Respectar el lloc on ets i la seva gent

Em sembla recordar que va ser Josep Pla qui va dir que el seu país era allà on quan ell deia bon dia li responien bon dia. Potser el bon dia s’hauria de complementar amb unes quantes matisacions que deixarem per un altre dia. En qualsevol cas jo diria que la resposta de l’interlocutor de Pla seria un bon exemple d’una actitud personal respectuosa i educada si es donés el cas que la persona interpel•lada fos d’Almendralejo (on no diuen bon dia sinó buenos días) i acabés d’arribar a Palafrugell.

La voluntat d’aprendre a dir en qualsevol altra llengua les quatre fórmules de cortesia necessàries per quan un surt de casa seva (bon dia, bona nit, gràcies, si us plau, etc.) ens mostra una actitud que ja defineix una mica el tipus de persona que tenim al davant. Només es necessiten uns pocs minuts d’aprenentatge i una mica de bona voluntat i, el que és més important, ganes de ser educat i respectuós. Si ets a San Sebastián i has de donar les gràcies digues ezkerrik asko i quedaràs com un senyor. Allí donde fueres haz lo que vieres diuen des de l’oest. Doncs bé, encara que molts d’ells només ho diuen però en temes lingüístics no el posen mai en pràctica, el consell és molt assenyat.

Jo no conec pràcticament res del món àrab, entre altres motius perquè són països que no em criden massa l’atenció. El món és molt extens i posats a triar un lloc per viatjar tinc encara moltes altres alternatives millors (millors per a mi, s’entén) pendents de conèixer. Per exemple, el Perú, o Córdoba, o Nova Zelanda, o Sevilla, o Corea del Nord. Però quan he estat a Egipte i he hagut de saludar algú no se m’ha passat pel cap dir-li bonjour sinó Salam Aleikum. De la mateixa manera que quan he entrat a les mesquites d’Istanbul (a part de les turístiques que coneix tothom n’he visitat altres de petites, gens concorregudes i poc vigilades) m’he descalçat tal com està establert i m’he mostrat respectuós amb les seves normes. Unes normes que, per cert, com més petita i menys turística és la mesquita més estrictes acostumen a ser, especialment amb la prohibició de fer fotografies i amb els centímetres quadrats de pell que poden ensenyar les senyores. Allí donde fueres haz lo que vieres.

Però amb tota franquesa, aquestes normes que vistes ara des d’aquí ens poden semblar estrafolàries, i que fins i tot ofenen a certes persones de pell massa fina, tampoc m’escandalitzen massa ni em sorprenen gaire. Recordo bé que quan jo era petit les senyores no podien entrar a les esglésies de Barcelona sense abans tapar-se el cap amb una mantellina, i suposo que a les de fora de Barcelona passava més o menys el mateix. Per exemple, a l’entrada del Monestir de Montserrat hi havia una mena de guardianes del bon vestir que tenien roba adequada a disposició del visitant perquè les senyores que hi arribaven massa lleugeres de vestuari es tapessin els braços. Vull dir que el nostre món occidental i modern tampoc està tan lluny de l’altre que de vegades tant ens sorprèn.

Tant costa d’adoptar aquesta manera respectuosa de fer i d’anar pel món? Tant complicat és acomiadar-te d’algú a Atenes un divendres al migdia, i en comptes de fer-ho amb un have a nice weekend dir-li amb tota naturalitat kaló sabatokíriako? Tan difícil és dir merci beaucoup o a demain quan ets a Paris? O saludar amb un guten Morgen quan ets a Munic, o amb un boa noite quan ets a Lisboa? O contestar amb un pronto! quan et truca per telèfon un italià?