.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 28 de setembre de 2018

Els padrins de Valls

Valls, un dels polítics menys respectats de França, situació que s’ha guanyat a pols gràcies a les seves polítiques públiques antisocials desenvolupades mentre va ser ministre de l’Interior i, posteriorment, com a primer ministre de França, s’ha autoproclamat candidat a l’alcaldia de Barcelona. Valls ha anunciat que deixarà els càrrecs de regidor i parlamentari que mantenia a França i, de moment, viu en un pis del carrer Paris de Barcelona. Ha dit també que mantindrà algun tipus de col·laboració en una escola de negocis de l’avinguda de Pedralbes. La premsa del país veí diu que, amb la seva marxa de la política francesa, els francesos han respirat alleujats.

A Barcelona, i també a Espanya, Valls compta amb persones i institucions que li finançaran aquesta aventura política, i alguns dels seus padrins eren asseguts a les primeres files de l’auditori en el qual dimarts va donar a conèixer el seu programa. Diuen que de diners no n’hi faltaran ja que l’aposta per Valls per part de l’establishment unionista és molt seriosa. No cal dir que el grupo Godó (La Vanguardia, RAC1 i 8TV) ja s’hi ha començat a bolcar amb entusiasme, i els recursos econòmics dels dos bancs catalans que van decidir abandonar Catalunya sense tenir el permís dels seus accionistes (laCaixa i el bancSabadell) tampoc li faltaran. Els tres círculos (de economía, ecuestre i del Liceo) és de preveure que tampoc li faran el salt, i els amics del Foro Puente Aereo ja deuen estar preparant actes en suport a Valls.

Hi ha, però, al meu entendre, una manca de percepció de la realitat per part del candidat. Valls sempre diu que a Catalunya els independentistes són molts, però que els unionistes són més. Doncs bé, si ens basem en els últims resultats electorals de desembre del 2017, això és fals. Així, les dades objectives ens parlen d’un 47,5% de votants independentistes i un 43,5% de votants unionistes. I encara que Valls digui el contrari, els primers són més que els segons.

dimarts, 25 de setembre de 2018

Un minut de silenci

Amb el cor a la mà, algú pensa que convocar i/o participar en “un minut de silenci a la plaça del Consell de la Vila en senyal de dol, rebuig i condemna del feminicidi de dissabte passat...” (terminologia utilitzada pel Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona no fa gaires dies) serveix per a alguna cosa útil, més enllà de tranquil·litzar les consciències de les persones que hi participen? Algú realment confia que els agressors potencials s’estovaran quan vegin que la ciutadania protesta davant d’un ajuntament amb mesures com aquesta? Doncs bé, amb el màxim respecte cap a les persones que participen en minuts de silenci d’aquesta naturalesa, jo penso honestament que aquests actes no serveixen absolutament de res, i per això no m’he sentit mai cridat a participar-hi. I no cal dir que condemno tota violència amb la màxima contundència, i que em sento com a mínim tan solidari amb les víctimes com les persones que amb tota la bona fe participen en els minuts de silenci.

divendres, 21 de setembre de 2018

La meitat dels catalans

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de setembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.878 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà els dirigents polítics catalans pertanyents al tripartit pro-155 (Cs, PP i PSOE), acostumen a queixar-se de la Generalitat perquè consideren que només s’adreça als catalans independentistes, a “la meitat dels catalans” diuen. Els diputats García Albiol, Arrimadas García i Iceta Llorens utilitzen tot sovint aquesta expressió. Així, segons aquesta teoria, només els partidaris d’autogovernar-nos pel nostre compte i, per tant, de prescindir de les feixugues tutories espanyoles, ens sentiríem interpel·lats per l’actuació del Govern, mentre que la resta de la població catalana se sentiria òrfena. No sembla que els partidaris de l’unionisme que utilitzen la fórmula “la meitat dels catalans” hagin rumiat gaire abans d’utilitzar-la, i potser només es limiten a repetir l’argumentari oficial dels partits unionistes. Sigui com sigui, aquesta teoria és falsa, i intentaré rebatre-la des de dos punts de vista ben diferents.

Les dades empíriques. Des de l’unionisme sempre es diu que el 47% independentista pretén imposar-se al 53% unionista. Això és fals, i només cal fer una ullada als resultats electorals de les últimes eleccions per comprovar-ho. Què ens diuen aquestes dades? Primer, que l’independentisme no és el 47 sinó el 47,5 (la suma de les tres llistes independentistes). Segon i més important encara, que l’unionisme no representa el 53% dels votants catalans sinó només el 43,5% (la suma de les tres llistes unionistes). Potser convé recordar, un cop més, que els comuns han exigit moltes vegades que no se’ls inclogui en cap d’aquests dos grups, ja que tenen votants independentistes i votants unionistes. Està, per tant, fora de lloc que els unionistes s’atribueixin uns vots que no els pertoquen. De fet, si només votessin aquests dos blocs, l’independentisme assoliria el 52,2% dels vots, contra el 47,8 de l’unionisme.

El referèndum. Aquesta eina tan democràtica és l’única alternativa per resoldre el conflicte. És una oferta que s’adreça a tota la societat catalana i no només a “la meitat dels catalans” com diuen alguns. En un referèndum tothom pot votar. Ningú nega que la societat catalana estigui dividida, com també estaven dividides les societats escocesa i quebequesa abans dels seus referèndums d’independència. I és que per això serveixen els referèndums, per comptar-nos i actuar democràticament en conseqüència. Segons les dades comentades abans, a Catalunya guanyaria l’opció independentista (52,2%) amb més de quatre punts de diferència sobre l’unionisme (47,8%).

dimecres, 19 de setembre de 2018

Castigar la part més dèbil

Amb l’excusa de la crisi econòmica la Generalitat es va veure obligada a fer retallades en despesa i inversió en molts àmbits de les seves competències, sense excloure, i això és extremadament greu, part de les retribucions salarials dels seus treballadors. Posteriorment, una part del deute contret per la Generalitat s’ha anat liquidant, òbviament sense pagar interessos, però els funcionaris de la Generalitat encara no han cobrat unes pagues extres de fa uns cinc anys.

Les irregularitats són, com a mínim, dos. Així com el contribuent és castigat amb el pagament d’interessos quan paga a l’administració pública amb un retard a partir d’un dia, quan el pagament és en sentit contrari i el retard afecta la nòmina del funcionari, als dirigents polítics ni els passa pel cap incloure els interessos, demostrant que la seva sensibilitat social deixa molt a desitjar. Per cert, no recordo haver vist mai cap sindicat que hagi reclamat el pagament d'interessos en nom dels treballadors.

La segona irregularitat afecta el fons de l’assumpte. Els dirigents polítics no ignoren que, si perjudiquessin d’aquesta manera els seus proveïdors, correrien el risc de quedar-se sense, i és un risc que no volen ni poden assumir. En canvi, la Generalitat sap que encara que no pagui quan toca, el treballador difícilment deixarà la feina. La conclusió és que quan hi ha escassetat de diners l’administració opta sempre per castigar la part més dèbil. Tot plegat resulta molt decebedor.

divendres, 14 de setembre de 2018

El meu màster també és peculiar

A diferència de molts polítics i també d’altres persones que no es dediquen a la cosa política, jo no he presumit mai de tenir un doctorat, ni una llicenciatura, ni un grau, ni un postgrau, ni un màster. Així que ningú em podrà dir que he inflat el meu C/V. I no n’he presumit per un motiu més que obvi: no tinc cap títol universitari. Per raons que ara no vénen al cas, vaig començar a treballar de molt jove. Així que, com a estudiant, no he trepitjat mai una universitat. Això sí, treballant m’ho he passat força bé, i m’he guanyat la vida raonablement bé. Vist amb perspectiva, no canviaria la meva formació autodidàctica, anant sempre per lliure, ni la meva experiència professional adquirida viatjant per tot el món i tractant amb tota mena d’interlocutors, de cultures comercials diverses i molt diferents de la meva; no canviaria totes aquestes coses per un títol universitari. Evidentment que no em faria cap nosa tenir-ne un, de títol, i sempre he valorat molt positivament les persones amb formació universitària. Però, per treballar, el títol no l’he necessitat mai. Només una vegada em vaig trobar una mica orfe de títol universitari. Em trobava a Nairobi constituint una societat comercial amb uns socis de Kenya, i el soci local, que era advocat, o almenys ho deia, em va demanar quin títol posàvem a l’escriptura darrere del meu nom. Amb tota naturalitat li vaig dir que no calia posar-ne cap, i aquell home va arrufar el nas. És l’única vegada que m’he sentit una mica incòmode, més que res perquè el meu soci no ho va entendre. Tot seguit va donar instruccions al nostre assessor legal, anglès, en el sentit que a l’escriptura hi posés que jo també era advocat (després, discretament, jo li vaig fer suprimir el títol inexistent). Ara podria acabar aquest comentari amb una relació de presidents, primers ministres, grans empresaris, escriptors, líders socials i persones molt importants d’arreu que han triomfat a la vida sense tenir un títol universitari, però no ho faré perquè potser semblaria que no dono importància a la formació universitària. I res més lluny de la realitat, n’hi dono molta. El meu màster també és peculiar, ja que només està basat en l’experiència.

dimecres, 12 de setembre de 2018

La mani d’ahir: uns apunts a corre-cuita

La xifra de manifestants. No els vaig comptar però eren/érem una gentada. Em sembla infantil entrar en una guerra de xifres. Som adults. En aquest sentit, la majordoma Teresa Cunillera ahir també va optar per la discreció, i va demostrar ser més llesta que el seu antecessor en el càrrec, un tal Millo.

Els comuns. Sí que hi eren, encara que alguns diaris ho neguin. Gerardo Pisarello, Primer Tinent d’Alcaldia de Barcelona, hi era. Jaume Asens, Tercer Tinent d’Alcaldia de Barcelona i regidor de Sarrià, també hi era. Joan Josep Nuet, diputat al Parlament, també. Dolors Sabater, que fins fa tres mesos era l’alcaldessa de Badalona, també hi era.

La CUP. Tot i que més tard tenien la seva pròpia manifestació, també hi van ser representats. El diputat Carles Riera, número 1 de la CUP al Parlament, diria que també hi era.

Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona no va anar a la manifestació, però al matí va lluir un llaç groc a la solapa. L’equidistància ja coneguda; el sí però no, el no però sí. Colau és un bon exemple del polític fals, però a Barcelona ja la comencem a conèixer.

La Vanguardia. Una demostració més d’una evident mala intenció informativa és la portada del diari de paper d’avui: “Marea pels presos”, com pretenent amagar que la manifestació d’ahir era una manifestació independentista (en la que també es cridava, òbviament, a favor dels presos polítics que es troben segrestats a la presó).

Pepe Borrell. Les declaracions del ministro d’afers catalans a la BBC van impactar, especialment entre els unionistes: “Catalunya és una nació. Els presos haurien de ser a casa seva.” Avui haurà de dir algun disbarat anticatalà per fer-se perdonar la relliscada, que molts dels seus no li perdonen.

Elisenda Paluzie. Podem resumir el discurs de la presidenta de l’ANC en una frase dirigida als partits polítics: “Tracteu-nos com a adults”. Del meu article pre-Diada de dilluns destaco: Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet. Ahir es va confirmar.

dilluns, 10 de setembre de 2018

Demà, a la Diagonal

L’onze de setembre no acostumo a sortir al carrer a manifestar-me. La Diada Nacional de Catalunya normalment m’agafa a l’estranger, i segueixo la manifestació per les xarxes. L’any 2012 —la primera gran manifestació independentista—, però, va ser una excepció, i em vaig organitzar per poder-hi anar. En vaig escriure aquesta crònica. Demà també seré a Barcelona, i aniré a la Diagonal. Això sí, hi aniré sense uniforme, i és que des que fa molts anys uns espanyols em van segrestar per fer la mili em vaig tornar al·lèrgic a tota mena d’uniformes. Així que no em veureu mai amb una samarreta al·legòrica, sigui quin sigui el motiu de la reivindicació.

Molts catalans independentistes estan justificadament molestos amb els seus representants polítics. Jo en sóc un. Molts considerem que darrerament els polítics no han fet bé la seva feina. En fi, ja s’ho trobaran/ens ho trobarem a les urnes. Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet.

La gran diferència entre les sis diades anteriors (2012-2017) i la de demà és que ara tenim presos polítics catalans. I tenim també exiliats polítics que, si tornessin, passarien automàticament a ser presos polítics. Passa com en el franquisme. Doncs bé, encara que només sigui per això val la pena sortir demà a la Diagonal, i estic convençut que hi anirà una gentada. Sigui com sigui, però, cal no oblidar que en democràcia no es compten manifestants sinó vots.

divendres, 7 de setembre de 2018

Baix cost, pitjor servei

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.876 de La Veu de l'Anoia)

Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.

Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.

On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.

dimarts, 4 de setembre de 2018

Una rentrée calenta

Les pròximes setmanes seran d’un gran vertigen polític. Amb el mes de setembre comença una rentrée política que alguns diuen que serà calenta, i no van pas desencaminats. El dimarts que ve serà l’onze de setembre, i tot indica que molta gent tornarà a sortir al carrer. Serà el setè onze de setembre consecutiu amb una gentada al carrer des d’aquella gran manifestació de l’onze de setembre del 2012. Resulta irrellevant si seran més o menys manifestants que en anys anteriors; en democràcia no es compten manifestants, es compten vots.

Després vindrà el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i de les garrotades gratuïtes de les forces de seguretat espanyoles contra persones de tota edat i condició que només pretenien introduir una papereta en una urna. Aquesta és una data que la majoria de catalans no oblidarem mai. El dia 3 d’octubre farà un any d’aquell més que lamentable discurs del monarca espanyol (pels curts de memòria, el nét polític del dictador Franco), que és considerat per molts com el divorci definitiu entre la monarquia espanyola i la majoria dels catalans.

Tothom es pregunta què passarà. I tothom especula, i molts ho fan de manera interessada. Uns diuen que tornarà l’aplicació del 155. De fet, el 155 només va decaure al BOE, però la majoria dels seus efectes perversos encara perduren. Altres asseguren que veurem moviments estratègics d’uns i altres, però sense entrar en més detalls. Jo no ho sé, no m’atreviria pas a concretar què passarà. Que passaran coses és segur, però ja les anirem veient quan passin.

Ara bé, què no passarà? El president espanyol Sánchez va dir ahir que els catalans sí que votaran en referèndum, però no en el sentit que la majoria de catalans entenem sinó insinuant que votarem un nou estatut. És a dir, que tornarem a repetir l’aventura iniciada per Maragall. No tinc la bola de vidre per veure el futur, però m’atreveixo a dir que això segur que no passarà. Els catalans tenen memòria, i no crec que estiguin disposats a repetir aquell error, i més ara sabent el recorregut polític i judicial que va tenir.