El gran adversari polític del PSOE a Catalunya ha sigut fins ara la coalició CiU. El gran adversari polític de CiU a Catalunya ha sigut fins ara el PSOE. És lògic que sigui així tenint en compte que es tracta dels dos grups polítics més importants de Catalunya i que defensen uns interessos que, més sovint del que seria desitjable, són totalment contraposats.
Darrerament s’han produït uns fets que criden l’atenció. Són aquests quatre:
1/ En el transcurs del recent congrés d’Unió el seu líder Duran va dir solemnement que el que necessita ara Catalunya és un govern de sociovergència.
2/ Convergència va respondre immediatament dient que de la sociovergència que propugna Unió i a la que els socialistes tampoc hi fan escarafalls, res de res. Una declaració que, per altra banda i venint d’un polític tampoc vol dir gran cosa, doncs és evident que poden acabar pactant això i qualsevol cosa encara més estrafolària.
3/ La cúpula d’Unió es va reunir divendres passat amb la cúpula del PSOE a Catalunya. Si és veritat el que s’ha publicat a la premsa, van acabar pactant que quan el TC tombi l’Estatut (d’això no crec que en dubti ningú) els dos partits tindran una reacció conjunta i coordinada (?). En altres paraules, que la reacció d’Unió (partit petit) quedarà subordinada a la reacció del PSOE (partit gran).
4/ Des de Convergència, el partit gran de la coalició CiU (o això diuen, mai s’han presentat per separat a unes eleccions per demostrar-ho), van replicar immediatament dient que el pacte de Duran amb Montilla no coincideix amb el que ells pensen fer i, per tant, el pacte PSOE-UDC no obliga a la coalició CiU, que se’n desvincula.
Resulta evident que el PSOE defensa uns interessos polítics que poden ser coincidents però que no són necessàriament els interessos catalans. És a dir, en cas de conflicte entre els interessos espanyols i els interessos catalans el PSOE sempre s’ha decantat a favor dels interessos espanyols. En els darrers trenta anys això s’ha pogut comprovar repetidament. Sempre. No hi ha hagut cap excepció.
Vull creure que CiU encara defensa, per sobre de tot, els interessos de Catalunya intentant, això sí, quedar bé amb els partits espanyols per allò del mai se sap què pot passar demà. Però en cas de conflicte greu entre els interessos espanyols i els interessos catalans vull pensar que CiU sempre defensarà els interessos catalans.
Veient tot això, la gran pregunta: si pel que sembla aquests dos partits actuaran cadascú pel seu compte en un tema tan cabdal per Catalunya com és l’Estatut, no semblaria lògic què Convergència i Unió es presentessin per separat a les properes eleccions deixant, això sí, la porta oberta per eventualment formar una coalició post electoral, en comptes de seguir amb una coalició preelectoral que despista els electors?
Senyors de CiU, un elector massa despistat molt sovint acaba sent un elector perdut. I és diu que recuperar un elector perdut és una tasca més feixuga que fer-ne un de nou. Vostès mateixos.
Darrerament s’han produït uns fets que criden l’atenció. Són aquests quatre:
1/ En el transcurs del recent congrés d’Unió el seu líder Duran va dir solemnement que el que necessita ara Catalunya és un govern de sociovergència.
2/ Convergència va respondre immediatament dient que de la sociovergència que propugna Unió i a la que els socialistes tampoc hi fan escarafalls, res de res. Una declaració que, per altra banda i venint d’un polític tampoc vol dir gran cosa, doncs és evident que poden acabar pactant això i qualsevol cosa encara més estrafolària.
3/ La cúpula d’Unió es va reunir divendres passat amb la cúpula del PSOE a Catalunya. Si és veritat el que s’ha publicat a la premsa, van acabar pactant que quan el TC tombi l’Estatut (d’això no crec que en dubti ningú) els dos partits tindran una reacció conjunta i coordinada (?). En altres paraules, que la reacció d’Unió (partit petit) quedarà subordinada a la reacció del PSOE (partit gran).
4/ Des de Convergència, el partit gran de la coalició CiU (o això diuen, mai s’han presentat per separat a unes eleccions per demostrar-ho), van replicar immediatament dient que el pacte de Duran amb Montilla no coincideix amb el que ells pensen fer i, per tant, el pacte PSOE-UDC no obliga a la coalició CiU, que se’n desvincula.
