.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)

divendres, 23 de novembre de 2018

Instint de supervivència. El cas Espadaler

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.887 de La Veu de l'Anoia)

Ramon Espadaler és el típic polític capaç d’anar canviant de companys ideològics per mantenir la poltrona política i, més important encara, el sou públic corresponent. Espadaler va rebre l’encàrrec del seu antic cap, Duran i Lleida, de tancar l’històric partit Unió Democràtica de Catalunya, acomiadar els treballadors i donar bones paraules als creditors, majoritàriament La Caixa, perquè de deutes (més de 22 milions d’euros quan el partit es va declarar en concurs de creditors) se’n van pagar ben pocs. Alguns partits polítics consideren que els deutes que han contret amb la banca no cal necessàriament tornar-los amb diners sinó que es poden considerar amortitzats mitjançant la gestió amable de govern o parlamentària dels seus dirigents. A l’altra banda de l’arc parlamentari, un cas molt similar al d’Unió és el d’Iniciativa, un partit nascut a partir de les restes del PSUC. Així, amb deutes impagables de molts milions, es va deixar aixoplugar pels comuns, i tampoc consta enlloc que hagi tornat el gruix del deute o tingui previst fer-ho.

Però no ens despistem i seguim amb el vigatà Espadaler. Després del tancament d’Unió, el nostre personatge va crear el seu propi partit polític Units per Avançar i, tot i que sobre el paper va mantenir la ideologia demòcrata cristiana, els de la franquícia catalana del PSOE li van fer un raconet i allà va anar, en un pacte que, vist des de fora, ideològicament sembla contra natura. Així, a l’hemicicle del Parlament Espadaler té ara el seu escó a un metre del d’Iceta, i els hereus d’un partit inequívocament catalanista i amb la llarga història d’Unió fan ara costat als socialistes, un dels partits que van donar suport al 155. Encara que només sigui per això, molt poca gent va entendre que els socialistes i Espadaler es col·liguessin, però el polític franquista Fraga Iribarne ja va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Doncs bé, després de passar de la dreta d’Unió a l’esquerra dels socialistes —perquè se segueixen reivindicant d’esquerres, oi?— Espadaler ha decidit ara tornar als seus orígens dretans i demanar l’ingrés del seu partit al Partit Popular Europeu (PPE). Res fa pensar que els populares s’hi negaran. Ep, cap retret per part meva, tothom és lliure de canviar d’opinió, i també d’ideologia; només em limito a deixar-ne constància. Sense cap pretensió de comparar-lo amb Espadaler, Sir Winston Churchill, un altre exemple de polític d’anada i tornada, va passar a la història com un dels grans estadistes mundials.