.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 30 de novembre de 2018

Aena menysprea el català i...

Es diu que Espanya és un dels països amb la gestió aeroportuària més centralitzada d’Europa. En altres paraules, la gestió de l’aeroport de Barcelona es fa des de Madrid, amb tot el que de negatiu això comporta. L’episodi que relato a continuació n’és un bon exemple. Vaig reclamar per escrit a Aena pel cobrament, al meu entendre indegut, dels primers 15 minuts del pàrquing exterior de la T1 de l’aeroport de Barcelona, els quals, segons el tiquet que reculls a l’entrada, són gratuïts.

Em van contestar, també per escrit i en un correcte català, demanant que els fes arribar la reclamació en castellà o en anglès, les dues úniques llengües que Aena contempla per gestionar les reclamacions. Els vaig respondre dient que no em semblava correcte el seu menyspreu per la llengua pròpia de Catalunya, el lloc, per cert, on Aena desenvolupa el seu negoci. Aena em va respondre amb una còpia literal del mateix missatge que ja m’havia transmès abans, com volent dir: au, no ens emprenyis  amb collonades.

Llavors els vaig demanar l’email del president d’Aena, el català Maurici Lucena, per fer-li arribar la meva queixa, però Aena ni va tenir la cortesia de contestar-me. Maco, oi?

Un detall: el tiquet que et donen a l’entrada està correctament redactat en tres idiomes, per aquest ordre: català, anglès i castellà (15 minuts gratuïts / 15 minutes for free / 15 minutos gratis). Però resulta que si t’hi estàs 17 minuts, no te’n cobren 2 sinó que et fan pagar els 17. Aena actua amb mentalitat colonial menyspreant el català, però hi afegiria que, a més a més, ens roba els 15 minuts gratüits que ells mateixos anuncien al tiquet del pàrquing. Lleig per partida doble.

dimecres, 28 de novembre de 2018

Un país de bars

Segons un anunci de Coca-Cola que vaig veure recentment, a Espanya hi ha 183.306 bars, un per cada 255 habitants; l’anunci afegia que és una de les densitats més altes del món. He buscat les dades equivalents de Catalunya però no he estat capaç de trobar-les enlloc, tot i que intueixo que la nostra ràtio no s’allunyarà gaire de l’espanyola. I si dels 255 clients potencials per bar de promig hi restem la mainada més petita, les persones que per voluntat pròpia no trepitgen mai un bar, les persones impedides que no surten mai de casa, etc., ens surt una mitjana de menys de dos-cents clients potencials per establiment, incloent-hi aquells que, demanant un cafè, s’hi passen un parell d’hores. La meva conclusió és que muntar un bar no pot ser mai un gran negoci.

L’anunci donava a entendre, o així ho vaig interpretar, que aquesta ràtio és com per sentir-nos satisfets, com volent donar a entendre que aquí es viu molt bé, ja que la gent té temps de sobres —i mitjans econòmics suficients— per passar una estona al bar, cosa que no passa en altres països del nostre entorn, potser exceptuant els països de l’Europa del sud coneguts com a PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain). A Sarrià també tenim dotzenes de bars, però de biblioteques públiques no en tenim ni una. I això que en els últims anys aquí han governat tota mena de polítics, des dels socialistes fins als convergents, i sense oblidar els comuns que ens governen ara. M’estalvio el comentari.

dilluns, 26 de novembre de 2018

Una paga extra no és un extra

Amb l’excusa de la crisi econòmica, els anys 2013 i 2014 la Generalitat de Catalunya va deixar de pagar als seus treballadors una part dels seus salaris, i ara el Govern pretén pactar amb els sindicats allargar el pagament d’aquest deute fins a l’any 2026, és a dir, pagar als seus treballadors amb fins a tretze anys de demora. No he llegit enlloc que també es pagaran els interessos de demora corresponents, i em temo que la Generalitat això ni s’ho planteja. En aquest sentit, tothom sap què passaria si el deutor de l’administració pública fos el ciutadà.