Resulta evident que el PSOE defensa uns interessos polítics que poden ser coincidents però que no són necessàriament els interessos catalans. És a dir, en cas de conflicte entre els interessos espanyols i els interessos catalans el PSOE sempre s’ha decantat a favor dels interessos espanyols. En els darrers trenta anys això s’ha pogut comprovar repetidament. Sempre. No hi ha hagut cap excepció.
Vull creure que CiU encara defensa, per sobre de tot, els interessos de Catalunya intentant, això sí, quedar bé amb els partits espanyols per allò del mai se sap què pot passar demà. Però en cas de conflicte greu entre els interessos espanyols i els interessos catalans vull pensar que CiU sempre defensarà els interessos catalans.
Veient tot això, la gran pregunta: si pel que sembla aquests dos partits actuaran cadascú pel seu compte en un tema tan cabdal per Catalunya com és l’Estatut, no semblaria lògic què Convergència i Unió es presentessin per separat a les properes eleccions deixant, això sí, la porta oberta per eventualment formar una coalició post electoral, en comptes de seguir amb una coalició preelectoral que despista els electors?
Senyors de CiU, un elector massa despistat molt sovint acaba sent un elector perdut. I és diu que recuperar un elector perdut és una tasca més feixuga que fer-ne un de nou. Vostès mateixos.
18 comentaris:
Miquel, de fet UDC i CiU sí que s'han presentat per separat a unes eleccions; les del 1977. D'aquí vé l'actual distribució entre tots dos partits a les llistes electorals. Després és tot una barreja de tacticisme de profecia que s'autocompleix (si s'acaben presentant per separat algun dia) però de moment pesa més l'aversió al risc, tal com dius (qui obtindria quins resultats). Mirant superficialment algunes dades, fa poc al meu bloc vaig posar alguna cosa així com ara que la coalició suma a curt termini però resta a llarg (per CDC), mentre UDC podria funcionar com a partit frontissa amb 10 diputats però present a tots els 'plats' parlamentaris.
salutacions
Els germans i/o cunyats sempre tenen disputes..i al dinar del diumenge no acaben els postres, ja veurem on anirà a parar el "tortell" de ciu..;-)
salut amic
Les postres, Trina, les postres.
Em sorprèn la facilitat amb que assignes la defensa dels interessos de Catalunya, cosa per altre banda molt habitual en els comentaris i articles als mitjans de comunicació . Però que és Catalunya? i Qui la representa?
Al meu entendre la representació política de Catalunya la tenen tots els partits amb representació parlamentaria i en la proporció que hagin obtingut a les darreres eleccions. Per tant son tan legítimes les opinions del PSC com les de Convergència o les d'Unió pel que fa a la defensa dels interessos de Catalunya. Cosa diferent és que ens agradi més una opció que les altres, però ningú te la exclusiva de la defensa dels drets dels catalans. Això passa en altre tipus de règims, gràcies a Deu ja passats a casa nostre.
Quan els de Convergència o els del PP o qui sigui diuen que defensen millor els drets d'una comunitat el que estan fent és apropiar-se en exclusiva la seva representació i això és una manera retòrica de dir que el que defensen són els interessos propis del seu partit.
Quan a títol particular acceptem la premissa que una determinada opció política defensa els interessos de la nostra col•lectivitat, Catalunya en aquest cas, no estem fent altre cosa que identificar-nos amb aquesta opció política i no una altre.
No caiguem de quatre potes en un parany d'aquesta mena!!!.
Aubachs,
Si no estic errat em sembla que és el primer cop que em deixes un comentari així que, primer de tot, moltes gràcies per la teva col•laboració en aquest blog.
Quant a les eleccions del 77 que dius, ha plogut molt des de llavors però em sembla recordar que CDC es va presentar conjuntament amb el PSC de Pallach així que ja sigui per aquesta circumstància com pel temps transcorregut potser ja seria hora de fer una altra provatura per veure quin pes electoral tindrien cadascun d’aquests dos partits si es presentessin per separat. Segur que més d’un tindria una sorpresa.
Però evidentment això de que es presentin per separat és només una idea d’un que ni tan sols és votant d’aquesta coalició, vull dir que només té el valor –poc- que té.
Fa temps que penso que a Catalunya, on el PP no se’n surt per més proves i canvis de líders que faci, s’acabarà fent el mateix que es va fer a Navarra, amb l’UDC fent el paper de l’UPN actuant com la franquícia catalana del PP.
Trina,
Allò que al meu entendre és important no és on vagi a parar el “tortell” sinó en mans de qui caigui la sorpresa i la fava. No ho veus així?
