.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dijous, 22 de novembre de 2018

Trenta per cent d’habitatge social

L’alcaldessa de Barcelona proposa traspassar la responsabilitat de la manca d’habitatges a uns actors privats, els promotors i constructors, mitjançant l’obligació de reservar un trenta per cent de les noves promocions per a habitatges socials. Ras i curt, Colau proposa que les medalles les rebin els polítics, i els costos d’aquestes medalles vagin a càrrec d’uns particulars. Però deixant de banda la cobertura legal que pugui tenir una mesura d’aquesta naturalesa, un aspecte que desconec, si això tirés endavant el preu de l’habitatge encara pujarà més. És la típica mesura preelectoral i populista que els partits polítics presenten a la ciutadania abans d’unes eleccions. Però, repeteixo, lluny de reduir el preu de l’habitatge, aquesta mesura a la llarga l’incrementarà.

Posem un exemple amb xifres fàcils per no haver d’agafar la calculadora. Un constructor fa un edifici de 10 habitatges, i calcula un preu de 10 per habitatge. Per tant, el preu total de l’edifici és 100. Si 3 d’aquests habitatges (30 per cent de l’edifici) s’haguessin de destinar a lloguer/venda social, a un preu, posem per cas, de 5, el preu total dels 3 pisos socials suma 15. Restant aquests 15 del cost total de l’edifici (100), en queden 85 a repartir entre els 7 habitatges restants de mercat lliure. Fent la divisió ens surt un preu de 12 per habitatge, 2 més que els 10 calculats sense les interferències de l’administració. És ben cert que, amb aquesta mesura, tres famílies pagarien la meitat pel seu habitatge, però set famílies pagarien un 20% més.

Dues consideracions finals. La primera, la manca de disponibilitat d’habitatges combinada amb uns preus —de compra o de lloguer— que no estan en consonància amb el nivell de salaris mitjà és un problema molt greu de la nostra societat, tant a la ciutat de Barcelona com a altres indrets on també el pateixen amb més o menys intensitat. Aquesta realitat no la nega ningú, i que s’ha d’intentar pal·liar-la, tampoc.

La segona consideració és que els responsables de resoldre aquest problema no són els ciutadans particulars, tampoc els promotors immobiliaris ni els constructors, sinó les administracions públiques. Criminalitzar l’empresa privada amb l’argument que aquesta genera molts beneficis, i intentar carregar-li el mort d’un problema que l’administració pública és incapaç de resoldre potser és una mesura molt popular, populista diria jo, però serà poc efectiva. Per corregir l’excés de beneficis empresarials (algú ens hauria d'explicar quin abast té la paraula excés) ja tenim l’impost de societats. De fet, els ciutadans hauríem d’estar satisfets que les empreses generin com més beneficis millor, ja que una part es retornen a la societat via impostos per resoldre, per exemple, el greu problema de l’habitatge que patim els ciutadans.