cabezón, Joan Canongia, Carme Chacón, Montserrat Colldeforns, Carles Corcuera, Teresa Cunillera, Esperança Esteve, Daniel Fernández, Juli Fernández, Anton Ferrer, Fèlix Larrosa, Lluïsa Lizárraga, Isabel López, Manuel Mas, Sixte Moral, José Vicente Muñoz, Lourdes Muñoz, Montse Palma, Jordi Pedret, Dolors Puig, Joan Ruiz, Roman Ruiz, Àlex Sáez i Francesc Vallès.

A hores d’ara ja han rebut l’agraïment entusiasta i les estrenes corresponents dels seus caps de Madrid. Si per casualitat us els trobéssiu pel carrer, o al metro, o al bus (cosa per altra banda bastant improbable), els podeu donar irònicament les gràcies pel servei que han fet en defensa dels seus interessos particulars i els dels seus amos polítics en general.

Els seus noms no quedaran en l’oblit. Jo proposo formalment a qui correspongui que s’estudiï seriosament l’oportunitat de condecorar-los amb una medalla col·lectiva con distintivo rojigualda.

dijous, 18 de desembre de 2008

Que maco!

A can PSOE del carrer de Nicaragua de Barcelona es va escenificar la decisió sobre el sentit del vot dels parlamentaris socialistes catalans als pressupostos generals de l’estat espanyol. I dic que es va escenificar perquè la decisió es va prendre ja fa tres dècades, quan el PSOE espanyol va comprar el PSC català. Des d’aquella opa els socialistes catalans sempre han votat seguint obedientment les directrius del PSOE estatal. He dit sempre. Repeteixo: sempre. Com ha de ser, faltaria més. Qui mana, mana.

Amb l’altre gran partit nacionalista espanyol, el PP, passa exactament el mateix. Manen des del carrer Gènova de Madrid i al carrer Urgell de Barcelona obeeixen sense piular, o potser, de vegades, s’atreveixen a protestar amb la boca petita, sense fer massa soroll. És el que tenen els partits d’àmbit estatal. A provincias sempre toca creure el que diuen a Madrid.

La presidenta del PP de Catalunya, la senyora Sánchez Camacho, formalment escollida aquí en el darrer congrés d’aquesta franquícia política però, com tothom sap, imposada des de la casa central, a continuació de l’escenificació que dèiem abans va acusar al PSOE de Catalunya de sucursalista. De no tenir autonomia de funcionament, de dependre per tot de Madrid. I el que té més mèrit, ho va dir fent un posat d’absoluta seriositat i sense posar-se vermella. Que maco!

dimecres, 17 de desembre de 2008

Acqua alta... a Catalunya

Fa poc llegia que a Venècia s’havia tornat a produir el fenomen de l’acqua alta. Aquesta vegada el nivell de l’aigua a la Piazza San Marco va arribar als 80 centímetres, en una de les inundacions més importants dels darrers anys. Aquesta mateixa setmana s’ha tornat a repetir el fenomen de la marea, però ja amb nivells inferiors.

He estat varies vegades a Venècia però la notícia em va fer recordar especialment la meva primera visita a aquella ciutat. Hi vam arribar al vespre d’un dia fred i plujós de 1981. Des de l’aeroport vàrem agafar un taxi fins a l’estació per pujar el vaporetto que ens havia de dur l’hotel que havíem reservat a San Marco.

Al pujar al vaporetto ja ens va estranyar veure que molta gent anava amb botes d’aigua. Recordo una senyora molt elegant amb un llarg abric de visó que portava unes botes d’aigua de color verd clar que li arribaven fins bastant més amunt dels genolls. Ho sé perquè portava l’abric descordat. Llavors vàrem saber que feia només unes poques hores que l’acqua alta s’havia acabat i que el mar havia tornat al seu nivell habitual.

Evidentment nosaltres no estaven informats de que precisament aquell dia s’havia produït el fenomen de l’acqua alta i, per tant, tampoc anàvem gens preparats per afrontar la contingència. En arribar a l’hotel ens vam trobar que a la planta baixa encara hi havia restes d’aigua. Els mobles de la recepció i dels salons annexes els havien posat a sobre d’uns suports metàl•lics per tal que no es mullessin. Durant aquest fenomen l’aigua ho envaeix tot i no respecta cap edifici.

Tot això m’ha fet pensar en la nostra assignatura pendent, és a dir el mai resolt tema del finançament de Catalunya. Al igual que passa a Venècia, Catalunya es va enfonsant una mica més cada any. El maltractament fiscal que els catalans rebem de la metròpoli es va agreujant any rera any, de la mateixa manera que a Venècia l’acqua alta cada vegada puja una mica més de nivell.

A Venècia s’intenta posar-hi remei construint uns dics que diuen que reduiran les conseqüències negatives del fenomen, en un intent per dominar la força de l’aigua del mar. Com dèiem, a Catalunya també tenim acqua alta però aquí tothom s’ho mira amb un cert grau de resignació, com si el fenomen ja no tingués solució. Alguns es queixen amb raó però, a la pràctica, ningú fa res. I quan dic ningú vull dir ningú dels que té possibilitat de fer-hi alguna cosa. Mentrestant el país se’ns enfonsa una mica més cada any. Com a Venècia. Però allà encara lluiten per trobar una solució a un problema que literalment els ofega. Aquí semblem resignats a ofegar-nos.

dilluns, 15 de desembre de 2008

Tardà, Fraga... quina tropa!

Jo dec ser dels pocs catalans que no es van escandalitzar quan l’altre dia l’exministre de Franco va dir allò tan simpàtic de que s’hauria de penjar als nacionalistes. Això sí, Fraga no va especificar a quins nacionalistes es referia. Per justificar la seva curiosa proposta el senador va explicar al periodista que els candidats a ser penjats, sense aclarir tampoc on ni com, pecaven de discrepar amb les idees polítiques de l’impresentable polític franquista acollit ara –com tants d’altres- per l’ultranacionalista Partido Popular. I amb això no vull pas dir que de franquistes no se’n trobin també als altres partits, que haberlos haylos. Aquestes situacions són la conseqüència lògica de la modèlica transició política dels anys setanta del segle passat. En altres transicions gent com Fraga acaben engarjolats o exiliats però aquí no, aquí som uns machotes i ens inventem allò tan maco del pacte de l'amnèsia.

Tot i que a aquestes alçades de la pel•lícula ja no em sorprèn quasi res, el que a mi realment em va escandalitzar i entristir alhora va ser que una bona part de l’audiència d’aquell desayuno multitudinari del Ritz de Madrid va reaccionar rient-li la gràcia i aplaudint l’exabrupte del franquista. En el fons tots aquells que reien i picaven de mans demostraven tenir un pensament similar al de Fraga. Per cert i ja que surt el tema, com els agrada a Madrid desayunar amb polítics de tota mena!

El PP titlla Esquerra de partit nacionalista. Per tant i seguint amb la proposta del seu presidente fundador, poca broma, els polítics d’aquest partit serien candidats a ser penjats. Joan Tardà, un dels diputats d’Esquerra, pocs dies abans de l’astracanada de Fraga ens va sortir amb una de les seves curioses aportacions a la ciència política. Em sembla recordar que també demanava la mort d’algun personatge històric però no em vaig quedar amb el seu nom.

Fixats els antecedents del cas, el miracle es va produir poc després, en una nova demostració de que allò que uns quants anys abans havia dit un altre personatge destacat del franquisme, el català Laureano López Rodó, tenia encara plena vigència. Va ser aquella frase tan citada que diu que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Així, Esquerra va presentar una proposta al Senado que per prosperar necessitava necessàriament dels vots del PP. (Per cert i ja que surt el tema del Senado, al marge de ser un cementiri d’elefants de la política ja amortitzats, algú sap quina altra utilitat pràctica té aquesta institució?). Doncs bé, l’utilitarisme de la política es va posar un cop més en evidència quan el PP va votar junt amb ERC. A cal PP devien pensar: abans de penjar-los traguem-ne almenys alguna utilitat pràctica.

divendres, 12 de desembre de 2008

Francesc de Carreras fa trampeta

Francesc de Carreras és un prestigiós catedràtic de Dret Constitucional. Discrepo sovint de les idees polítiques que defensa però reconec que per explicar les seves teories quasi sempre utilitza uns suports argumentals tècnicament impecables. Després en treu les conclusions que en treu, però això ja s’escaparia del tema d’avui.

