No deixar de caminar, com a mínim, quaranta minuts cada dia.
No practicar cap mena d’esport de competició, ni dels altres, ni apuntar-me al DIR ni a cap altre gimnàs o club esportiu, ni córrer la Jean Bouin, ni la San Silvestre vallecana, ni la de Nova York, ni la marató de Barcelona, ni la mitja marató, ni la cursa d’ElCorteInglés...
No fer cap esforç per intentar convèncer ningú que aquesta opció antisportiva que he adoptat és, per mi, la millor.
No permetre que em facin ofertes telefòniques sinó és en el meu idioma o, si molt m’apuren, en anglès.
No renunciar a fer un viatge a Portugal de tant en tant, entre molts altres motius per no perdre de vista que l’autonomia que molts volem pel nostre país és la de Portugal i no la de Galícia. Una altra de les coses que envejo de Portugal és que allà comencen la setmana fent festa, i no es posen a treballar fins a la segunda-feira; aquí, en canvi, els dilluns, només començar la setmana, ja ens posem a treballar. El matís és important.
No volar amb Iberia ni amb cap de les seves companyies participades. Quan tot això era un monopoli ells no em tractaven bé a mi, i ara jo procuro tornar-m’hi d’aquesta manera. (Tot i això, durant l’any 2007 hi he volat dos cops, quasi per obligació, simplement per manca de transportista alternatiu allà on volia anar).
No renunciar a continuar reclamant els 95 euros més interessos que des de principis de l’any 2006 em deuen els senyors (per dir-ne alguna cosa) d’Orange, per facturació indeguda. Durant el 2007 no me n’he sortit però ja pagaran, ja! I cada dia que passa els interessos van augmentant! I a més, mentrestant, jo no me n’estic de fer-los propaganda sempre que puc.
No deixar de llevar-me d’hora, amb tots els avantatges que això comporta, i alhora no pretendre imposar-ho als altres (entre altres motius, perquè no tindria cap èxit).
No entrar a cap parc temàtic de cap tipus, d’aquí, d’allà o de més enllà, sigui de Disney, o de la Caixa, o dels americans que ara pretenen omplir els Monegros de molts casinos i hotels. Marededéusenyor!
No oblidar-me d’escriure regularment en aquest blog i contestar tots els mails que m’arribin a l’adreça que surt a dalt, tal com ja faig des que aquesta finestra és operativa.
No entrar a cap botiga MediaMarkt mentre no retirin l’eslògan Jo no sóc tonto. Durant el 2007 ja no m’hi han vist el pèl. Ells s’ho perden!
No deixar passar un altre any sense fer un viatge en cotxe per Extremadura. No hi he estat mai i tothom em diu que s’hi ha d’anar, amb calma, sense presses, a la primavera o a la tardor.
No donar el meu vot a cap franquícia, ni marca blanca, ni delegació, ni sucursal de partits de fora. Això no cal explicar-ho; en tot cas els que haurien de justificar el seu vot són els que es decanten per partits forans que, òbviament, defensen interessos forans i, sovint, contraris als nostres.
No parar de seguir preguntant a l’Alcalde de Barcelona per quins set sous... Són tantes coses que ja les anirem veient al llarg de l’any.
No renunciar a reclamar el tren ràpid que realment ens interessa, que no és cap altre que el TGV que ens ha de comunicar, amb més rapidesa que ara, amb l’Europa més endreçada que tenim al nord.
No oblidar-me de llegir els articles dels dies 17 de cada mes del Xavier Sala i Martín, ni les sabatinas del Gregorio Morán, ni els del senyor Trallero (però no tots), ni algun altre que em cridi l’atenció d’aquell diari que ja no és el que era però que, com a grans actius, li queden encara uns pocs articulistes força interessants, i també les esqueles.
No jugar a la Rifa de Nadal, encara que em sembla que hi tornaré a caure com un babau, com sempre em passa. Però és que no toca mai!
No seguir utilitzant el no amb tanta assiduïtat com ho estic fent ara mateix, i intentar donar un gir més positiu als meus articles, encara que només sigui en les formes; el fons, no ens enganyem, és el que és.
No donar cap explicació pel fet que aquesta llista es composi de, precisament, vint propòsits, i no de tretze, o de vuitanta-set, o de dos.
No deixar d’agafar-me la vida amb seriositat, tal com sempre he intentat fer, però sense deixar de banda un cert sentit de l’humor. La combinació d’ambdues actituds crec que és una bona recepta, recomanable per tothom.
L’ordre d’aparició no pressuposa res, és tal qual ha anat sortint.
No practicar cap mena d’esport de competició, ni dels altres, ni apuntar-me al DIR ni a cap altre gimnàs o club esportiu, ni córrer la Jean Bouin, ni la San Silvestre vallecana, ni la de Nova York, ni la marató de Barcelona, ni la mitja marató, ni la cursa d’ElCorteInglés...
No fer cap esforç per intentar convèncer ningú que aquesta opció antisportiva que he adoptat és, per mi, la millor.
No permetre que em facin ofertes telefòniques sinó és en el meu idioma o, si molt m’apuren, en anglès.
No renunciar a fer un viatge a Portugal de tant en tant, entre molts altres motius per no perdre de vista que l’autonomia que molts volem pel nostre país és la de Portugal i no la de Galícia. Una altra de les coses que envejo de Portugal és que allà comencen la setmana fent festa, i no es posen a treballar fins a la segunda-feira; aquí, en canvi, els dilluns, només començar la setmana, ja ens posem a treballar. El matís és important.
No volar amb Iberia ni amb cap de les seves companyies participades. Quan tot això era un monopoli ells no em tractaven bé a mi, i ara jo procuro tornar-m’hi d’aquesta manera. (Tot i això, durant l’any 2007 hi he volat dos cops, quasi per obligació, simplement per manca de transportista alternatiu allà on volia anar).
No renunciar a continuar reclamant els 95 euros més interessos que des de principis de l’any 2006 em deuen els senyors (per dir-ne alguna cosa) d’Orange, per facturació indeguda. Durant el 2007 no me n’he sortit però ja pagaran, ja! I cada dia que passa els interessos van augmentant! I a més, mentrestant, jo no me n’estic de fer-los propaganda sempre que puc.
No deixar de llevar-me d’hora, amb tots els avantatges que això comporta, i alhora no pretendre imposar-ho als altres (entre altres motius, perquè no tindria cap èxit).
No entrar a cap parc temàtic de cap tipus, d’aquí, d’allà o de més enllà, sigui de Disney, o de la Caixa, o dels americans que ara pretenen omplir els Monegros de molts casinos i hotels. Marededéusenyor!
No oblidar-me d’escriure regularment en aquest blog i contestar tots els mails que m’arribin a l’adreça que surt a dalt, tal com ja faig des que aquesta finestra és operativa.
No entrar a cap botiga MediaMarkt mentre no retirin l’eslògan Jo no sóc tonto. Durant el 2007 ja no m’hi han vist el pèl. Ells s’ho perden!
No deixar passar un altre any sense fer un viatge en cotxe per Extremadura. No hi he estat mai i tothom em diu que s’hi ha d’anar, amb calma, sense presses, a la primavera o a la tardor.
No donar el meu vot a cap franquícia, ni marca blanca, ni delegació, ni sucursal de partits de fora. Això no cal explicar-ho; en tot cas els que haurien de justificar el seu vot són els que es decanten per partits forans que, òbviament, defensen interessos forans i, sovint, contraris als nostres.
No parar de seguir preguntant a l’Alcalde de Barcelona per quins set sous... Són tantes coses que ja les anirem veient al llarg de l’any.
No renunciar a reclamar el tren ràpid que realment ens interessa, que no és cap altre que el TGV que ens ha de comunicar, amb més rapidesa que ara, amb l’Europa més endreçada que tenim al nord.
No oblidar-me de llegir els articles dels dies 17 de cada mes del Xavier Sala i Martín, ni les sabatinas del Gregorio Morán, ni els del senyor Trallero (però no tots), ni algun altre que em cridi l’atenció d’aquell diari que ja no és el que era però que, com a grans actius, li queden encara uns pocs articulistes força interessants, i també les esqueles.
No jugar a la Rifa de Nadal, encara que em sembla que hi tornaré a caure com un babau, com sempre em passa. Però és que no toca mai!
No seguir utilitzant el no amb tanta assiduïtat com ho estic fent ara mateix, i intentar donar un gir més positiu als meus articles, encara que només sigui en les formes; el fons, no ens enganyem, és el que és.
No donar cap explicació pel fet que aquesta llista es composi de, precisament, vint propòsits, i no de tretze, o de vuitanta-set, o de dos.
No deixar d’agafar-me la vida amb seriositat, tal com sempre he intentat fer, però sense deixar de banda un cert sentit de l’humor. La combinació d’ambdues actituds crec que és una bona recepta, recomanable per tothom.
L’ordre d’aparició no pressuposa res, és tal qual ha anat sortint.