L’administració pública, i també algunes empreses privades, consideren erròniament que les pagues extres són gratificacions extraordinàries al marge dels salaris quan, òbviament, aquestes pagues formen part intrínseca de la remuneració salarial. El salari d’un treballador és el salari brut anual pactat entre l’empresa i el treballador, al marge que aquest salari anual es divideixi en 12, 13, 14 o més pagues. Si un empresari o un dirigent polític no entén aquest principi bàsic de les relacions laborals, valdria més que es dediqués a una altra activitat.

Si una cosa hauria de ser sagrada en les relacions laborals entre empresa i treballador és l’abonament dels salaris en la data que toca i sense cap mena de deducció. I això és vàlid tant pels treballadors de l’empresa privada com pels treballadors públics. Així, abans de retallar el salari s’ha de retallar qualsevol altra despesa, i si la Generalitat vol idees sobre què es podria retallar abans de retallar el salari que m’ho demani i les hi faré arribar.

És d’esperar, per tant, que la Generalitat reconsideri la seva posició i decideixi deixar de ser l’administració morosa amb els seus treballadors que és ara. No pagar quan toca forma part, també, de la inseguretat jurídica de la qual tant s’omplen la boca els dirigents polítics. I acabo com si això fos una instància d’una època que, sortosament, ja no tornarà: es gracia que espera alcalzar del recto proceder de vuecencia, cuya vida guarde Dios muchos años.

divendres, 23 de novembre de 2018

Instint de supervivència. El cas Espadaler

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.887 de La Veu de l'Anoia)

Ramon Espadaler és el típic polític capaç d’anar canviant de companys ideològics per mantenir la poltrona política i, més important encara, el sou públic corresponent. Espadaler va rebre l’encàrrec del seu antic cap, Duran i Lleida, de tancar l’històric partit Unió Democràtica de Catalunya, acomiadar els treballadors i donar bones paraules als creditors, majoritàriament La Caixa, perquè de deutes (més de 22 milions d’euros quan el partit es va declarar en concurs de creditors) se’n van pagar ben pocs. Alguns partits polítics consideren que els deutes que han contret amb la banca no cal necessàriament tornar-los amb diners sinó que es poden considerar amortitzats mitjançant la gestió amable de govern o parlamentària dels seus dirigents. A l’altra banda de l’arc parlamentari, un cas molt similar al d’Unió és el d’Iniciativa, un partit nascut a partir de les restes del PSUC. Així, amb deutes impagables de molts milions, es va deixar aixoplugar pels comuns, i tampoc consta enlloc que hagi tornat el gruix del deute o tingui previst fer-ho.

Però no ens despistem i seguim amb el vigatà Espadaler. Després del tancament d’Unió, el nostre personatge va crear el seu propi partit polític Units per Avançar i, tot i que sobre el paper va mantenir la ideologia demòcrata cristiana, els de la franquícia catalana del PSOE li van fer un raconet i allà va anar, en un pacte que, vist des de fora, ideològicament sembla contra natura. Així, a l’hemicicle del Parlament Espadaler té ara el seu escó a un metre del d’Iceta, i els hereus d’un partit inequívocament catalanista i amb la llarga història d’Unió fan ara costat als socialistes, un dels partits que van donar suport al 155. Encara que només sigui per això, molt poca gent va entendre que els socialistes i Espadaler es col·liguessin, però el polític franquista Fraga Iribarne ja va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Doncs bé, després de passar de la dreta d’Unió a l’esquerra dels socialistes —perquè se segueixen reivindicant d’esquerres, oi?— Espadaler ha decidit ara tornar als seus orígens dretans i demanar l’ingrés del seu partit al Partit Popular Europeu (PPE). Res fa pensar que els populares s’hi negaran. Ep, cap retret per part meva, tothom és lliure de canviar d’opinió, i també d’ideologia; només em limito a deixar-ne constància. Sense cap pretensió de comparar-lo amb Espadaler, Sir Winston Churchill, un altre exemple de polític d’anada i tornada, va passar a la història com un dels grans estadistes mundials.

dijous, 22 de novembre de 2018

Trenta per cent d’habitatge social

L’alcaldessa de Barcelona proposa traspassar la responsabilitat de la manca d’habitatges a uns actors privats, els promotors i constructors, mitjançant l’obligació de reservar un trenta per cent de les noves promocions per a habitatges socials. Ras i curt, Colau proposa que les medalles les rebin els polítics, i els costos d’aquestes medalles vagin a càrrec d’uns particulars. Però deixant de banda la cobertura legal que pugui tenir una mesura d’aquesta naturalesa, un aspecte que desconec, si això tirés endavant el preu de l’habitatge encara pujarà més. És la típica mesura preelectoral i populista que els partits polítics presenten a la ciutadania abans d’unes eleccions. Però, repeteixo, lluny de reduir el preu de l’habitatge, aquesta mesura a la llarga l’incrementarà.

Posem un exemple amb xifres fàcils per no haver d’agafar la calculadora. Un constructor fa un edifici de 10 habitatges, i calcula un preu de 10 per habitatge. Per tant, el preu total de l’edifici és 100. Si 3 d’aquests habitatges (30 per cent de l’edifici) s’haguessin de destinar a lloguer/venda social, a un preu, posem per cas, de 5, el preu total dels 3 pisos socials suma 15. Restant aquests 15 del cost total de l’edifici (100), en queden 85 a repartir entre els 7 habitatges restants de mercat lliure. Fent la divisió ens surt un preu de 12 per habitatge, 2 més que els 10 calculats sense les interferències de l’administració. És ben cert que, amb aquesta mesura, tres famílies pagarien la meitat pel seu habitatge, però set famílies pagarien un 20% més.

Dues consideracions finals. La primera, la manca de disponibilitat d’habitatges combinada amb uns preus —de compra o de lloguer— que no estan en consonància amb el nivell de salaris mitjà és un problema molt greu de la nostra societat, tant a la ciutat de Barcelona com a altres indrets on també el pateixen amb més o menys intensitat. Aquesta realitat no la nega ningú, i que s’ha d’intentar pal·liar-la, tampoc.

La segona consideració és que els responsables de resoldre aquest problema no són els ciutadans particulars, tampoc els promotors immobiliaris ni els constructors, sinó les administracions públiques. Criminalitzar l’empresa privada amb l’argument que aquesta genera molts beneficis, i intentar carregar-li el mort d’un problema que l’administració pública és incapaç de resoldre potser és una mesura molt popular, populista diria jo, però serà poc efectiva. Per corregir l’excés de beneficis empresarials (algú ens hauria d'explicar quin abast té la paraula excés) ja tenim l’impost de societats. De fet, els ciutadans hauríem d’estar satisfets que les empreses generin com més beneficis millor, ja que una part es retornen a la societat via impostos per resoldre, per exemple, el greu problema de l’habitatge que patim els ciutadans.

dilluns, 19 de novembre de 2018

La setmaneta del Black Friday


Avui comença una setmaneta en la qual alguns comerciants sense massa escrúpols socials ens conviden a consumir sense aturador, amb l’esquer d’uns suposats descomptes que no sempre reflecteixen la rebaixa de preus que ens prometen. Hi ha qui aquests dies, sense rumiar gaire, segueix aquest joc i s’apunta al consumisme salvatge i irreflexiu, adquirint productes i serveis que en condicions normals segurament no compraria perquè, entre altres raons, no els necessita per res. Que cadascú faci el que li sembli millor, però si aquests dies em busqueu, us puc assegurar que no em trobareu a cap botiga.