Quasi sempre, però, no vol dir sempre. Hi ha excepcions. Dissabte passat en teníem un bon exemple a La Vanguardia, en un article que portava per títol ¡Que viene el lobo! De Carreras ens va fer una trampeta. M’imagino que ell devia pensar mira, si passa, passa. O potser només va ser una relliscada involuntària, cosa que seria molt estranya en ell. Sigui el que sigui el detall no em va passar per alt.

Així, aprofitant la commemoració dels 30 anys de la Constitución Española i el fet que l’Estatut de Catalunya es troba pendent d’una nova retallada, aquesta per part del Tribunal Constitucional, l’article que comentem venia a dir que, percentualment parlant, el suport popular a la Constitución (88%) era quasi dues vegades i mitja superior al suport popular a l’Estatut (35.7%). Doncs bé, això no és veritat i, per tant, exposar-ho tal com ho va exposar el catedràtic entenc que és enredar als seus lectors. De Carreras ens va fer trampeta i això que no li feia cap falta.

El mateix dissabte vaig enviar aquesta carta al director de La Vanguardia:

Sr. Director,
En su artículo de hoy ¡Que viene el lobo! Francesc de Carreras hace trampa. Compara porcentajes que no son comparables. Así, cuando nos facilita el porcentaje de votos afirmativos del referéndum sobre el Estatut lo calcula sobre el censo electoral, mientras que cuando se refiere a los votos afirmativos del referéndum sobre la Constitución lo calcula sobre los votantes. Utilizando el mismo método tramposo pero a la inversa, llegaríamos a la conclusión, igualmente errónea, de que el Estatut tuvo más apoyo popular que la Constitución.

Aquells que seguim regularment els articles de Francesc de Carreras ja sabem que a ell li agrada molt més la Constitución que l’Estatut, però crec que no li feia cap falta fer-nos la trampeta de dissabte. Per cert, tal com era previsible la meva carta no me l’han publicat, ni en la versió paper ni en la versió digital.

Un és lliure de pensar i crec que no aniría gens desencaminat si pensés que tal vegada l’opinió que sobre aquest assumpte té l’editor i/o el director de La Vanguardia coincideix amb l’opinió de Francesc de Carreras. Hi tenen tot el dret però això d’enredar els lectors fa lleig.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Operar en euros pensant encara en pessetes

Tot i els anys que fa que cobrem i paguem en euros, per tal de copsar millor el preu dels productes i serveis jo sóc un dels que sovint encara tradueixo mentalment a pessetes alguns preus fixats en euros. És l’única manera pràctica que tinc de no equivocar-me en les meves percepcions.

Posaré uns exemples. Si em parlessin d’un preu de 240.000 euros per un pis de cent metros a Sarrià em semblaria d’entrada una quantitat important. Vull dir que és una quantitat que costa temps i esforços de guanyar. Però traduït a pessetes, tot i la crisi immobiliària quaranta milions per un pis com aquest seria una ganga que, de tan ganga, és inexistent. I estem parlant dels mateixos diners!

Dinar bé per 30 euros amb estovalles de cotó i un servei com cal pot semblar d’entrada una cosa assequible però pagar 5.000 pessetes per un dinar a mi encara ara em segueix semblant car. I estem parlant dels mateixos diners!

Quan sóc a Lisboa, entro en un bar i demano una bica i em cobren mig euro sempre penso mira, 83 pessetes, més barat que els vint duros que ens cobraven a Barcelona per un cafè abans de la introducció de l’euro. Però que ningú s’equivoqui amb l’exemple: no és que a Lisboa el cost de la vida sigui la meitat que el nostre sinó que la vica lisboeta, per raons que desconec, te la cobren a meitat de preu que aquí, tot i tractar-se d’una qualitat de cafè definitivament molt superior a la nostre.

Llegia l’altre dia que la SGAE haurà de pagar a l’agència de protecció de dades una multa de 60.101 euros per enregistrar un casament sense autorització. Al metro de Barcelona hi havia fa poc uns cartells (no sé si encara hi són) que anunciaven una multa de 30.05 euros per viatjar sense bitllet. Etc. Per què aquestes xifres trencades? És molt senzill. Els responsables de fixar els imports de les sancions i que encara ara els mantenen, tot i el temps transcorregut des de la desaparició de la pesseta, pensaven llavors i pensen encara en multes de 10 milions de pessetes i 5.000 pessetes respectivament. En aquest aspecte podríem dir que són uns antiquats, talment com l’autor d’aquest article.

dimarts, 9 de desembre de 2008

Preus del petroli i de la gasolina

Jo sempre he utilitzat cotxes de gasolina. Ara mateix condueixo un cotxe que gasta (i gasta molt!) eurosuper de 95. Fins fa uns anys el meu argument per prescindir dels motors de gasoil era que els cotxes diesel eren més cars, feien més soroll, produïen més vibracions i contaminaven més. Ara que tècnicament aquests motors han millorat molt, l’explicació que faig servir quan m’ho pregunten és que els preus del diesel i de la gasolina s’han anat acostant i gran part d’aquell avantatge de preu que hi havia abans ha anat desapareixent. I és lògic; avui en dia més de la meitat dels vehicles que es matriculen a Europa són diesel i els governs utilitzen la fiscalitat dels combustibles com a una de les seves principals fons de finançament. Ras i curt, això vol dir que si la majoria utilitza cotxes de gasoil el que toca és apujar més el gasoil. En termes absoluts la fiscalitat del diesel va guanyant protagonisme en detriment de la gasolina.

El preu del barril Brent de petroli ha baixat més de cent dòlars en menys de mig any. El dia 11 de juny va cotitzar a 147 dòlars i divendres passat a la tarda, al mercat de Londres, es cotitzava a 39.50 dòlars. Per fer-ho més gràfic, això vol dir que encara no fa mig any, menys de sis mesos, el preu del petroli costava en dòlars 3,7 vegades més que ara. Aquestes són les dades. Hi ha també l’evolució del canvi euro/dòlar però per no complicar-ho més això ara ho deixarem de banda.

Quan el preu del petroli puja i els nostres governants ens intenten explicar el perquè de la immediata repercussió d’aquesta pujada en el preu de la gasolina, sempre ens ho justifiquen dient que el petroli és la base per produir la gasolina i, per tant, puja el petroli i puja la gasolina. Pura lògica.

Però quan el preu del petroli baixa, i especialment quan baixa fortament com ho ha fet en el darrer mig any (en dòlars, 73%), aquell argument sembla ser que deixa de ser vàlid i se n’ha de buscar un altre. Llavors ens expliquen que allò que realment pesa en el preu de la gasolina no és el preu del petroli sinó els impostos, que si naps que si cols. En altres paraules, ens venen a dir que quan es produeix una baixa el preu del petroli té una incidència menor en la fixació del preu final de la gasolina. I es queden tan amples.

Si no és molt demanar jo proposaria que les nostres autoritats es posessin d’acord i ni que fos per una vegada ens diguessin la veritat, és a dir, que s’utilitzi sempre el mateix argument, tant per explicar les puges com per explicar les baixes. Perquè resulta que mentrestant alguns ens sentim com si ens tractessin de tòfols.

dilluns, 8 de desembre de 2008

Educació: Kelak, una iniciativa molt lloable

Esteu d’acord en el dret bàsic dels infants a rebre una educació integral sense restriccions ni discriminacions? Si és així, segur que us interessarà conèixer una nova i molt lloable iniciativa privada: KELAK. Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

Orientar les compres nadalenques

dissabte, 6 de desembre de 2008

divendres, 5 de desembre de 2008

Fent currículum

La poca-soltada de la setmana podria ser aquesta: ¿Por qué hay tanto tonto de los cojones que todavía vota a la derecha? (Pedro Castro, 1.12.2008). La frase és textual i l’he posat en español vernáculo, tal qual la va deixar anar en Castro, per tal d’evitar que algú em pugui dir que he fet interessadament una mala traducció d’aquesta interessant deposició castrista que constitueix tota una aportació a la ciència política.

