Em refereixo a la peculiar reacció governamental catalana que s’ha produït aquests dies sobre un reportatge aparegut a la revista The Economist.
Podria començar dient que sóc un lector habitual d’aquesta prestigiosa publicació anglesa, però no seria veritat. N’he llegit alguns articles (moltes línies aèries la tenen entre les revistes a disposició del passatger), l’he comprat algunes vegades i també he llegit algunes coses del The Economist per internet. Però no en sóc un lector habitual.
Aquesta setmana, però, veient el rebombori que s’ha organitzat sobre la part catalana d’un reportatge especial sobre Espanya que ha tret The Economist, l’he anat a comprar (€ 5.20 al quiosc) i m’ho he llegit tot abans de fer aquest comentari.
Primer de tot i contràriament al que pot semblar veient la publicitat que aquests dies s’ha fet del setmanari a la premsa espanyola, amb aquell espectacular toro d’Osborne que fa figa, s’ha de dir que el tema central de la revista no és pas Spain. Tal com era d’esperar, el primer dels temes leaders tracta aquesta setmana sobre les eleccions americanes, en una portada que ells titulen com a Great expectations i on surt el senyor Obama rodejat de banderes americanes. Pura lògica després d’unes eleccions tan importants que només es fan un cop cada quatre anys.
Sobre el tema Spain, a l’editorial de la revista hi ha un article titulat After the fiesta on ja ens posen en antecedents i es fa un curt retrat sobre la situació espanyola i el seu govern, liderat per Mr. Zapatero.
El reportatge és en una separata interior de vint pàgines titulat The party’s over, de les quals cinc són de publicitat (Santander, Gobierno de España, Criteria, Madrid i Mapfre). Dels vuit articles que contenen les quinze pàgines restants, que en una bona mesura tracten sobre la situació econòmica d’Espanya, de Catalunya se’n parla en alguns llocs.
Sembla ser, però, que el que ha causat més rebombori és un article titulat molt significativament How much is enough?, que tracta sobre l’organització autonòmica d’Espanya, les regions i les nacionalitats, les diverses llengües oficials, l'independentisme, etc., i tot plegat, per entendre’ns, des d’una visió molt més madrilenya i centralista que perifèrica. Cap novetat.
La reacció que ha tingut el govern català sobre unes opinions (que no reproduiré aquí per tal de no allargar-me) contingudes en aquell article, unes opinions amb les que hi pots estar d’acord o en desacord (a mi, la veritat, tampoc m’agraden, però ja estic acostumat a escoltar-les cada dia) ha estat al meu entendre totalment fora de lloc. Per una banda la consellera Tura, actuant com a portaveu del govern, criticava oficialment l’article i demanava una rectificació formal. Per una altra, la carta que l’ambaixador català a Londres ha enviat a l’autor del reportatge en el mateix sentit. Tot plegat no és res més que una nova mostra del provincianisme d’aquest govern que, de tant repetit, comença a ser preocupant.
El govern català està fent el ridícul més espantós. Pensant-se potser que estan tractant amb una publicació pensionada pel govern de les moltes que es publiquen a Catalunya amb diner públic (ara mateix estic fullejant un d’aquests pamflets governamentals, una revista anomenada Funció) el govern tracta d’imposar a una revista tan prestigiosa com The Economist el pensament únic en forma de rectificació formal d’unes opinions tan respectables com les que pugui tenir qualsevol persona.
El govern català sembla haver oblidat que aquí gaudim –encara, i espero que per molt temps- d’una característica tan pròpia de la democràcia com l' anomenada llibertat d’expressió.
Podria començar dient que sóc un lector habitual d’aquesta prestigiosa publicació anglesa, però no seria veritat. N’he llegit alguns articles (moltes línies aèries la tenen entre les revistes a disposició del passatger), l’he comprat algunes vegades i també he llegit algunes coses del The Economist per internet. Però no en sóc un lector habitual.
Aquesta setmana, però, veient el rebombori que s’ha organitzat sobre la part catalana d’un reportatge especial sobre Espanya que ha tret The Economist, l’he anat a comprar (€ 5.20 al quiosc) i m’ho he llegit tot abans de fer aquest comentari.
Primer de tot i contràriament al que pot semblar veient la publicitat que aquests dies s’ha fet del setmanari a la premsa espanyola, amb aquell espectacular toro d’Osborne que fa figa, s’ha de dir que el tema central de la revista no és pas Spain. Tal com era d’esperar, el primer dels temes leaders tracta aquesta setmana sobre les eleccions americanes, en una portada que ells titulen com a Great expectations i on surt el senyor Obama rodejat de banderes americanes. Pura lògica després d’unes eleccions tan importants que només es fan un cop cada quatre anys.
Sobre el tema Spain, a l’editorial de la revista hi ha un article titulat After the fiesta on ja ens posen en antecedents i es fa un curt retrat sobre la situació espanyola i el seu govern, liderat per Mr. Zapatero.
El reportatge és en una separata interior de vint pàgines titulat The party’s over, de les quals cinc són de publicitat (Santander, Gobierno de España, Criteria, Madrid i Mapfre). Dels vuit articles que contenen les quinze pàgines restants, que en una bona mesura tracten sobre la situació econòmica d’Espanya, de Catalunya se’n parla en alguns llocs.
Sembla ser, però, que el que ha causat més rebombori és un article titulat molt significativament How much is enough?, que tracta sobre l’organització autonòmica d’Espanya, les regions i les nacionalitats, les diverses llengües oficials, l'independentisme, etc., i tot plegat, per entendre’ns, des d’una visió molt més madrilenya i centralista que perifèrica. Cap novetat.
La reacció que ha tingut el govern català sobre unes opinions (que no reproduiré aquí per tal de no allargar-me) contingudes en aquell article, unes opinions amb les que hi pots estar d’acord o en desacord (a mi, la veritat, tampoc m’agraden, però ja estic acostumat a escoltar-les cada dia) ha estat al meu entendre totalment fora de lloc. Per una banda la consellera Tura, actuant com a portaveu del govern, criticava oficialment l’article i demanava una rectificació formal. Per una altra, la carta que l’ambaixador català a Londres ha enviat a l’autor del reportatge en el mateix sentit. Tot plegat no és res més que una nova mostra del provincianisme d’aquest govern que, de tant repetit, comença a ser preocupant.
El govern català està fent el ridícul més espantós. Pensant-se potser que estan tractant amb una publicació pensionada pel govern de les moltes que es publiquen a Catalunya amb diner públic (ara mateix estic fullejant un d’aquests pamflets governamentals, una revista anomenada Funció) el govern tracta d’imposar a una revista tan prestigiosa com The Economist el pensament únic en forma de rectificació formal d’unes opinions tan respectables com les que pugui tenir qualsevol persona.
El govern català sembla haver oblidat que aquí gaudim –encara, i espero que per molt temps- d’una característica tan pròpia de la democràcia com l' anomenada llibertat d’expressió.
4 comentaris:
Miquel,
totalment d'acord, la manca de pràctica democràtica arriba a extrems com els que comentes. És conseqüència de massa temps de dictadura, i de manca de cultura real del que significa prendre decissions, informar, fer política, i no fer-se el despistat quan val dades. N'aprendre,, però a base de posar-nos vermells..salult amic
Partint de que no m'he llegit l'article suposo que part del que es diu es veu influenciat en el fet que els anglesos no poden defensar la plurinacionalitat espanyola i alhora negar la plurinaciolalitat anglesa.
A més una publicació en una revista per prestigiosa que sigui no sera mai, ni de lluny, tan greu com la destrossa que ha fet al nostre país aquesta mateixa gent que ara es fa la ofesa.
Absolutament d'acord pel que fa al provincianisme -i jo diria que també a la mentalitat funcionarial/incompetencial- de l'administració, tot i que... hi ha una cosa que a mi em continua sobtant de la mirada british sobre la vida 'peninsular': les elevades dosis d'orientalisme que sovint mostren: hi ha un paràgraf impagable, a l'article de Reid, sobre el fet que en els anys 70 el sud d'Espanya estava més a prop d'Àfrica que d'enlloc, on s'arriba a dir que els treballadors vivien en règim de semiservitud que és impagable. Jo no sóc dels que canten meravelles del franquisme, com et pots imaginar, però el salt enregistrat en les condicions de vida (material, em refereixo) arreu de l'Estat era, just abans de la transició, remarcable (per això aquesta va ser possible!!!)
Una opinió i una abraçada
Bon dia a tothom.
Trina,
Jo crec que, en el fons del fons, el problema és que una bona part del nostre govern no creu en TOTS els valors de la democràcia sinó només en alguns. Sembla evident que una cosa tan normal com la llibertat d’expressió per a tothom (només amb els límits fixats per les lleis) és quelcom que no tots els polítics (de tots els colors) accepten amb normalitat.
Marc,
No estic massa d’acord amb el teu primer paràgraf. Els britànics (que no els anglesos) sí que accepten la plurinacionalitat britànica, i una prova d’això és el famós torneig esportiu anomenat “de les Quatre Nacions” (Anglaterra, Escòcia, Gales i Irlanda).
El segon paràgraf el comparteixo fil per randa, i potser encara t’has quedat curt.
Àngel,
Cent per cent d’acord, i ningú millor que una persona com tu que viu al sud de la península una bona part de l’any per posar-ho en evidència.
Els britànics, però, ja sabem que tenen una manera força peculiar de mirar-se el seu entorn europeu, com aquella portada de premsa d’un dia que hi havia una espessa boira al Pas de Calais: “Europa ha quedat aïllada”. Doncs mira, tot depèn de com t’ho miris!
Publica un comentari a l'entrada