La reina consort d’Espanya té tot el dret a dir-hi la seva. Jo també

Pilar Urbano, una periodista de llarga trajectòria, ha tret un llibre on la reina consort d’Espanya es despatxa amb unes opinions sobre diversos temes socialment conflictius, unes opinions que no han agradat a tothom. Vull dir que han agradat força a la gent de la corda de la periodista i han agradat menys a la gent de l’altra banda. Ras i curt, la reina consort d’Espanya ha donat la seva opinió sobre determinats assumptes i sobre determinades lleis aprovades democràticament pel parlament espanyol, tot criticant uns temes que generen debats importants en la nostra societat. La novetat no són, però, les opinions de la reina consort d’Espanya, que més o menys tothom ja intuïa que no era precisament una persona massa d’esquerres (progressistes que se’n diuen ara), sinó el fet que s’hagin fet públiques per primera vegada.

M’han dit i m’ho crec que el senyor Lara, editor d’aquesta biografia, està encantat de la vida amb el rebombori que aquestes opinions han generat ja que aquesta propaganda gratuïta no farà altra cosa que augmentar encara més les vendes del llibre. I d’això es tracta. No em queda clar, però, si els drets d’autor són a repartir entre periodista i entrevistada, com semblaria lògic, o se’ls queda tots una de les parts.

La meva posició és que tothom, des de la reina consort fins al cambrer del bar de la cantonada, té dret a tenir les seves opinions i també, faltaria més, a expressar-les amb total llibertat. Si fins ara els membres de la família Borbón-Grecia no s’han prodigat en declaracions d’aquesta mena és perquè saben que si entren en aquest joc en poden sortir escaldats.

Ara bé, si en l’exercici dels seus drets opten per entrar en allò que se’n diu el debat polític, llavors han d’acceptar les rèpliques i crítiques que puguin rebre. Aquestes reaccions ja s’han començat a sentir des de diferents escenaris.

Jo no voldria pas ser menys i aprofitaria per recordar a aquesta senyora que si ocupa el lloc que ocupa és perquè l’anterior cap de l’estat espanyol, Francisco Franco, així ho va decidir a finals dels anys seixanta del segle passat. Deu anys després d’aquella decisió personal, amb la modèlica transició política i el pacte de l’amnèsia que aquell peculiar procés portava implícit, i que tot just ara també es comença a qüestionar per part d’algun membre significat de la judicatura, es va incloure dins del paquet constitucional el detallet de la nova monarquia espanyola instaurada per Franco, i es va posar a votació com un tot o lo tomas o lo dejas. I llavors va sortir lo tomas.

D’això en fa ja trenta anys i llavors la majoria d’edat estava establerta en vint-i-un anys. És a dir, tots aquells que repeteixen com a lloros que la sacrosanta constitució espanyola és el reflex (en present) de la voluntat de la majoria dels espanyols no ens estant dient tota la veritat. La veritat és que els més joves que fa tres dècades van tenir l’oportunitat de votar en aquell referèndum avui ja passen dels cinquanta anys. I per tant seria més exacte dir que la majoria dels espanyols que avui tenen dret a vot no s’han pogut expressar mai sobre si aquella senyora que dèiem al principi i el seu marit havien d’exercir el paper que l’anterior cap d’estat els havia reservat per quan es produís allò que se’n va dir el hecho biológico. Sovint la memòria dels espanyols és curta i és per això que de tant en tant convé recordar aquests petits detalls de la història recent.