No m’he sentit mai còmode amb l’ostentació pública de la riquesa que practiquen algunes persones. Em desagraden els signes externs pensats únicament per presumir davant dels altres. Però, presumir, de què? De tenir la butxaca més plena que el veí, potser? S’ha de ser molt pobre d'esperit per comprar això. Hi ha qui pensa que moure’s amb cotxes de luxe i presumir d’una gran casa a la Cerdanya els dóna un estatus social per sobre de la resta dels mortals. I qui diu la Cerdanya diu aquells poblets mig amagats de l’Empordanet més exclusiu. Però, si t’hi fixes, moltes d’aquestes persones semblen tenir una única vocació, la d’esdevenir algun dia les més riques del cementiri. Però de què els servirà ser tan riques si ja no podran fer ostentació pública del seu patrimoni?
No cal dir que aquestes reflexions van dirigides exclusivament a l’ostentació gratuïta de la riquesa dels bens materials, aquella riquesa sense pudor ni, molt sovint, sense límit aparent. Són aquelles persones que sempre pateixen perquè mai en tenen prou. En canvi, valoro molt la riquesa interior de les persones, la que no es pot comprar amb diners. M’agrada gaudir de la riquesa intel·lectual dels altres, conreada exclusivament amb l’esforç d’un mateix, així com la gran intel·ligència que demostren les persones que saben escoltar. Són qualitats humanes que valoro i respecto moltíssim. De fet, gaudeixo molt de les sobretaules llargues, les converses sense presses amb persones que em superen en intel·ligència, aquelles que m’aporten molt més del que jo els puc aportar a elles. Això sí que és un veritable luxe, i no passejar-se en un Masseratti o un Aston Martin (a la foto de dalt) amb l’únic objectiu que la gent es giri quan passes!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada