A mitjans dels vuitanta vaig començar a anar a Hong Kong regularment. No ho he comptat però hi dec haver estat unes quinze vegades. Aclareixo que hi vaig per motius professionals doncs sóc de l’opinió que si un hi va de vacances amb un cop en té ben bé prou. Altres països són per repetir però no és pas el cas d’aquell peculiar territori.
Allà mana el dòlar, concretament el Hong Kong Dollar, moneda molt apreciada i que no ha canviat amb el nou status polític del territori, vigent des de 1997. A HK tothom va al que aquí en diem a la pela, que allà ho deuen dir d’una altra manera però amb el mateix sentit que s’hi dóna aquí, si bé molt més exagerat encara. HK és el capitalisme per antonomàsia. Això ja passava abans, quan els hongkonesos eren súbdits de la Reina d’Anglaterra, i tot va seguir igual quan fa deu anys els van canviar la reina pel cap d’estat xinès.
Pel visitant estranger pràcticament no hi ha cap diferencia entre l’abans britànic i l’ara xinès. El diari de referència pels estrangers analfabets en xinès com jo segueix sent el South China Morning Post, al meu parer un bon diari. La frontera entre HK i Xina segueix existint com abans, amb controls i restricció de moviments pels xinesos, excepte en el cas de que vagin a HK al matí a treballar i tornin a casa al vespre. HK ara és Xina, sí, però cadascú a casa seva y Dios en la de todos.
La coneguda passió pel joc que tenen els xinesos es mostra a HK amb la mateixa intensitat, tot i que aquesta activitat a HK segueix estant prohibida. Per jugar legalment s’han de traslladar a Macao (a menys de dues hores en vaixell), un petit territori que abans era colònia portuguesa i des de 1999 va passar a ser també territori xinès. Macao té la peculiaritat de que allà el joc hi està permès des de sempre; em sembla recordar que la principal font d’ingressos de Macao són els casinos. Tenint en compte que es tracta de súbdits d’un país comunista és tot un espectacle anar al gran casino de l’Hotel Lisboa de Macao i observar la passió pel joc que tenen els xinesos i els diners que hi inverteixen.
Tot i que l’anglès és idioma oficial a HK, una de les coses que més xoquen quan hi vas per primer cop és que l’anglès no el parla pràcticament ningú, de la mateixa manera que a Macao no s’ha parlat mai el portuguès, tret de quatre intel·lectuals i algun portuguès despistat que hi pugui haver.
En aquest aspecte, hi ha una certa semblança entre Hong Kong, Macao i Barcelona. Aquí, i especialment en algunes zones, ja pràcticament ningú parla el català, tot i que de moment encara manté l’status d’idioma oficial. Els pocs que encara ho fem comencen a ser vistos com bitxos rars, tan rars com ho són els hongkonesos que entenen l’anglès. La cara que se li queda a un hongkonés quan t’hi dirigeixes en anglès no és massa diferent de la que fa el cambrer o la botiguera del passeig de Gràcia quan sent que el client s’hi adreça en català.
Allà mana el dòlar, concretament el Hong Kong Dollar, moneda molt apreciada i que no ha canviat amb el nou status polític del territori, vigent des de 1997. A HK tothom va al que aquí en diem a la pela, que allà ho deuen dir d’una altra manera però amb el mateix sentit que s’hi dóna aquí, si bé molt més exagerat encara. HK és el capitalisme per antonomàsia. Això ja passava abans, quan els hongkonesos eren súbdits de la Reina d’Anglaterra, i tot va seguir igual quan fa deu anys els van canviar la reina pel cap d’estat xinès.
Pel visitant estranger pràcticament no hi ha cap diferencia entre l’abans britànic i l’ara xinès. El diari de referència pels estrangers analfabets en xinès com jo segueix sent el South China Morning Post, al meu parer un bon diari. La frontera entre HK i Xina segueix existint com abans, amb controls i restricció de moviments pels xinesos, excepte en el cas de que vagin a HK al matí a treballar i tornin a casa al vespre. HK ara és Xina, sí, però cadascú a casa seva y Dios en la de todos.
La coneguda passió pel joc que tenen els xinesos es mostra a HK amb la mateixa intensitat, tot i que aquesta activitat a HK segueix estant prohibida. Per jugar legalment s’han de traslladar a Macao (a menys de dues hores en vaixell), un petit territori que abans era colònia portuguesa i des de 1999 va passar a ser també territori xinès. Macao té la peculiaritat de que allà el joc hi està permès des de sempre; em sembla recordar que la principal font d’ingressos de Macao són els casinos. Tenint en compte que es tracta de súbdits d’un país comunista és tot un espectacle anar al gran casino de l’Hotel Lisboa de Macao i observar la passió pel joc que tenen els xinesos i els diners que hi inverteixen.
Tot i que l’anglès és idioma oficial a HK, una de les coses que més xoquen quan hi vas per primer cop és que l’anglès no el parla pràcticament ningú, de la mateixa manera que a Macao no s’ha parlat mai el portuguès, tret de quatre intel·lectuals i algun portuguès despistat que hi pugui haver.
En aquest aspecte, hi ha una certa semblança entre Hong Kong, Macao i Barcelona. Aquí, i especialment en algunes zones, ja pràcticament ningú parla el català, tot i que de moment encara manté l’status d’idioma oficial. Els pocs que encara ho fem comencen a ser vistos com bitxos rars, tan rars com ho són els hongkonesos que entenen l’anglès. La cara que se li queda a un hongkonés quan t’hi dirigeixes en anglès no és massa diferent de la que fa el cambrer o la botiguera del passeig de Gràcia quan sent que el client s’hi adreça en català.
