Aquesta setmana han passat algunes coses importants. Unes han tingut gran relleu als mitjans (assumptes Pizarro i Gallardón) mentre que una altra no n’ha tingut pràcticament cap. Al meu entendre, la poca rellevància mediàtica d’un fet concret no s’ha correspost amb la seva importància real. Passa sovint.
Així, vam començar la setmana amb la noticia que, de llarg, supera a qualsevol altra en importància, i no és pas la que ha tingut més ressò als mitjans d’informació. De fet, encara no ha passat ni una setmana i hi ha molta gent que ni la recorda. Farem memòria. Es tracta de les declaracions del presidente, admetent sense embuts ni posar-se vermell que, després de la bomba que va esclatar fa un any a l’aeroport de Madrid, amb el resultat de dues persones mortes i molts danys materials, el govern va continuar negociant o parlant amb aquella gentussa.
No objecto el fet en sí, el fet de que el govern seguís parlant amb aquells criminals. Sóc dels convençuts que el diàleg i la negociació (i altres coses, però això també) són imprescindibles per acabar amb el problema. Que només amb la policia no n’hi ha prou és més que evident: quaranta anys de policies i governs de tota mena i el més calent és a l’aigüera.
La gravetat del fet radica en que tant el presidente, com la seva vicepresidenta, com alguns dels seus ministros, ens han anat dient i repetint sense parar, dia sí i dia també, que a partir d’aquell atemptat el diàleg s’havia acabat, els lligams s’havien trencat, ni es parlava ni hi havia res a parlar. La gravetat resideix en que ens mentien i ho sabien, ens mentien amb l’única intenció de enganyar-nos.
En països democràticament més consolidats del nostre entorn geopolític, el que va fer dilluns el presidente, admetre una mentida flagrant d’aquest calibre sense ni tan sols demanar perdó, és motiu més que suficient per plegar. Però ja sabem que aquí no plega ningú.
Sempre se’m podrà dir que el meu anàlisi és massa estricte i que no deixa de ser una visió particular i subjectiva. És cert, també sóc subjectiu, com tothom, sovint fins i tot inintencionadament.
Així, vam començar la setmana amb la noticia que, de llarg, supera a qualsevol altra en importància, i no és pas la que ha tingut més ressò als mitjans d’informació. De fet, encara no ha passat ni una setmana i hi ha molta gent que ni la recorda. Farem memòria. Es tracta de les declaracions del presidente, admetent sense embuts ni posar-se vermell que, després de la bomba que va esclatar fa un any a l’aeroport de Madrid, amb el resultat de dues persones mortes i molts danys materials, el govern va continuar negociant o parlant amb aquella gentussa.
No objecto el fet en sí, el fet de que el govern seguís parlant amb aquells criminals. Sóc dels convençuts que el diàleg i la negociació (i altres coses, però això també) són imprescindibles per acabar amb el problema. Que només amb la policia no n’hi ha prou és més que evident: quaranta anys de policies i governs de tota mena i el més calent és a l’aigüera.
La gravetat del fet radica en que tant el presidente, com la seva vicepresidenta, com alguns dels seus ministros, ens han anat dient i repetint sense parar, dia sí i dia també, que a partir d’aquell atemptat el diàleg s’havia acabat, els lligams s’havien trencat, ni es parlava ni hi havia res a parlar. La gravetat resideix en que ens mentien i ho sabien, ens mentien amb l’única intenció de enganyar-nos.
En països democràticament més consolidats del nostre entorn geopolític, el que va fer dilluns el presidente, admetre una mentida flagrant d’aquest calibre sense ni tan sols demanar perdó, és motiu més que suficient per plegar. Però ja sabem que aquí no plega ningú.
Sempre se’m podrà dir que el meu anàlisi és massa estricte i que no deixa de ser una visió particular i subjectiva. És cert, també sóc subjectiu, com tothom, sovint fins i tot inintencionadament.