En Castro no és pas un qualsevol, és un senyor amb currículum. Per exemple, és l’alcalde de Getafe, una població propera a Madrid. Poca broma, no estem parlant de cap poblet, Getafe té actualment 158.363 habitants, és a dir, té més població que moltes capitals de província d’Espanya.

Però no s’acaba aquí el currículum de Castro. També és el president de la Federación Española de Municipios y Provincias, una associació que tampoc és moco de pavo. Aquests senyors de la federación solen escollir bé a la persona que els representa. Els col·legues d’en Castro es deuen sentir orgullosos del seu president quan el senten pontificar políticament amb aquesta seguretat que només tenen uns pocs escollits.

Pedro Castro, que per cert milita al PSOE, podrà ara afegir al seu currículum que també és un poca-solta. Com deia fa anys el futbolista Carles Reixach, "tot té sortida". El que no em va quedar clar és si Castro parlava en nom propi, com a militant socialista, con alcalde, com a president de la FEMP o com a un simple poca-solta que passava per allà.

dijous, 4 de desembre de 2008

Carod: dos anys mantenint una falsedat

Per un decret signat abans d’ahir dimarts pel president Montilla, des d’ara Carod ja és vicepresident. Però no de la Generalitat com ell pretenia sinó només del Govern, que no és exactament el mateix.

Fins ara Carod només era vicepresident en la seva imaginació. Però a base de repetir-ho fins al cansament i de la premsa captiva (quasi tota) que li feia el joc, hi havia molta gent que es pensava que Carod era realment el vicepresident de la Generalitat. Doncs no, Carod fins ara només era conseller. Ell, però, es feia dir vicepresident per la gent del seu entorn, pels periodistes i per qualsevol persona que s’acostés a la seva conselleria.

Des del dia que va prendre possessió com a conseller de la Vicepresidència, Carod ha estat utilitzant un títol fals que no només no li corresponia sinó que ni tan sols existia en l’organigrama de la Generalitat. Carod repartia targetes falses, va fer posar cartells falsos a les dependències de la seva conselleria, utilitzava impresos falsos, etc.

En països més seriosos que el nostre Carod podria haver estat acusat d’alguna cosa grossa però com que aquí és un campi qui pugui els que ho sabien miraven cap a una altra banda. Un advocat amb ganes de gresca potser podria investigar la validesa dels actes administratius fets per Carod en el transcurs dels darrers dos anys. Per exemple, el nomenament del seu germà Apel·les com a ambaixador de Catalunya a Paris. Ep, només es tracta d’un suggeriment innocent, tampoc pretenc que un diplomàtic tan valuós i experimentat es quedi ara a l’atur.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Jutge vs consellers de la Generalitat

No em fa res admetre que tinc molt poca confiança en la justícia d’aquest país. Els motius de la meva desconfiança són diversos. Per una banda, algunes experiències personals amb la justícia que m’han decebut i en les que no entraré. Tampoc puc acceptar com si fos un fet normal l’extremada lentitud del nostre sistema judicial, una perversitat que ens porta a que la justícia en molts casos deixi de ser justa. En definitiva, al meu entendre el sistema judicial no acaba de funcionar, és una de les assignatures pendents d’aquest país. Els successius governs que hi ha hagut aquí des del canvi de règim, quan vam passar del franquisme a la monarquia ideada pel mateix Franco, semblen no haver-se adonat que la justícia es va quedar aturada a l’època del Ford T i el telègraf quan ara ja tenim al mercat els Honda amb motors híbrids i els GPS que ens permeten oblidar com es llegeix un mapa.

Diré també que la meva confiança en aquest govern és encara més minsa, i que particularment la meva desconfiança en el departament que depèn del conseller Saura no crec que constitueixi cap descobriment pels lectors d’aquest blog. Són tants els temes conflictius que han anat sorgint en els darrers anys que no s’acaba d’entendre que encara no s’hagi produït el relleu del conseller.

De totes maneres, com que no tenim alternatives ni judicials ni governamentals (tret d’anar a votar cada quatre anys) un ha d’acceptar el mal menor, però tenint molt clar que el sistema fa aigües per tots costats. La confiança en la justícia és quelcom que no es pot imposar per decret i la meva desconfiança entenc que està més que justificada.

Crec del tot necessari fer aquesta introducció abans d’entrar en el tema d’aquest post, és a dir, els excessos policials de tota mena a base de vexacions, maltractaments i tortures a detinguts, uns fets que dissortadament es produeixen molt més sovint del que seria desitjable. A més de les sentencies judicials, no hi ha setmana que no surtin unes quantes cartes de queixa als diaris, cartes que per cert no acostumen a ser contestades per les autoritats. Molt simptomàtic.

Ignoro si es tracta de tortura tal com ho ha definit el jutge en la seva recent sentencia, o només d’una mala praxi i fets puntuals tal com sempre ens diu el conseller en aquests casos. Però el que sí que tinc clar és que si les nostres autoritats creuen en el sistema judicial haurien de començar per acceptar l’evidència que la nostra policia de tant en tant vexa, maltracta i tortura als detinguts, siguin aquests, els desgraciats detinguts, finalment declarats culpables o no.

Les declaracions de la consellera Tura (ara de Justícia i abans, quan es van produir els fets, d’Interior) intentant justificar allò que és injustificable tampoc m’han aportat cap tranquil•litat. Excuses tan peregrines com que es tractava de gent “professionalment molt vàlida”, que en la seva època com a consellera d’Interior aquests policies ara condemnats per tortures “van fer una tasca extraordinària” i que ella coneix personalment els policies, amb tota franquesa, no les entenc ni les puc acceptar.

Com tampoc puc entendre que molts polítics i altres opinaires que s’han definit sobre aquest assumpte posessin molt interès en recalcar el fet que la persona torturada era innocent i que va ser detinguda per error. No ho han dit amb claredat però se’ls ha entès perfectament. Ens venen a dir que l’error principal no va ser la tortura en si mateixa sinó el fet que el detingut fos una persona innocent. Com volent-nos dir que si aquesta persona hagués estat finalment declarada culpable la tortura constituiria un fet del tot secundari i potser ara ni se’n parlaria.

La sensació que m’ha deixat aquest lamentable episodi és que d’alguna manera ambdós consellers de la Generalitat ens intenten justificar unes formes de treballar que la justícia ja ha definit clarament com a delictives.

He llegit que aquesta sentència es recorrerà davant del Tribunal Suprem. Em sembla lògic. Des de la Generalitat s’ha dit també que els advocats dels condemnats per tortures els posarà la conselleria, o sigui que els haurem de pagar entre tots via impostos. Això ja no em sembla tan oportú.

No seria més lògic que els advocats se’ls paguessin els que segons el jutge ja han deixat de ser presumptes i, per tant, són ja uns delinqüents jutjats i condemnats? Si finalment fossin absolts ja hi hauria temps de que, si s’escau, el govern els tornés els diners gastats en advocats. Però si són també declarats culpables pel Suprem, a sant de què a sobre els hem de pagar els advocats? L’única explicació que se m’acut és que, en el fons, des del govern es justifiquen certs comportaments reprovables i certes actuacions delictives dels seus funcionaris.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Moltes gràcies

Hi ha alguns blogaires que gaudeixen mostrant públicament tota mena d’estadístiques sobre el seu propi blog. Hi ha blogs que tenen el costum de fer resums mensuals exhaustius sobre determinats aspectes dels articles que hi han penjat, o sobre els més i els menys llegits, o els més i els menys comentats, o sobre qualsevol altra dada que interessi a l’autor i que ell pensi que també pot interessar al lector.

No crec que sigui el meu cas. Allò que a mi m’agradaria, però, és conèixer els lectors d’aquest blog. Almenys m’agradaria conèixer quin és el perfil mig dels lectors que, amb més o menys assiduïtat, visiten El radar de Sarrià. Suposo que la meva curiositat és similar a la que déu tenir el Conde de Godó per conèixer el perfil dels lectors de La Vanguardia.