Anònim
Aquest blog té la norma particular ja explicada altres vegades de no respondre mai els comentaris anònims. Avui, però, faré una excepció i contestaré la teva interessant reflexió.
I ho faré d’una manera clara, curta i contundent: tens tota la raó.
gràcies per la benvinguda miquel. El 77 és efectivament la data...i en la coalició també hi havia l'EDC de Trias Fargas. Ja ha plogut molt però és en base a aquells resultats que es va fer el 'repartiment' posterior quan udc i cdc van decidir presentar-se junts. és difícil de predir que passaria si es presentessin per separat, per això domina -de moment- l'aversió al risc. I respecte UDC-PP=UPN a la catalana, ja has vist com han acabat! tot i que al meu parer l'espai socio-electoral podria ser coherent i existir a catalunya.
fins aviat!
Em temo que, essent cert que tota maniobra de trencament aclariria la situació a l'interior del camp del centre catalanista, també facilitaria la consolidació del PSC com una mena de partit institucional. És clar que jo sóc un gran defensor dels sistemes bipartidistes sempre que les formacions tinguin, a l'interior, funcionaments estrictament democràtics... i no és el cas, no.
Abraçada gironina
Aubachs,
A Navarra ha acabat com ha acabat però crec que el PP s’ha precipitat, s’ha equivocat. Però ja s’ho faran.
Una curiositat: el llibre anunciat al teu blog l’has escrit tu o la resposta a aquesta pregunta forma part del secret de sumari?
Àngel,
Sobre CiU comparteixo la teva temença però si ambdós partits insisteixen a no fusionar-se (ep! res a dir, hi tenen tot el dret) potser algun dia, per sortir de dubtes, s’hauran de fer els números ben fets. Vull dir els números d’avui, no els de fa 30 anys; la societat evoluciona. Però per arribar a aquesta conclusió potser porten encara poc temps a l’oposició.
Quant als sistemes bipartidistes no sé què dir-te. Jo sóc un gran defensor que la societat s'organitzi com li sembli millor i si al final hi han sis partits al parlament potser això garanteix més pluralitat i diàleg. Allò dels Estats Units on el partit que treu el 50% + 1 vot de l’estat és queda amb el 100% dels vots electorals no m’acaba de convèncer.
respecte el tema upn-navarra, no he mirat cap enquesta per confirmar -o no- la impressió, però comparteixo la teva opinió.
per altra banda, no sé de quin llibre m'estàs parlant però jo no he escrit cap novel·la ;)
Aubachs,
Gràcies, em dono per contestat però... segueixo amb el mateix dubte.
No, la novel·la no és meva, de debò!
Gràcies, Aubachs, m'ho crec, ara ja sóc una mica més savi.
Hola Miquel:
Ve a tomb el comentari en relació al concepte, efectivament abstracte, dels “interessos de Catalunya”, es a dir de si Catalunya té interessos, i puix que Catalunya no parla en boca pròpia, qui està legitimat a manifestar-los. El comentarista Anònim proposa una resposta, amb la qual tu dius estar d’acord, que jo crec equivocada i que de fet penso està en l’arrel del nostre problema nacional.
En la integritat de la seva estructura, els partits polítics són, prioritàriament, instruments de repartiment de càrrecs a propis i afins. Després, sí, tindran components ideològics distintius, es basaran en l’esperit altruista i de servei dels militants a la seva causa (la quina sigui), etcètera, però ningú no menja d’això. Per altra banda és evident que les possibilitats que té un partit polític de fer forat en un electorat es basen de forma molt determinant en el fet d’atreure al seu si un nombre de persones altament capaces que, justament per ser-ho, i per disposar en conseqüència d’alternatives vitals diverses, es comprometran en això només en la mesura en que, junt a la satisfacció moral de servir un ideal, l’activitat política els pugui proporcionar unes condicions de vida, diguem, no massa més dolentes de les que tindrien alternativament. La defensa pública de la causa més noble que es pugui imaginar estarà condemnada al fracàs si qui la intentés promoure no comptés amb aquestes lleis.
Per mi el cas paradigmàtic és l’evolució d’ERC. Per no estendrem massa en això, resumiria el seu missatge actual: bé, com que la independència no és possible al menys fins la setmana que ve, aprofitem el que queda d’aquesta el millor que podem.
Per no semblar parcial, he de dir que tant Convergència com Unió com CiU, ja s’havien adonat això fins i tot abans de rumiar-hi, així que poc consol trobarem aquí.