divendres, 16 de novembre de 2018

Arrimadas vs. Sanchis a TV3

Em vaig comprometre a dir alguna cosa sobre l’estranya visita que la diputada ciudadana Inés Arrimadas va fer a TV3 diumenge passat, i encara que em fa una mica de mandra compleixo avui la meva paraula. Cal dir que, a la xarxa, abans de l’emissió del programa, es va organitzar un boicot a veure TV3 mentre durés l’estada a la cadena pública de la cap de l’oposició parlamentària, i els potencials espectadors en van fer força cas ja que les dades d’audiència del programa van ser més aviat de cal justet. Però jo no em vaig sumar al boicot, i vaig fer l’esforç de veure el programa sencer, de poc més d’una hora de durada. I tot i que s’havia anunciat com una entrevista, d’entrevista en va tenir ben poc, i de debat desendreçat, bastant. Massa. Era evident que Arrimadas s’adreçava, bàsicament, a la seva parròquia espanyola en general, i als andalusos en particular, tenint en compte que a Andalusia es celebraran eleccions autonòmiques d’aquí pocs dies. La persona entrevistada buscava brega des del primer minut i, per tant, va tenir la seva gran part de responsabilitat en que allò no fos una entrevista normal sinó que s’acabés convertint en un debat sobre la qualitat periodística de la pròpia TV3. Arrimadas portava l’argumentari antiTV3 aprés de memòria —l’utilitza molt sovint—, i va tenir l’oportunitat de transmetre’l a la minsa audiència que va tenir el programa. Però diguem-ho tot, diumenge l’entrevistador no va tenir un dia professionalment brillant, ja que amb una mica de mà esquerra i ofici, que Sanchis en té, hagués pogut evitar que el programa se li escapés de les mans com, al meu entendre, va acabar passant. Tot plegat va acabar en un empat, ja que Arrimadas es va passar tot el programa repetint com un lloro que TV3 mentia, i Sanchis la rebatia dient que els mentiders eren els líders de ciudadanos. No crec que amb la seva intervenció Arrimadas hagi guanyat cap vot a Catalunya, on molta gent que l’havia votat pensant-se qui sap què ara ja veu de quin peu calça. A Espanya, però, es possible que en guanyi algun, de vot. No és cap secret que la catalanofòbia malaltissa que traspua sempre la diputada ciudadana entrevistada diumenge genera molts vots a l’oest.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Com passar de la socialdemocràcia a l’extrema dreta. El cas de Ciudadanos

En pocs anys el partit Ciudadanos, fundat per Albert Rivera i altres personatges, alguns dels quals posteriorment van abandonar el partit, ha passat de reivindicar-se com a un partit socialdemòcrata modern a fer la competència directa a l’extrema dreta inclosa dintre dels populares i el partit Vox, així com la facció d’extrema dreta dels socialistes, de la qual se’n parla poc. Són uns quants socialistes de carnet de la colla felipista, mig jubilats, que des de fa temps coquetegen amb mitjans de comunicació d’extrema dreta i organitzacions socials de tarannà similar. Són els Bono, Leguina, Guerra @mienmano, Rodríguez Ibarra, Borrell, etc., els quals segurament no tindrien cap problema a canviar el carnet polític del PSOE per un altre d’aquestes organitzacions ultradretanes.

Cal tenir-ho clar, aquests personatges competeixen pel control del mateix tros del pastís electoral, l’extrema dreta, tal com passa en altres països d’Europa i d’ultramar. És un mercat electoral que ha existit sempre però que, a Espanya, fins ara quedava més o menys diluït entre el PP les diverses falanges, agafat aquest terme en sentit ampli. Alguns polítics que fins fa relativament poc es reivindicaven d’esquerres ara treballen mig d’amagat a favor de l’extrema dreta. Altres no se n’amaguen pas i presumeixen amb la cara ben alta del seu canvi ideològic. Però res a dir, tothom pot canviar d’ideologia.

Actualment, polítics d’extrema dreta estan governant a molts països, i amb el temps l’estat espanyol també podria formar part de la llista. Els models són Trump als Estats Units, Balsanaro al Brasil, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, Kurz a Àustria, Duterte a les Filipines, i altres. A Espanya la cara visible de l’extrema dreta se la disputen ara mateix tres polítics: el popular Casado, el ciudadano Rivera, i Santiago Abascal, el líder de Vox. Seria oportú preguntar-nos si Rivera ens enredava abans, quan es mostrava despullat als cartells electorals, o ens enreda ara. Si hagués de fer una aposta, diria que Rivera ens enredava abans, quan deia que era socialdemòcrata.

dilluns, 12 de novembre de 2018

L’esquerra xenòfoba i racista


La setmana passada es va produir a Catalunya un episodi molt lamentable que és d’esperar que no es repeteixi mai més. Resulta que en el context de la Lliga Mundial de Waterpolo femení s’havia de disputar un partit de la selecció israeliana femenina (a la foto de dalt). L’equip rival era el de la selecció espanyola, i el lloc on s’havia de jugar inicialment era Molins de Rei.

Doncs bé, resulta que diverses entitats d’aquella població (CUP, Arran, Comuns, EUiA, Crida LGBTI i diverses entitats pro palestines) van promoure un boicot amb l’objectiu d’impedir la celebració del partit, i se’n van sortir amb èxit. El partit no es va poder jugar. Llavors es va buscar un escenari alternatiu a la ciutat de Barcelona, però el govern dels comuns, esperonat per diverses entitats de similar tarannà, també es va negar a cedir les instal·lacions de la piscina Sant Jordi, però no van tenir la valentia d’explicar els motius reals del seu boicot, i van justificar la seva vergonyosa negativa a cedir la piscina per motius de seguretat.

Finalment es va imposar el sentit comú, i la Generalitat va cedir la piscina del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, i el partit es va poder celebrar. A mig any de les eleccions municipals l’alcaldessa Colau s’ha tornat a cobrir de glòria. Amb la seva decisió ens ha vingut a dir que el racisme i la xenofòbia són perfectament vàlids quan es tracta de practicar la carraca d’un antisemitisme caspós boicotejant l’únic país democràtic d’aquella zona tan conflictiva. Repeteixo, l’únic.

divendres, 9 de novembre de 2018

Consideracions sobre el top manta

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.885 de La Veu de l'Anoia)

S’està estenent com una plaga la proliferació dels mal anomenats “top manta”. Jo prefereixo definir-los com immigrants africans que no disposen dels permisos necessaris per poder treballar de forma legal, i que per cobrir les seves necessitats bàsiques han optat per dedicar-se al comerç informal als carrers. Hi ha diverses consideracions a fer sobre aquest fenomen, i així com determinats aspectes del problema surten cada dia als mitjans de comunicació, n’hi ha d’altres que amb prou feines apareixen. Parlem-ne.

En alguns indrets de la ciutat on es col·loca aquesta munió de venedors, s’impedeix que el vianant pugui exercir el seu dret a caminar amb tranquil·litat. A Barcelona, un dels exemples més clàssics és el vestíbul del metro que hi ha a l’entrada del capdamunt de la Rambla, tocant a la plaça Catalunya. Entre tantes paradetes resulta tota una aventura travessar a peu aquell vestíbul. De tant en tant l’autoritat els fa fora, però la tranquil·litat només dura el temps que la Guàrdia Urbana hi és present, i tan bon punt marxen els guàrdies, tornen els venedors.

El producte. Gairebé tots són productes falsificats: ulleres, bosses de pell o d’imitació, calçat majoritàriament esportiu, paraigües i altres accessoris diversos. Els top manta s’abasteixen de comerciants que treballen en grans naus industrials de la conurbació barcelonina, i el producte que comercialitzen en bona mesura l’importen de la Xina.

Els comerciants. Els botiguers legals es queixen d’una competència deslleial, i amb tota la raó. Ells paguen el lloguer de les seves botigues i tota mena d’impostos i taxes per poder exercir la seva activitat; estan sotmesos a inspeccions municipals i autonòmiques de tota mena, i s’exposen a multes si no compleixen la normativa vigent. Doncs bé, els top manta els fan la competència a la porta dels seus comerços.

Les administracions públiques. Les autoritats municipals són les responsables de no posar fi al problema del top manta. Normalment la policia fa els ulls grossos, amb l’argument que els immigrants sense papers d’alguna cosa han de viure. Sovint els polítics es permeten la frivolitat d’insinuar que, si fossin més durs en la persecució del delicte, creixeria la delinqüència urbana. Aquest és el nivell.