Però els que hi entenen em diuen que això que m’agradaria conèixer no es pot saber. Sembla ser que no hi ha cap eina que em permeti accedir a aquestes dades. Hi ha la privadesa del lector que s’ha de respectar per davant de tot, i no em sembla pas malament. El més aproximat que tinc al meu abast per satisfer aquesta lògica curiositat passa per estudiar el perfil de les persones que deixen comentaris al blog, és a dir, un de cada molts lectors. Uns comentaris que, per cert i tal com ja he comentat altres vegades, sempre agraeixo

Així, avui parlaré dels col·laboradors voluntaris d’El Radar de Sarrià, aquells que hi deixen comentaris de tant en tant o molt sovint. Tal com ja he explicat altres vegades rebo dos tipus de comentaris. Uns de privats que m’arriben mitjançant el correu electrònic, pocs però molt interessants. Me’ls deixen alguns lectors que no volen tenir cap mena de protagonisme. Els acostumo a respondre també privadament.

Encabat hi ha els comentaris que es poden llegir directament al blog. Durant les darreres setmanes en aquest blog hi han deixat comentaris directes unes trenta persones. Excepte algun anònim o quasi anònim puc dir que, ja sigui virtualment o en molts casos presencialment, els he anat coneixent a quasi tots.

Una de les particularitats és que la majoria dels meus comentaristes també gestionen el seu propi blog. La majoria són homes tot i que també em deixen comentaris algunes senyores. La majoria tenen almenys una llicenciatura universitària, alguns més d’una i també n’hi ha uns quants que llueixen doctorat. Econòmiques i periodisme són, potser, les carreres que més sovintegen. Però per formació i activitats professionals hi trobem una mica de tot: estudiants, gent de lletres, ensenyament (des del nivell escolar fins a l’universitari i postgrau), funcionaris de diferents administracions públiques, algun alt càrrec, algun empresari, assessors fiscals i auditors, un dentista, etc. etc. Per orígens geogràfics i tenint en compte la llengua emprada en aquest blog lògicament la majoria provenen de l’àmbit lingüístic català, però quatre o cinc ara mateix viuen a Madrid i des de la capital del país veí em segueixen deixant comentaris.

A tots ells aprofito per reiterar-los el meu agraïment per la seva col·laboració desinteressada. Aquests comentaris són quasi l’única compensació del blogaire. Una compensació que no és pas petita pel que representa de satisfacció personal.

divendres, 28 de novembre de 2008

Un cap d’estat pot fer de comissionista?

Posats a concretar una mica més, la pregunta podria quedar redactada així: el cap d’estat d’un país oficialment classificat com a democràtic pot fer de comissionista d’una compravenda d’accions entre dues empreses privades?

Imaginem-nos per un moment un país qualsevol de la Unió Europea. Una de les seves empreses privades més emblemàtiques (suposem que es digui Solrep) posa al mercat un percentatge molt important de les seves accions amb la intenció de trobar un comprador. Aviat apareix un comprador per aquestes accions. Es tracta d’una empresa també privada d’un país que no és membre de la Unió Europea.

Però de sobte sorgeix un entrebanc. Resulta que el govern del país de l’empresa Solrep posa traves a l’operació. No la veu clara i imposa certes condicions a la compravenda que, pel que sembla, resulten inassumibles per l’empresa compradora. L’operació comença a fer aigües i hi ha el risc de que acabi fracassant.

Llavors es produeix un fet força peculiar. El cap d’estat del país de l’empresa Solrep demana amb insistència al seu govern que deixi de posar traves a l’operació. Segons publica un diari d’aquell país, el cap d’estat truca fins a mitja dotzena de vegades en un dia al seu primer ministre per tal d’intentar suavitzar la posició del govern i evitar que tot se’n vagi en orris. Un pot pensar (el pensament és lliure) que tanta insistència i tant interès per part del cap d’estat perquè l’operació arribi a bon fi deu ser per algun motiu de pes. A partir d’aquí la imaginació és lliure.

Ara per ara la història no se sap com acabarà. Però vist des de fora i sense disposar dels detalls concrets, si tot això fos veritat s’ha d’admetre que cridaria bastant l’atenció. Fins i tot podríem atrevir-nos a dir que faria lleig.

(Aquest relat imaginari està inspirat en informacions del diari Público que fins ara no han estat desmentides pels interessats)

dijous, 27 de novembre de 2008

Es pot viure sense Facebook?

Em faig jo mateix aquesta pregunta perquè darrerament, en segons quins ambients et bellugues, un té la impressió que plantejar-ho està quasi fora de lloc. En determinats grups socials quasi tothom utilitza el Facebook i l’element estrany és aquell que encara no hi ha entrat, tot i que alguns dels que finalment s’han apuntat a la moda (espero que ningú s’ofengui pel terme) admeten que ho han fet per simple gregarisme: com que tothom té Facebook jo també en vull tenir, i després ja veuré si l’utilitzo i com l’utilitzo.

Per aquells que no ho sàpiguen convé aclarir que Facebook és una utilitat social que et connecta amb la gent que tens al voltant i, segons explica l'empresa que el gestiona, t'ajuda a contactar i a compartir amb les persones de la teva vida. D’entrada s’ha d’admetre que això sona més que bé. Almenys a mi m’agrada. A qui no li agrada contactar amb les persones de la seva vida? A qui no li agrada compartir amb les persones de la seva vida?

Sabent ja tots, ara sí, de què parlem, respondré a la pregunta de dalt dient que sí, que evidentment és pot viure sense disposar d’aquesta utilitat social. L’autor d’aquest blog que esteu llegint n’és un bon exemple. Crec no equivocar-me si afirmo que em considero més digital que la mitjana de la gent del meu entorn familiar, d’amistats i professional. Això vol dir que des de fa anys utilitzo normalment el correu electrònic, tinc un blog a internet que actualitzo quasi cada dia, envio i rebo missatges SMS tant per temes professionals com personals, durant una temporada he utilitzat un twitter que ara tinc aturat (ve a ser com un complement del blog, com un mini blog, amb entrades molt curtes). Però no tinc Facebook i, de moment, no veig cap necessitat d’incorporar-lo a la meva vida.

Tinc la sensació que prescindint del Facebook preservo una mica (o varies miques) la meva privadesa, i vivint en l’època que ens ha tocat viure, amb tants controls ofegadors de tot tipus, el fet té la seva importància. Quins inconvenients se’t presenten si prescindeixes d’aquesta utilitat social? Suposo que molts (especialment si t’ho deixes explicar per segons qui) però jo francament encara no sóc conscient de tenir-ne cap.

dimarts, 25 de novembre de 2008

No és això, Carbonell, no és això

Avís: aquest post l’escric en calent i potser l’he rumiat poc, fins al punt que el primer títol que m’ha sortit de l’ànima era Carbonell, no fotem!, tot i que com es pot veure després l’he suavitzat una mica.

Josep Maria Carbonell és el president del Comitè Àudiovisual de Catalunya, el CAC que, com diuen molt convençuts des de la Cope, són les sigles del Comitè Anti Cope. L’altre dia ja en vaig parlar i avui lamento haver-ho de tornar a fer, però per motius diferents. O potser els motius no són tan diferents. Potser encara resultarà que els federicos tenen una part de raó. Tal vegada això del CAC és molt més senzill del que en principi ens van explicar. Potser el que passa és que amb el CAC estem descobrint un censor compulsiu, un organisme que sembla haver agafat el gust per la censura. Bé, per ser precisos Carbonell no en diu censura sinó regulació.

Ara resulta que aquest senyor ens vol regular internet. Sí, sí, així, tal com sona. Carbonell diu que una mínima regulació de la xarxa és necessària. Amb l’excusa de que no pretén censurar continguts ara vol regular la xarxa. Ai, ai, ai! Després del que a la Cope es coneix com a antenicidio, Carbonell es proposa ara posar portes al camp d’internet. Potser la Cope només era l’excusa mediàtica per fer soroll, tal vegada l’encàrrec seriós que hi havia al darrera del CAC era la regulació de la xarxa sense fer massa soroll, deixant que el soroll el fessin els altres.

Una cosa és regular les limitades freqüències radiofòniques i una altra de molt diferent és que ara el CAC pretengui regular internet. Tal com jo ho veig, de regular la xarxa a regular els blogs, les webs i el que convingui només hi ha un pas.

Com deia el comentari de l’Albert ahir a e-noticies, regular els medis de comunicació es un eufemisme de censurar. Internet és el medi més universal lliure i democràtic que existeix i la única forma de no discriminar continguts és la no-regulació. D’acord, Albert, m’ho has tret de la punta de la llengua, és exactament això.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Respectar el lloc on ets i la seva gent

Em sembla recordar que va ser Josep Pla qui va dir que el seu país era allà on quan ell deia bon dia li responien bon dia. Potser el bon dia s’hauria de complementar amb unes quantes matisacions que deixarem per un altre dia. En qualsevol cas jo diria que la resposta de l’interlocutor de Pla seria un bon exemple d’una actitud personal respectuosa i educada si es donés el cas que la persona interpel•lada fos d’Almendralejo (on no diuen bon dia sinó buenos días) i acabés d’arribar a Palafrugell.

La voluntat d’aprendre a dir en qualsevol altra llengua les quatre fórmules de cortesia necessàries per quan un surt de casa seva (bon dia, bona nit, gràcies, si us plau, etc.) ens mostra una actitud que ja defineix una mica el tipus de persona que tenim al davant. Només es necessiten uns pocs minuts d’aprenentatge i una mica de bona voluntat i, el que és més important, ganes de ser educat i respectuós. Si ets a San Sebastián i has de donar les gràcies digues ezkerrik asko i quedaràs com un senyor. Allí donde fueres haz lo que vieres diuen des de l’oest. Doncs bé, encara que molts d’ells només ho diuen però en temes lingüístics no el posen mai en pràctica, el consell és molt assenyat.

Jo no conec pràcticament res del món àrab, entre altres motius perquè són països que no em criden massa l’atenció. El món és molt extens i posats a triar un lloc per viatjar tinc encara moltes altres alternatives millors (millors per a mi, s’entén) pendents de conèixer. Per exemple, el Perú, o Córdoba, o Nova Zelanda, o Sevilla, o Corea del Nord. Però quan he estat a Egipte i he hagut de saludar algú no se m’ha passat pel cap dir-li bonjour sinó Salam Aleikum. De la mateixa manera que quan he entrat a les mesquites d’Istanbul (a part de les turístiques que coneix tothom n’he visitat altres de petites, gens concorregudes i poc vigilades) m’he descalçat tal com està establert i m’he mostrat respectuós amb les seves normes. Unes normes que, per cert, com més petita i menys turística és la mesquita més estrictes acostumen a ser, especialment amb la prohibició de fer fotografies i amb els centímetres quadrats de pell que poden ensenyar les senyores. Allí donde fueres haz lo que vieres.

Però amb tota franquesa, aquestes normes que vistes ara des d’aquí ens poden semblar estrafolàries, i que fins i tot ofenen a certes persones de pell massa fina, tampoc m’escandalitzen massa ni em sorprenen gaire. Recordo bé que quan jo era petit les senyores no podien entrar a les esglésies de Barcelona sense abans tapar-se el cap amb una mantellina, i suposo que a les de fora de Barcelona passava més o menys el mateix. Per exemple, a l’entrada del Monestir de Montserrat hi havia una mena de guardianes del bon vestir que tenien roba adequada a disposició del visitant perquè les senyores que hi arribaven massa lleugeres de vestuari es tapessin els braços. Vull dir que el nostre món occidental i modern tampoc està tan lluny de l’altre que de vegades tant ens sorprèn.

Tant costa d’adoptar aquesta manera respectuosa de fer i d’anar pel món? Tant complicat és acomiadar-te d’algú a Atenes un divendres al migdia, i en comptes de fer-ho amb un have a nice weekend dir-li amb tota naturalitat kaló sabatokíriako? Tan difícil és dir merci beaucoup o a demain quan ets a Paris? O saludar amb un guten Morgen quan ets a Munic, o amb un boa noite quan ets a Lisboa? O contestar amb un pronto! quan et truca per telèfon un italià?

dissabte, 22 de novembre de 2008

divendres, 21 de novembre de 2008

Tres estrelles Michelin

Com si fos la tradicional grossa de Nadal, cada mes de novembre és fa pública la decisió de Michelin sobre el repartiment d’estrelles als restaurants que hi opten. Ahir va ser el gran dia i per la tele em va semblar veure, com cada any, a alguns agraciats per aquesta mena de rifa prenent una copa de cava per celebrar-ho, igual que quan ens ensenyen els agraciats per la grossa de Nadal. Sembla ser que tan sols el fet de ser nominat per la guia vermella et pot canviar el negoci de cap a peus, i aquells que ho saben aprofitar poden guanyar una pastarrufa important. I fan molt ben fet d’aprofitar-ho.

A la Península Ibérica, és a dir de Pirineus cap avall, hi ha només sis restaurants triestrellats per Michelin, els mateixos que ja hi havia fa un any. A Portugal no n’hi ha cap. A Euskadi n’hi ha tres i a Catalunya tres més. A la resta del territori peninsular, tot i que també s’hi menja prou bé, no n’hi ha cap.

A efectes estadístics, però, a la guia vermella Michelin hi surt Espanya amb sis restaurants que llueixen tres estrelles. I formalment, avui per avui, això és veritat. Però per tal d’evitar confusions, sobretot amb els estrangers que no estan gaire al cas, convé situar bé aquests establiments en el mapa peninsular.

No he estat mai en cap d'aquests sis restaurants guardonats amb la màxima qualificació de la casa de pneumàtics. Francament els trobo massa cars i, ara per ara, tinc altres prioritats de despesa.

dijous, 20 de novembre de 2008

S o F M a t W E , petits detalls

Admeto que el títol d’aquest article no resulta gens fàcil de llegir. Són només les inicials del nom amb el que es va batejat la reunió celebrada a Washington fa cinc dies: Summit on Financial Markets and the World Economy.

Convocats pel quasi expresident Bush, dissabte passat es va reunir a Washington un grup de dirigents polítics de tot el món per discutir sobre la profunda crisi financera i l’estat més que delicat de l’economia mundial.

Pel que he pogut llegir, crec que tots es van posar més o menys d’acord sobre la gravetat de la situació però no així sobre les receptes a aplicar per tractar de minimitzar-ne els efectes i intentar sortir-ne com més aviat millor.

De fet l’únic compromís concret al que van arribar els dirigents reunits a Washington va ser el de tornar-se a trobar a Londres la propera primavera. Potser tot plegat és només allò de que “qui dia passa any empeny”. Ja ho anirem veient.

Diverses coses em van cridar l’atenció:

• que tractant-se d’una reunió aparentment tan important no hi assistís el senyor Obama, president electe dels Estats Units.
• que les ampolles de vi que es van servir durant el sopar costessin 400 dòlars cada una (potser per començar a donar exemple d’austeritat?).
• que al darrera dels polítics que hi havia asseguts a la taula de la reunió no hi haguessin economistes de prestigi mundial sinó tan sols més polítics.
• que tractant-se d’un debat sobre les noves mesures que es volen prendre per tractar d’evitar que es tornin a repetir allò que alguns han definit com a excessos del capitalisme, assistís també com a convidat a la reunió el dirigent comunista més important del món.
• que l’amfitrió de la trobada no hagués convidat, entre altres experts de reconegut prestigi, a un dels economistes més reconeguts a nivell mundial, el nord-americà Xavier Sala-i-Martin, per dir-hi la seva.
I ja per últim però no per això menys important,
• que algú hagués pogut pensar que amb intervencions pautades de menys de deu minuts per cap i sense debat posterior es pogués resoldre res del que hi havia sobre la taula.

I ara, tornant a la política petita i sense ànim de molestar ningú, un cop passats només cinc dies des de la trobada de Washington algú seria capaç de recordar (sense consultar l’hemeroteca) quelcom del què va dir en aquella reunió el president del govern d’Espanya? Ha quedat alguna idea cabdal de la seva intervenció?

Almenys del president espanyol que hi havia abans ens va quedar aquella frase lapidària quan, referint-se a Bush, va dir She’s my friend i és va quedar la mar de satisfet.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Convergència vs Unió

El gran adversari polític del PSOE a Catalunya ha sigut fins ara la coalició CiU. El gran adversari polític de CiU a Catalunya ha sigut fins ara el PSOE. És lògic que sigui així tenint en compte que es tracta dels dos grups polítics més importants de Catalunya i que defensen uns interessos que, més sovint del que seria desitjable, són totalment contraposats.

Darrerament s’han produït uns fets que criden l’atenció. Són aquests quatre:

1/ En el transcurs del recent congrés d’Unió el seu líder Duran va dir solemnement que el que necessita ara Catalunya és un govern de sociovergència.

2/ Convergència va respondre immediatament dient que de la sociovergència que propugna Unió i a la que els socialistes tampoc hi fan escarafalls, res de res. Una declaració que, per altra banda i venint d’un polític tampoc vol dir gran cosa, doncs és evident que poden acabar pactant això i qualsevol cosa encara més estrafolària.

3/ La cúpula d’Unió es va reunir divendres passat amb la cúpula del PSOE a Catalunya. Si és veritat el que s’ha publicat a la premsa, van acabar pactant que quan el TC tombi l’Estatut (d’això no crec que en dubti ningú) els dos partits tindran una reacció conjunta i coordinada (?). En altres paraules, que la reacció d’Unió (partit petit) quedarà subordinada a la reacció del PSOE (partit gran).

4/ Des de Convergència, el partit gran de la coalició CiU (o això diuen, mai s’han presentat per separat a unes eleccions per demostrar-ho), van replicar immediatament dient que el pacte de Duran amb Montilla no coincideix amb el que ells pensen fer i, per tant, el pacte PSOE-UDC no obliga a la coalició CiU, que se’n desvincula.

Resulta evident que el PSOE defensa uns interessos polítics que poden ser coincidents però que no són necessàriament els interessos catalans. És a dir, en cas de conflicte entre els interessos espanyols i els interessos catalans el PSOE sempre s’ha decantat a favor dels interessos espanyols. En els darrers trenta anys això s’ha pogut comprovar repetidament. Sempre. No hi ha hagut cap excepció.

Vull creure que CiU encara defensa, per sobre de tot, els interessos de Catalunya intentant, això sí, quedar bé amb els partits espanyols per allò del mai se sap què pot passar demà. Però en cas de conflicte greu entre els interessos espanyols i els interessos catalans vull pensar que CiU sempre defensarà els interessos catalans.

Veient tot això, la gran pregunta: si pel que sembla aquests dos partits actuaran cadascú pel seu compte en un tema tan cabdal per Catalunya com és l’Estatut, no semblaria lògic què Convergència i Unió es presentessin per separat a les properes eleccions deixant, això sí, la porta oberta per eventualment formar una coalició post electoral, en comptes de seguir amb una coalició preelectoral que despista els electors?

Senyors de CiU, un elector massa despistat molt sovint acaba sent un elector perdut. I és diu que recuperar un elector perdut és una tasca més feixuga que fer-ne un de nou. Vostès mateixos.

dilluns, 17 de novembre de 2008

A favor que la Cope segueixi emetent

Sempre he tingut un interès especial en parlar de l’emissora de ràdio dita dels bisbes. Ho he fet ja en diverses ocasions. Aquí s’ha parlat sovint dels líders d’opinió de la Cope i, especialment, d’un de molt conegut que exerceix als matins, el senyor Jiménez (conegut també com a Don Federico), així com d’un altre menys conegut però, al meu entendre, molt més perillós que el primer, un tal senyor Vidal, Don César, que predica cada dia a partir de les vuit del vespre.

Aquí s’ha tractat sovint sobre els molts disbarats que dia sí i dia també es deixen anar en quasi tots els programes d’aquesta emissora, sempre en contra de tot el que tingui alguna cosa a veure amb Catalunya, amb els seus governs democràticament elegits (el d’ara i també els d’abans), amb la llengua catalana i, en definitiva, amb els catalans en general, tots sense excepció, inclosos els dirigents del PP que, almenys en teoria, serien els clients naturals de l’emissora. Vull dir que ja sigui laCaixa quan intenta fer negocis a Espanya, o qualsevol empresa que tingui quelcom a veure amb Catalunya, tenen garantides les crítiques i els insults diaris d’aquesta emissora.

És com una obsessió malaltissa que tenen a la Cope. Pel que sembla i es va veient al llarg dels anys, això els aporta molts oients a Espanya (i també alguns a Catalunya, no ens enganyem, que a Catalunya hi ha de tot). Com a conseqüència de tot això, sembla ser que el negoci de la publicitat d’aquesta emissora va com una seda i als amos de l’empresa, que al cap i a la fi el que pretenen és que el negoci els funcioni, estan encantats de la vida. De tant en tant els amos fan veure que alguna cosa no els agrada i alguns fins i tot fan el paper de l’enfadat. Però ho fan quasi d’amagatotis, amb la boca petita. Tots sabem que és només per despistar, perquè no sigui dit, i quan s’ha de renovar el contracte milionari de Don Federico ho fan todos a una sense cap mena de remordiment. La pela és la pela i l’euro és l’euro.

Fa uns dies el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), un organisme públic format per uns suposats experts que representen els partits polítics amb representació parlamentària, va decidir per unanimitat no renovar a la Cope les seves emissores de Lleida i Girona. No entraré en els motius tècnics en els que diuen haver-se basat els membres d’aquest organisme per justificar la seva decisió. Crida, però, l’atenció que tots els partits polítics representats al consell (també el PP) hagin coincidit unànimement amb aquesta dràstica decisió.

Altra cosa és que sóc totalment contrari a l’existència mateixa del CAC en la seva actual configuració o, si més no, a moltes de les seves funcions de control polític. Però això ja són figues d’un altre paner i entraríem en un altre debat que avui no toca.

La meva postura ha estat sempre contrària a les decisions polítiques que portin a la censura i/o a la desaparició d’emissores de ràdio i de televisió. En aquest sentit defenso tant la Cope d’ara per quedar-se sense poder emetre a Lleida i Girona com la TV3 de fa un temps quan per una altra decisió política va ser silenciada a València.

El dret a la llibertat d’expressió mai no hauria de ser deixat de banda per decisions polítiques, com tampoc ho és el dret dels oients a sintonitzar unes emissores i a no escoltar-ne unes altres.

divendres, 14 de novembre de 2008

Yes, weekend !!!

El paper reservat a l’oposició

Avui tractarem d’un tema no menor que ha passat bastant desapercebut i sobre el que quasi no se n’ha parlat enlloc. Té a veure amb el paper que en una democràcia es reserva a l’oposició, que al meu entendre no és cap altre que fiscalitzar l’acció del govern, tractar d’arribar a acords si es pot i, en cas de que això no sigui possible, votar responsablement en contra i presentar alternatives. Parlo, per exemple, del paper que ha de fer l’oposició quan s’han de votar els pressupostos per l’any vinent de qualsevol administració pública, en un dels actes més importants de l’any polític.

Fa uns dies i amb l’excusa de la crisi, Zapatero va ordenar explícitament a totes les sucursals i franquícies del PSOE de l’estat espanyol que deixessin de fer oposició i aprovessin els pressupostos de les seves respectives administracions (ajuntaments, diputacions, consells comarcals i governs regionals) encara que no s’hagués pogut arribar a cap acord amb els respectius governs. S’entén que les ordres de Zapatero afecten al comportament que ha de tenir el seu partit a les institucions on el PSOE és oposició.

A continuació copio textualment la nota oficial de premsa del PSOE de fa uns dies, i m’estalvio de traduir-la al català donant per fet que aquí el bilingüisme pràctic dels catalanoparlants es dóna sempre per suposat. (És com allò de la "mili": valor, se le supone)

(...) el Partido Socialista va a facilitar con sus votos que todas las Comunidades Autónomas y todos los Ayuntamientos de España, cualquiera que sea el color político de sus gobiernos, puedan aprobar sus presupuestos para el año 2009. En todas las Comunidades Autónomas, en todos los pueblos y ciudades de España, trataremos de llegar a acuerdos con las demás fuerzas políticas sobre el contenido de los Presupuestos. Pero, aunque estos acuerdos no se alcancen, ninguna institución se quedará este año sin presupuestos por el voto negativo del Partido Socialista. (...) Todos los miembros del Consejo Territorial del Partido Socialista han apoyado esta decisión (...)

Al marge de que amb aquestes ordres queda ben palès el grau d’autonomia pràctic (zero) que tenen les organitzacions federals del PSOE escampades per l’estat espanyol, penso que això constitueix una greu irresponsabilitat política. La traducció que en faig és que el PSOE deixarà de complir amb una de les seves obligacions més importants. Crida també l’atenció que aquestes ordres s’hagin aprovat per unanimitat del Consejo Territorial d’aquest partit. És molt estrany, almenys ho és per mi, que no hi hagi hagut cap veu discrepant amb aquesta estranya mesura.

Potser tot plegat és una conseqüència d’allò que va dir Alfonso Guerra fa uns quants anys i que sembla tenir encara plena vigència: el que se mueva no sale en la foto.

dijous, 13 de novembre de 2008

Provinciana reacció catalana sobre un reportatge

Em refereixo a la peculiar reacció governamental catalana que s’ha produït aquests dies sobre un reportatge aparegut a la revista The Economist.

Podria començar dient que sóc un lector habitual d’aquesta prestigiosa publicació anglesa, però no seria veritat. N’he llegit alguns articles (moltes línies aèries la tenen entre les revistes a disposició del passatger), l’he comprat algunes vegades i també he llegit algunes coses del The Economist per internet. Però no en sóc un lector habitual.

Aquesta setmana, però, veient el rebombori que s’ha organitzat sobre la part catalana d’un reportatge especial sobre Espanya que ha tret The Economist, l’he anat a comprar (€ 5.20 al quiosc) i m’ho he llegit tot abans de fer aquest comentari.

Primer de tot i contràriament al que pot semblar veient la publicitat que aquests dies s’ha fet del setmanari a la premsa espanyola, amb aquell espectacular toro d’Osborne que fa figa, s’ha de dir que el tema central de la revista no és pas Spain. Tal com era d’esperar, el primer dels temes leaders tracta aquesta setmana sobre les eleccions americanes, en una portada que ells titulen com a Great expectations i on surt el senyor Obama rodejat de banderes americanes. Pura lògica després d’unes eleccions tan importants que només es fan un cop cada quatre anys.

Sobre el tema Spain, a l’editorial de la revista hi ha un article titulat After the fiesta on ja ens posen en antecedents i es fa un curt retrat sobre la situació espanyola i el seu govern, liderat per Mr. Zapatero.

El reportatge és en una separata interior de vint pàgines titulat The party’s over, de les quals cinc són de publicitat (Santander, Gobierno de España, Criteria, Madrid i Mapfre). Dels vuit articles que contenen les quinze pàgines restants, que en una bona mesura tracten sobre la situació econòmica d’Espanya, de Catalunya se’n parla en alguns llocs.

Sembla ser, però, que el que ha causat més rebombori és un article titulat molt significativament How much is enough?, que tracta sobre l’organització autonòmica d’Espanya, les regions i les nacionalitats, les diverses llengües oficials, l'independentisme, etc., i tot plegat, per entendre’ns, des d’una visió molt més madrilenya i centralista que perifèrica. Cap novetat.

La reacció que ha tingut el govern català sobre unes opinions (que no reproduiré aquí per tal de no allargar-me) contingudes en aquell article, unes opinions amb les que hi pots estar d’acord o en desacord (a mi, la veritat, tampoc m’agraden, però ja estic acostumat a escoltar-les cada dia) ha estat al meu entendre totalment fora de lloc. Per una banda la consellera Tura, actuant com a portaveu del govern, criticava oficialment l’article i demanava una rectificació formal. Per una altra, la carta que l’ambaixador català a Londres ha enviat a l’autor del reportatge en el mateix sentit. Tot plegat no és res més que una nova mostra del provincianisme d’aquest govern que, de tant repetit, comença a ser preocupant.

El govern català està fent el ridícul més espantós. Pensant-se potser que estan tractant amb una publicació pensionada pel govern de les moltes que es publiquen a Catalunya amb diner públic (ara mateix estic fullejant un d’aquests pamflets governamentals, una revista anomenada Funció) el govern tracta d’imposar a una revista tan prestigiosa com The Economist el pensament únic en forma de rectificació formal d’unes opinions tan respectables com les que pugui tenir qualsevol persona.

El govern català sembla haver oblidat que aquí gaudim –encara, i espero que per molt temps- d’una característica tan pròpia de la democràcia com l' anomenada llibertat d’expressió.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Lliçons d’economia a l’abast de tothom

A aquestes alçades estic segur que la majoria dels lectors d’aquest blog saben perfectament qui és o almenys han sentit a parlar del blogaire Leopoldo Abadía. I dic expressament el blogaire i no l’enginyer (que també ho és), o l’empresari (que també), o l’exprofessor del IESE (que també) amb tota la intenció. I és que Abadía s’ha donat a conèixer al món mitjançant un blog d’internet que a aquestes alçades ja supera el milió i mig de visites. Abans Abadía només era conegut dins del seus àmbits d’activitat educativa, empresarial i familiar. Però ara, gràcies al seu blog, és conegut arreu. Els que encara no hagin visitat mai el seu blog i el vulguin conèixer poden clicar aquí.

Hi ha persones que són capaços d’explicar les coses més complicades de manera que les pugui entendre tothom, amb la màxima facilitat i sense fer cap esforç. Aquesta gent sempre m’ha causat una barreja de profunda admiració i sana enveja. Hi ha molta gent que en sap molt sobre un tema determinat però no ho sap transmetre, no és capaç d’explicar-se. Però és menys corrent trobar-te amb persones que tenen la capacitat d’explicar de manera entenedora per a tothom temes que a primera vista semblen molt complexes.

Leopoldo Abadia és un d’ells. Aquesta crisi econòmica tan complicada que se’ns ha presentat quasi de sobte, i sobre la que tothom es veu capaç de dir-hi la seva, ell l’explica de manera molt entenedora. Abadía és capaç de posar un tema aparentment complicat a l’abast de tothom. Per aquells que encara no han tingut ocasió d’escoltar la seva molt didàctica i divertida explicació de la crisis, clicant aquí hi trobareu un vídeo que segur que no us deixarà indiferents.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Les cues del cine

Ja he explicat algunes vegades que no m’agrada gens fer cues. Sempre que puc tracto d’evitar-les. A vegades, però, són inevitables. Fa uns dies vaig anar al cine i per entrar em vaig trobar amb una cua de cal ample, una cua com feia temps que no feia. S’ha de dir que la pel•lícula El abogado del terror s’ho valia. Però avui no parlaré d’aquesta pel•lícula-reportatge, molt recomanable, sinó de les cues del cine.

Mentre feia cua pensava en l’elevat grau de conformisme i també, per què no? de masoquisme de la gent. Tots plegats som bastant masoquistes. Fer cua per segons quines coses encara es pot arribar a entendre. Per passar el control de líquids a l’aeroport si has d’agafar l’avió, per comprar una mica de menjar a La Havana amb la cartilla de racionament si la gana apreta, per que t’atenguin a urgències d’un hospital si et trobes fotut, etc. Però en ple segle XXI i ficats de ple en la societat 2.0 (o això diuen els que hi entenen) fer cua per anar al cine és una cosa que ja s’hauria d’anar suprimint, especialment tenint en compte que hi ha mitjans per fer-ho.

No em consola el fet que la cua sigui igualitària, és a dir que tothom sigui igual de maltractat per aquest sistema obsolet de venda d’entrades i d’entrada a la sala, un sistema gens pensat en el client. Les empreses exhibidores es queixen de que la gent va cada cop menys al cine però no fan res per tal d’evitar-ho. Jo al cinema procuro anar-hi tan poc com puc, i un dels motius principals són les cues; un altre, la gent que menja crispetes.

Se m’acudeixen un parell de suggeriments:

1/ Tornar al sistema de butaques numerades a tots els cines. Amb les eines informàtiques disponibles avui en dia això no seria pas tan complicat i per alguns potencials clients seria sens dubte un incentiu.

2/ Introduir la possibilitat de venda anticipada per internet per aquells que no vulguin passar per taquilla ni tan sols a recollir l’entrada. D’aquesta manera s’evitarien dues cues: la de comprar l’entrada a la taquilla i la d’intentar entrar al cinema com més aviat millor per tal d’agafar un bon seient.

I ja que parlem de cines, es podrien habilitar sales on estigués prohibit menjar crispetes (encara que això encarís una mica l’entrada), o almenys sales on els que en mengen estiguessin ben separats de la gent que no en menja. Per exemple, tots els que mengen crispetes al galliner, o al darrera de tot, i separades ambdues zones per un vidre o un bon sistema d’extracció d’aire que evités que les pudors arribessin a la zona de non-crispeting o com es volgués batejar la zona neta. Aquella pudor de crispetes que impregna tota la sala no m’agrada gens.

Mentrestant, ens hem de conformar amb observar quatre llocs per davant nostre a l’Antoni Bolaño fent cua pacientment (és aquell personatge que quan manava molt a la Generalitat es va dirigir a aquell periodista de La Vanguardia i li va cridar davant de molta gent allò tan maco de “¡Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado!”), i quatre llocs per darrera al senyor Joan Tapia, ex director del mateix diari, i tanta gent coneguda, tots fent cua pacientment com la resta de mortals.

divendres, 7 de novembre de 2008

dijous, 6 de novembre de 2008

Actituds davant d’un idioma que no és el teu

L’Urko és un jove economista basc. Deu tenir vint-i-tants anys. Fa tres anys es va traslladar a viure a Barcelona on ara treballa en el sector financer.

Me’l van presentar l’altre dia i vàrem estar xerrant tot compartint un esmorzar. Com solc fer amb tothom a qui no conec i m’hi adreço per primera vegada vaig començar la conversa en català (si després m’haig de canviar, per exemple, al francès, sé que sempre hi sóc a temps). L’Urko em va respondre amb tota naturalitat parlant un català més que correcte, quasi sense cap mena d’accent forà. Haig d’admetre que per mi va ser una grata sorpresa.

Li vaig preguntar on i com havia estudiat el català per haver assolit un nivell tan bo amb tan sols tres anys d’estada a Catalunya. Em va contestar que enlloc, que només hi va tenir interès des del dia de la seva arribada a Catalunya, fixant-s’hi molt i començant a parlar-lo de seguida, prescindint de vergonyes i complexes. Cap classe, cap acadèmia, només un interès actiu per part seva, i suposo que combinat amb una certa facilitat innata per les llengües. L’Urko va veure de seguida que, si no s’espavilava, ell mateix es discriminava.

L’Urko ens va explicar que mentre encara estudiava a Euskadi va anar a fer un Erasmus d’uns mesos a Finlàndia. Doncs bé, tot i la dificultat de l’idioma finès i que allà tota la gent del seu entorn parlava també l’anglès, ell va fer l’esforç d’aprendre l’idioma local i se’n va sortir.

Crec que no cal posar cap exemple d’altres actituds, en aquest cas negatives i de rebuig absolut per la llengua del lloc on viuen, per part d’altres persones, moltes, moltes més del que seria desitjable. Estic segur que tots tenim al cap un munt d’exemples en aquest sentit.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Certificats de responsabilitat del diputat Fernández

Com que de diputats Fernández n'hi ha uns quants, convé aclarir que em refereixo a Daniel Fernández, portaveu adjunt del Grup Socialista al Congrés dels Diputats de l'estat espanyol. És un senyor que a les darreres eleccions es va presentar com a candidat en una de les llistes del PSOE a Catalunya.

Hi ha polítics que tenen una tendència malaltissa a donar lliçons de tot i a tothom. Es pensen que per haver estat inclosos en unes llistes electorals tancades i elaborades a les cuines dels partits pels quatre que remenen les cireres ja tenen carta blanca per dir qui és responsable i qui no ho és.

El suport dels partits nacionalistes basc (EAJ) i gallec (BNG) combinat amb el rebuig de CiU als pressupostos generals de l’estat espanyol sembla que fan grinyolar una mica aquell invent contra natura d’agrupar els anomenats nacionalistes perifèrics sota les sigles Galeuscat. I dic contra natura doncs no veig tan clar que hi hagi d’haver necessàriament una convergència d’interessos.

El diputat Fernández va dir que CiU quedava fora de joc a la vegada que va elogiar les posicions més moderades i assenyades dels seus companys nacionalistes de Galeuscat, que han preferit ser responsables i, al mateix temps, útils per als seus territoris.

Fernández va insistir que mentre una part de Galeuscat ha demostrat ser responsable i útil, Mas ha preferit jugar a la irresponsabilitat, ha abdicat d’influir en la política espanyola i ha renunciat a defensar els interessos de Catalunya.

És a dir, en veure que els pressupostos generals de l'estat espanyol només reben el suport d'un dels dos grans partits nacionalistes espanyols, precisament el seu, i d'alguns dels partits nacionalistes de la perifèria, el diputat Fernández es va afanyar a concedir els certificats de responsabilitat als partits que hi votaran a favor, i a retirar-los als que no ho faran.

Potser algun dia el diputat Fernández tindrà l'amabilitat de explicar-nos com ha arribat a aquesta estranya conclusió, la de considerar que defensar Catalunya equival a donar un suport incondicional als pressupostos d'Espanya, i no donar-hi suport equival per a ell a renunciar a defensar els interessos de Catalunya.

Mentrestant i per la mateixa regla del tres algú també podria dir que els 25 diputats del PSOE que van sortir elegits de les seves quatre llistes catalanes (que aquests sí, serien decisius) seran uns perfectes irresponsables si acaben donant suport a uns pressupostos tan negatius per a Catalunya que ni tan sols contemplen l’acompliment d’una llei vigent (de moment encara ho és) com l’Estatut.

dimarts, 4 de novembre de 2008

Monòleg d’un taxista a Bolonya

Intentaré reproduir amb tota l’exactitud que la meva memòria em permeti el monòleg que vaig escoltar la setmana passada anant des de la ciutat de Bolonya fins a l’aeroport Guglielmo Marconi que, per cert, diuen que és el tercer aeroport intercontinental més important d’Itàlia.

Jo només escoltava. De tant en tant, però, li havia de dir a l’esverat taxista si us plau, no es giri, miri endavant que si no ho fa correm el risc de patir un accident i ara mateix jo això no m’ho puc permetre, que haig d’agafar l’avió sens falta. Va ser tota la meva intervenció que, això sí, vaig haver de repetir més d’una vegada.

El taxista, un home simpàtic i molt gesticulador, de més de mitja edat, vull dir que estava més a prop de la jubilació que del servei militar (suposant que aquesta antigalla a Itàlia encara existeixi, aspecte que desconec), em va començar explicant que la gran especialitat dels polítics italians és crear problemes al ciutadà. Em va aclarir que això no és una cosa d’ara sinó que ell ho percebia així des de sempre. Tots els polítics, em deia, ens creen problemes, i d’això, a Itàlia, ningú en té el més mínim dubte. Però un cop aclarida aquesta característica general que adorna la classe política italiana, l’home va tenir interès en especificar-me que de polítics n’hi ha de dos tipus.

Per una banda ens trobem amb els polítics que ens creen un tipus de problemes que ells són molt conscients que seran capaços de resoldre’ns; d’aquesta manera, amb l’aparició del problema primer el ciutadà s’emprenya però al final aquests polítics s’acaben posant totes les medalles en ser capaços de resoldre’l. Sense fer esment al petit detall de que, molt sovint, el problema l’han generat ells mateixos. Segons el taxista aquest col•lectiu és clarament minoritari dins del panorama polític italià.

Hi ha una segona classe de polítics. Són aquells que també ens creen problemes però que, un cop creats, són incapaços de resoldre’ls. Aquests polítics són els més abundants i quan de tant en tant en surt un dels primers, els segons intenten fer-lo fora del panorama polític per tal d’evitar que els posin en evidència.

Llavors vàrem arribar a l’aeroport, vaig pagar els quinze euros que em demanava i es va acabar l’interessant monòleg. Jo m’escoltava les teories d’aquell taxista i, sense voler assenyalar a ningú, tenia la sensació que aquella música em resultava bastant familiar.

(Aquest article potser no agradarà gaire als polítics. Però repeteixo, jo no estic assenyalant en cap direcció concreta. He viatjat bastant i ves a saber quina associació d’idees vaig fer perquè el monòleg d’aquell home em resultés familiar. Puc aclarir, però, que els meus contactes italians sempre em diuen que, a Itàlia, quan el país va millor és quan no hi ha govern. I deu ser per alguna cosa. I això d’estar desgovernats, des del final de la segona guerra mundial, allà ha passat molt sovint)