Els demés “partits parlamentaris” catalans a que Anònim es refereix no jutgen Catalunya com a subjecte de cap dret polític fonamental i per tant poc poden parlar en nom de Catalunya (tot i que un cinisme fora mesura els permet fer-ho constantment).
Volia simplement dir, amb tot això, que els “partits polítics” parlamentaris tenen tant dret a parlar en nom de Catalunya com el president del Club de Futbol Caldes, que també és una càrrec democràtic, si aquesta era la qüestió.
Aleph 0,5, t’agraeixo el comentari. Anem per parts:
La meva resposta al comentarista anònim donant-li la raó potser l’hauria d’haver matisat. El que jo volia dir és que s’han de respectar les raons dels altres encara que no coincideixin amb les nostres. I la meva relliscada al escriure el post va ser utilitzar la fórmula “Resulta evident” com si això fos incontrovertible i hagués de ser acceptat per tothom, quan la realitat sociològica del país ens demostra que no és així. El que vull dir és que encara que a alguns no ens agradi, hi ha gent que pensa que defensar amb prioritat els interessos d’Espanya, tot i ser sovint –al meu entendre- contraris als interessos catalans, és una manera d’actuar políticament tan legítima com una altra, i aquesta postura mereix el mateix respecte. És a dir, hi ha qui creu que Catalunya no és gran cosa més que una regió administrativa més de l’estat espanyol, poc més que una província, i que prima defensar el conjunt davant de la part que ens toca de més a prop. Això és veu bastant clar escoltant la doctrina política del PP i de Ciutadans, però també les posicions d’un sector important del PSOE que aquí, per despistar, es presenten com a PSC(PSC-PSOE), i fins i tot et diria que una part de UDC. A mi m’agradaria que els interessos de la majoria dels catalans coincidissin amb els meus, en el sentit que crec que seria molt millor si Catalunya pogués passar comptes directament amb Brussel•les, saltant-se el nivell administratiu de Madrid, i ja posats a saltar-nos nivells administratius jo també eliminaria les diputacions. Les meves argumentacions són bàsicament econòmiques i fiscals ja que tots aquests nivells administratius resulta que em toca pagar-los a mi.
Quant a la teva reflexió sobre els interessos prioritàris del partits, tots sense excepció, hi estic totalment d’acord. La teoria del “Public Choice” ho explica molt bé.
I sobre el teu darrer paràgraf sento discrepar. Tal i com està muntat el nostre sistema polític, ens agradi o no els representants del “poble” són els parlamentaris. El president del Club Futbol Caldes té tot el dret a parlar en nom propi i també en nom del club que democràticament l’ha elegit, té també tot el dret a opinar sobre Catalunya, sobre la Padània i sobre l’escalfament de la terra, però jo entenc que no té cap dret a parlar “en nom de” Catalunya.
Els partits catalans no defensen els drets dels catalans sinó que representen els ciutadans de Catalunya. A partir d'aquí hauríem de dir que els drets de les persones els defensen les persones, i primer, de forma individual.
El problema de participació democràtica és que es fonamenta en un sistema dissenyat "exclusivament" per sortir d'una dictadura i entrar en una democràcia, recolzant TOT el pes del poder democràtic en els partits. Això fa que el sistema esdevingui un monstre alimentat endogàmicament. La ciutadania i els partits estan separats per una frontera.
El tema CiU resulta una mica preocupant. CiU a Catalunya hauria de ser la força que pogués donar la volta al govern. Hem d'entendre que la democràcia no ha de servir per a escollir els millors sinó per fer fora als que no ho han fet bé, però a CiU li falta la petita espurna social per a arribar a la majoria.
El sistema parlamentari actual és una paradís per als polítics mediocres i oportunistes, i això perpetua la constant davallada d'interès dels ciutadans pels seus representants.
Gràcies, Artur, per aquestes reflexions que, com sempre, trobo molt interessants i enriquidores.
Veig pels comentaris al post anterior em vaig explicar molt malament i ho voldria intentar corregir.
Quan el Miquel diu ”tal i com està muntat el nostre sistema polític, ens agradi o no els representants del “poble” són els parlamentaris”, fa una afirmació de caràcter lògic, sense contingut empíric. Efectivament, si busquem en un diccionari l’entrada “parlamentrari”, molt probablement hi trobarem alguna accepció del tipus “representant del poble” i per tant l’afirmació s’autocompleix. La discussió arriba quan intentem donar contingut al terme “representar” i per tant als mecanismes d’elecció. I aquí és on jo anava.
