.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)

divendres, 14 de setembre de 2018

El meu màster també és peculiar

A diferència de molts polítics i també d’altres persones que no es dediquen a la cosa política, jo no he presumit mai de tenir un doctorat, ni una llicenciatura, ni un grau, ni un postgrau, ni un màster. Així que ningú em podrà dir que he inflat el meu C/V. I no n’he presumit per un motiu més que obvi: no tinc cap títol universitari. Per raons que ara no vénen al cas, vaig començar a treballar de molt jove. Així que, com a estudiant, no he trepitjat mai una universitat. Això sí, treballant m’ho he passat força bé, i m’he guanyat la vida raonablement bé. Vist amb perspectiva, no canviaria la meva formació autodidàctica, anant sempre per lliure, ni la meva experiència professional adquirida viatjant per tot el món i tractant amb tota mena d’interlocutors, de cultures comercials diverses i molt diferents de la meva; no canviaria totes aquestes coses per un títol universitari. Evidentment que no em faria cap nosa tenir-ne un, de títol, i sempre he valorat molt positivament les persones amb formació universitària. Però, per treballar, el títol no l’he necessitat mai. Només una vegada em vaig trobar una mica orfe de títol universitari. Em trobava a Nairobi constituint una societat comercial amb uns socis de Kenya, i el soci local, que era advocat, o almenys ho deia, em va demanar quin títol posàvem a l’escriptura darrere del meu nom. Amb tota naturalitat li vaig dir que no calia posar-ne cap, i aquell home va arrufar el nas. És l’única vegada que m’he sentit una mica incòmode, més que res perquè el meu soci no ho va entendre. Tot seguit va donar instruccions al nostre assessor legal, anglès, en el sentit que a l’escriptura hi posés que jo també era advocat (després, discretament, jo li vaig fer suprimir el títol inexistent). Ara podria acabar aquest comentari amb una relació de presidents, primers ministres, grans empresaris, escriptors, líders socials i persones molt importants d’arreu que han triomfat a la vida sense tenir un títol universitari, però no ho faré perquè potser semblaria que no dono importància a la formació universitària. I res més lluny de la realitat, n’hi dono molta. El meu màster també és peculiar, ja que només està basat en l’experiència.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb els titols universitaris, sempre s'en ha fet un gra massa, però un gra massa gros. Per sort o desgràcia he hagut de triar empleats per uns quants llocs de feina a diferents entitats. Es curiós que els currículums Més increibles sempre m'han acabat sortint "rana". I d'altres Molt més senzills, han donat lloc a gent amb una alta talla laboral.
Si algú te un titol ... Doncs perfecte. Si no el te, Doncs perfecte també. El que és inadmisible es no tenir-lo i mentir. Aixó per una banda. I per l'altre, es ridícul que s'exigeixi titols universitaris per segons que i que es valorin tant aquesta mena de titols, perque aixó ajuda a que mentir sobre tenir o no tenir, sigui la norma. Conec un Notari que em va dir que la paraula "haya" del verb "haber" en Espanyol, s'escriu "halla" del ver "encontrar" en Espanyol . I en fer-li veure, va mirar el diccionari... Voleu dir que els titols son tant importantes, quan el que falla es la base?

vigilant ha dit...

No sabia l'anècdota de Nairobi. Aquell home no podia acceptar que el teu "títol" fos "comerciant", sense més?