Amb l’excusa de la crisi econòmica, els anys 2013 i 2014 la Generalitat de Catalunya va deixar de pagar als seus treballadors una part dels seus salaris, i ara el Govern pretén pactar amb els sindicats allargar el pagament d’aquest deute fins a l’any 2026, és a dir, pagar als seus treballadors amb fins a tretze anys de demora. No he llegit enlloc que també es pagaran els interessos de demora corresponents, i em temo que la Generalitat això ni s’ho planteja. En aquest sentit, tothom sap què passaria si el deutor de l’administració pública fos el ciutadà.
L’administració pública, i també algunes empreses privades, consideren erròniament que les pagues extres són gratificacions extraordinàries al marge dels salaris quan, òbviament, aquestes pagues formen part intrínseca de la remuneració salarial. El salari d’un treballador és el salari brut anual pactat entre l’empresa i el treballador, al marge que aquest salari anual es divideixi en 12, 13, 14 o més pagues. Si un empresari o un dirigent polític no entén aquest principi bàsic de les relacions laborals, valdria més que es dediqués a una altra activitat.
Si una cosa hauria de ser sagrada en les relacions laborals entre empresa i treballador és l’abonament dels salaris en la data que toca i sense cap mena de deducció. I això és vàlid tant pels treballadors de l’empresa privada com pels treballadors públics. Així, abans de retallar el salari s’ha de retallar qualsevol altra despesa, i si la Generalitat vol idees sobre què es podria retallar abans de retallar el salari que m’ho demani i les hi faré arribar.
És d’esperar, per tant, que la Generalitat reconsideri la seva posició i decideixi deixar de ser l’administració morosa amb els seus treballadors que és ara. No pagar quan toca forma part, també, de la inseguretat jurídica de la qual tant s’omplen la boca els dirigents polítics. I acabo com si això fos una instància d’una època que, sortosament, ja no tornarà: es gracia que espera alcalzar del recto proceder de vuecencia, cuya vida guarde Dios muchos años.
L’administració pública, i també algunes empreses privades, consideren erròniament que les pagues extres són gratificacions extraordinàries al marge dels salaris quan, òbviament, aquestes pagues formen part intrínseca de la remuneració salarial. El salari d’un treballador és el salari brut anual pactat entre l’empresa i el treballador, al marge que aquest salari anual es divideixi en 12, 13, 14 o més pagues. Si un empresari o un dirigent polític no entén aquest principi bàsic de les relacions laborals, valdria més que es dediqués a una altra activitat.
Si una cosa hauria de ser sagrada en les relacions laborals entre empresa i treballador és l’abonament dels salaris en la data que toca i sense cap mena de deducció. I això és vàlid tant pels treballadors de l’empresa privada com pels treballadors públics. Així, abans de retallar el salari s’ha de retallar qualsevol altra despesa, i si la Generalitat vol idees sobre què es podria retallar abans de retallar el salari que m’ho demani i les hi faré arribar.
És d’esperar, per tant, que la Generalitat reconsideri la seva posició i decideixi deixar de ser l’administració morosa amb els seus treballadors que és ara. No pagar quan toca forma part, també, de la inseguretat jurídica de la qual tant s’omplen la boca els dirigents polítics. I acabo com si això fos una instància d’una època que, sortosament, ja no tornarà: es gracia que espera alcalzar del recto proceder de vuecencia, cuya vida guarde Dios muchos años.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada