(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.876 de La Veu de l'Anoia)
Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.
Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.
On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.
Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.
Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.
On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada