Nota prèvia: potser ja us haureu adonat que aquest blog no toca temes religiosos, i avui no farem una excepció. Encara que a primera vista pugui semblar una altra cosa, l’article d’avui és exclusivament polític. No estic gens d’acord amb aquells dirigents polítics tipus Blanco, Llamazares i companyia, que exigeixen als bisbes que rectifiquin els seus discursos. Això és molt poc democràtic. Sóc un ferm partidari de la llibertat d’expressió per a tothom, sense excepcions. Per tant, crec que s’ha de defensar la llibertat d’expressió dels bisbes i també, amb la mateixa fermesa, la llibertat d’expressió dels que es mostren crítics amb els discursos trabucaires dels bisbes. Ras i curt, llibertat d’expressió per a tothom, sí; llibertat de crítica, també; exigència de rectificació, no.
En l’expressió “disolución de la democracia”, utilitzada diumenge passat pel Cardenal Garcia-Gasco, no hi ha cap mena d’equívoc terminològic. A veure si ens entenem, l’últim intent seriós de “disolución de la democracia” va ser el tejerazo del “se sienten, coño; todos al suelo” de fa cinc lustres que, afortunadament per molta gent i dissortadament per a uns pocs, (diuen que) va fracassar.
Potser el cardenal no volia dir el que va dir i només pretenia avisar que, al seu parer, per aquest camí no anem bé. Per fer-ho, però, va utilitzar una expressió gens adient i molt poc afortunada. És per això que, tal com faig en casos similars, he deixat passar una setmana per veure si es produïa alguna mena de rectificació. No només no s’ha produït sinó que l’entorn més proper dels interessats s’hi ha ratificat. Hi tenen tot el dret. Però tant dret té el cardenal a dir-hi la seva com altres a criticar-lo. Faltaria més!
Podria ser, però, que el cardenal i altres com ell volguessin que, en efecte, es produís la “disolución de la democracia”, i tornéssim al sistema anterior on els era molt més fàcil remenar les cireres, no només en els temes estrictament religiosos que afecten als seus feligresos, que ja els pertoquen i ningú els nega, sinó també en els polítics i socials que afecten tothom.
No ens enganyem, el risc de dissolució de la democràcia comença quan els que hem de respectar-la, que som tots, volem fer tasques que no ens pertoquen des del lloc equivocat. Si els bisbes volen que hi hagin unes determinades lleis hi tenen tot el dret: que es presentin a les eleccions i, si tenen el suport necessari, que les facin des del parlament. Si no es volen presentar a les eleccions tenen una altra possibilitat: convèncer la majoria de diputats i encarregar-los que els facin aquesta tasca. Però fora d’aquests circuits no hi veig cap altre camí.
En democràcia un partit polític no pot pretendre imposar tant sí com no les seves tesis a tots els ciutadans. El partit fa la seva oferta política i quan arriben les eleccions aquesta es posa a votació, i qui la vol la compra. Els bisbes tampoc tenen cap dret a imposar les seves tesis a tothom. I tot això al marge de si a la seva manifestació hi van anar 160.000 manifestants (segons El Pais) o “més de dos milions”, segons els organitzadors. Encara que sociològicament la xifra de manifestants és una dada remarcable, políticament és irrellevant. En democràcia el que compten són els vots, no els manifestants.
En l’expressió “disolución de la democracia”, utilitzada diumenge passat pel Cardenal Garcia-Gasco, no hi ha cap mena d’equívoc terminològic. A veure si ens entenem, l’últim intent seriós de “disolución de la democracia” va ser el tejerazo del “se sienten, coño; todos al suelo” de fa cinc lustres que, afortunadament per molta gent i dissortadament per a uns pocs, (diuen que) va fracassar.
Potser el cardenal no volia dir el que va dir i només pretenia avisar que, al seu parer, per aquest camí no anem bé. Per fer-ho, però, va utilitzar una expressió gens adient i molt poc afortunada. És per això que, tal com faig en casos similars, he deixat passar una setmana per veure si es produïa alguna mena de rectificació. No només no s’ha produït sinó que l’entorn més proper dels interessats s’hi ha ratificat. Hi tenen tot el dret. Però tant dret té el cardenal a dir-hi la seva com altres a criticar-lo. Faltaria més!
Podria ser, però, que el cardenal i altres com ell volguessin que, en efecte, es produís la “disolución de la democracia”, i tornéssim al sistema anterior on els era molt més fàcil remenar les cireres, no només en els temes estrictament religiosos que afecten als seus feligresos, que ja els pertoquen i ningú els nega, sinó també en els polítics i socials que afecten tothom.
No ens enganyem, el risc de dissolució de la democràcia comença quan els que hem de respectar-la, que som tots, volem fer tasques que no ens pertoquen des del lloc equivocat. Si els bisbes volen que hi hagin unes determinades lleis hi tenen tot el dret: que es presentin a les eleccions i, si tenen el suport necessari, que les facin des del parlament. Si no es volen presentar a les eleccions tenen una altra possibilitat: convèncer la majoria de diputats i encarregar-los que els facin aquesta tasca. Però fora d’aquests circuits no hi veig cap altre camí.
En democràcia un partit polític no pot pretendre imposar tant sí com no les seves tesis a tots els ciutadans. El partit fa la seva oferta política i quan arriben les eleccions aquesta es posa a votació, i qui la vol la compra. Els bisbes tampoc tenen cap dret a imposar les seves tesis a tothom. I tot això al marge de si a la seva manifestació hi van anar 160.000 manifestants (segons El Pais) o “més de dos milions”, segons els organitzadors. Encara que sociològicament la xifra de manifestants és una dada remarcable, políticament és irrellevant. En democràcia el que compten són els vots, no els manifestants.