Els “polítics parlamentaris” elaboren les lleis que obliguen la societat, aquesta és la seva funció i per això són escollits: res a dir. El problema és que el cercle es tanca quan qui elabora les lleis que han de regir pels polítics són els mateixos polítics, el que tanca la porta a cap possibilitat de regeneració.
Posaré un exemple que penso és pertinent: els elevats índex d’abstenció. El que preocupa, de ben segur, els polítics és l’abstenció diferencial, la dels propis votants, ja que afecta el repartiment d’escons, i d’aquí les crides insistents (durant les campanyes!) a la participació. Però mentre els propis votants no s’abstinguin més que els de la competència no hi ha problema i la xifra d’abstenció absoluta no neguiteja ningú. Al contrari: tot allò que mobilitza als propis, si a més fa inhibir una part dels contraris, és percebut com doblement rendible, i per tant practicat sense escrúpols.
Quins són els factors que produeixen abstenció?. Segurament molts i variats però un de molt important és la naturalitat amb la que els polítics assumeixen la deshonestedat, la capacitat de fer afirmacions que manifestament un mateix no es creu i promeses que obertament no pensa complir. I és que la deshonestedat i l’engany són gratis en política justament perquè qui hauria de regular l’exigència de responsabilitats (fins allà on complir una promesa formalment donada sigui una responsabilitat!) són ells mateixos: el cercle tancat.
Hi ha un moviment, al que m’adhereixo entusiàsticament, que propugna computar “L’Abstenció” en els recomptes electorals com un partit polític més i deixar buits en els parlaments tants escons com li corresponguin. Però endevina de qui depèn l’aplicació d’aquesta mesura?.
Podríem parlar del control dels mitjans sobre l’opinió pública i per tant de la dels polítics sobre els mitjans. I podríem parlar dels intercanvis entre grups econòmics i financers i polítics...
En fi, l’únic que volia dir és que una cosa es que tots siguem demòcrates, en ser incapaços de pensar en un sistema millor, i una altra cosa és que la gent es mami el dit.
A reveure.
PS1.- Miquel, fas esment en la teva resposta anterior al “Public Choice”, que pel que sembla deu seu un concepte ben establert en l’àmbit de la teoria política. T’agrairia si m’en pots fer cinc cèntims, tu mateix o via bibliografia.
PS2.- Miquel, les meves fonts d’informació (tranquil, faig broma) em diuen que tens una certa activitat en la correcció de webs d’altri. Faré de tu, i et suggeriré per permetis al teu bolg maximitzar la finestra de redacció de posts, el que donaria molta més comoditat a l’hora d’escriure’n.
PS3.- Miquel, a través d’una cadena de links al teu blog he anat a parar a la web del professor Bibiloni. M’he promès que cada cop que la meva fe en la nostra persistència nacional defalleixi (i darrerament em passa sovint) m’hi connectaré inmediatament.
Aleph 0,5
Els teus plantejaments són molt interessants. Si et serveix de consol jo també arribo a la mateixa decebedora conclusió. Tot és millorable, i especialment ho és el nostre sistema polític, però al final l'aplicació de les millores que es puguin fer depèn dels polítics que ja estan instal•lats, i que molts d’ells haurien de deixar l’ofici si es posessin en marxa aquestes millores. Seria similar a demanar que es fessin l’harakiri, i no ho faran.
Sobre el moviment que propugna computar l'abstenció deixant els escons buits, amb el suport d’un partit polític que des de fa anys s’ha presentat a les eleccions amb aquesta bandera, només et puc dir que jo no només el comparteixo sinó que l’he recolzat activament, amb més bona voluntat que èxit electoral. Però dit això, tornem al paràgraf anterior.
Public Choice: no en sóc cap expert. Si poses aquestes dues paraules entre cometes al buscador google et sortiran 5.620.000 enllaços que en parlen. Pots començar per un dels primers (wikipedia) i si t'interessa el tema pots continuar... tu mateix. Material no te’n faltarà.
La finestreta per redactar comentaris no es pot maximitzar (almenys jo no sé com es fa). Potser ho fan per evitar comentaris massa llargs. Tens l’opció de redactar el comentari en un format word i un cop acabat, copiar i enganxar-ho a la finestreta.
I sobre la teva promesa final penso com tu que no es cap mala idea.
Publica un comentari a l'entrada