Els compradors. Es parla molt poc dels compradors, tot i que la solució del problema podria venir incidint per aquí. Alguns països, en comptes de multar les prostitutes han decidit multar els clients. Amb el top manta es podria fer el mateix: multar el comprador.

dimecres, 7 de novembre de 2018

Presumir del luxe


No m’he sentit mai còmode amb l’ostentació pública de la riquesa que practiquen algunes persones. Em desagraden els signes externs pensats únicament per presumir davant dels altres. Però, presumir, de què? De tenir la butxaca més plena que el veí, potser? S’ha de ser molt pobre d'esperit per comprar això. Hi ha qui pensa que moure’s amb cotxes de luxe i presumir d’una gran casa a la Cerdanya els dóna un estatus social per sobre de la resta dels mortals. I qui diu la Cerdanya diu aquells poblets mig amagats de l’Empordanet més exclusiu. Però, si t’hi fixes, moltes d’aquestes persones semblen tenir una única vocació, la d’esdevenir algun dia les més riques del cementiri. Però de què els servirà ser tan riques si ja no podran fer ostentació pública del seu patrimoni?

No cal dir que aquestes reflexions van dirigides exclusivament a l’ostentació gratuïta de la riquesa dels bens materials, aquella riquesa sense pudor ni, molt sovint, sense límit aparent. Són aquelles persones que sempre pateixen perquè mai en tenen prou. En canvi, valoro molt la riquesa interior de les persones, la que no es pot comprar amb diners. M’agrada gaudir de la riquesa intel·lectual dels altres, conreada exclusivament amb l’esforç d’un mateix, així com la gran intel·ligència que demostren les persones que saben escoltar. Són qualitats humanes que valoro i respecto moltíssim. De fet, gaudeixo molt de les sobretaules llargues, les converses sense presses amb persones que em superen en intel·ligència, aquelles que m’aporten molt més del que jo els puc aportar a elles. Això sí que és un veritable luxe, i no passejar-se en un Masseratti o un Aston Martin (a la foto de dalt) amb l’únic objectiu que la gent es giri quan passes!

dilluns, 5 de novembre de 2018

Independència? / ¿Independencia?

La (in)dependència judicial

Malgrat els esforços ingents del sector polític unionista per intentar convèncer-nos sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya, la realitat és que si ens mirem els Eurobaròmetres —unes enquestes que fa la Unió Europea entre tots els estats membres— Espanya apareix sempre en les últimes posicions entre els països d’Europa occidental quant a la independència dels jutges.


La (in)dependencia judicial

A pesar de los ingentes esfuerzos del sector político unionista para intentar convencernos sobre la independencia judicial y la separación de poderes en España, la realidad es que si nos miramos los Eurobarómetros —unas encuestas que hace la Unión Europea entre todos los estados miembros— España aparece siempre en las últimas posiciones entre los paises de Europa occidental en cuanto a la independencia de los jueces.

divendres, 2 de novembre de 2018

La Castanyada vs. Halloween


Passada la Castanyada i Tots Sants, avui torna a ser un dia feiner, tot i que ho és només per a tots aquells que avui no fan pont i els toca treballar. Uns altres s’han agafat els quatre dies de festa, i molts han marxat dels seus llocs habituals de residència i s’han llençat a les carreteres. Dimecres a la tarda, amb les Rondes col·lapsades, circular per les sortides de Barcelona era tot un poema, i tot indica que les cues quilomètriques, en sentit contrari, es repetiran diumenge. Però com diuen a l’oest, sarna con gusto no pica.

Sobre l’etern debat entre la Castanyada nostrada i els que opten per celebrar la festa de Halloween, importada dels països anglosaxons, he observat que la gent catalanoparlant que vota partits d’obediència catalana (CUP, Demòcrates i Esquerra) prefereix la Castanyada, mentre que els que s’inclinen pels partits d’obediència espanyola (Cs, PP i PSOE), majoritàriament castellanoparlants, prefereixen celebrar la festa importada. Els motius els desconec, però aquesta és la conclusió d’una enquesta particular feta entre gent del meu entorn més immediat, sense cap mena de rigor científic ni pretensió de veracitat.