Després de les esglaonades reduccions aranzelàries i la desaparició de les quotes a les importacions de productes tèxtils i de confecció de la Xina, ara desapareix a Europa la darrera limitació que encara existia. En els últims tres anys s’ha gaudit encara d’un cert control, d’una mena de quotes, però ara el proteccionisme s’ha acabat. Als països del sud d’Europa on encara hi ha activitat industrial tèxtil, la crisis del sector s’ha anat agreujant fins a fites insospitades. De fet, la liberalització total arriba quan de la crisis estructural de la indústria tèxtil europea aviat no se’n parlarà, degut a la seva practica desaparició. Però no ens enganyem, la crisis no és pas cosa d’aquests darrers anys sinó que va començar fa més de tres dècades, quan de la Xina se’n parlava poc o gens. Ara només estem davant de l’estocada final.
És evident que a Europa el sector tèxtil no desapareixerà doncs com a mercat consumidor és el més important del món. El que està passant és que deixa de ser un sector industrial amb una intensitat de mà d’obra considerable per concentrar-se exclusivament en la vessant comercial i logística del negoci. Dit d’una altra manera potser més entenedora, resulta plenament compatible l’existència de dues multinacionals com ara una Zara gallega i un Mango català amb el fet que Europa es quedi sense cap indústria tèxtil.
A Europa ara és un bon moment per a reflexionar. El plantejament que tots plegats ens hauríem de fer és perquè hi ha una diferència de tracte entre el sector agrícola europeu, fortíssimament subvencionat, i el sector tèxtil que, com a indústria, ara pràcticament desapareix, tant per manca de competitivitat com d’ajuts més o menys encoberts. Com és possible que més del noranta per cent dels europeus que no són pagesos donin per bo el fet que 4 de cada 10 euros del pressupost comunitari serveixin per subvencionar un sector, l’agrícola, que ni tan sols representa el 4% del PIB de l’UE, i molt poc més en termes d’ocupació?
Som conscients que aquestes subvencions i quotes europees van en detriment directe dels països del tercer món que tenen en l’agricultura el seu principal modus vivendi? Som conscients que aquests països no poden exportar els seus productes a l’Europa rica i consumidora degut a que aquí els fem joc brut? Som conscients que amb el pacte de la gana al que els europeus rics sotmetem el tercer món pobre estem cometem una greu injustícia social?
And last but not least, som prou conscients que amb aquestes escandaloses subvencions als privilegiats pagesos europeus, pagades amb uns diners que –i això no s’ha d’oblidar mai- surten de les nostres pròpies butxaques, estem anant també contra els nostres propis interessos com a consumidors? Ja no només com a europeus sinó estrictament en la nostra vessant de consumidors, ens podem continuar permetent tota aquesta disbauxa subvencionadora que sembla no tenir fi?
És evident que a Europa el sector tèxtil no desapareixerà doncs com a mercat consumidor és el més important del món. El que està passant és que deixa de ser un sector industrial amb una intensitat de mà d’obra considerable per concentrar-se exclusivament en la vessant comercial i logística del negoci. Dit d’una altra manera potser més entenedora, resulta plenament compatible l’existència de dues multinacionals com ara una Zara gallega i un Mango català amb el fet que Europa es quedi sense cap indústria tèxtil.
A Europa ara és un bon moment per a reflexionar. El plantejament que tots plegats ens hauríem de fer és perquè hi ha una diferència de tracte entre el sector agrícola europeu, fortíssimament subvencionat, i el sector tèxtil que, com a indústria, ara pràcticament desapareix, tant per manca de competitivitat com d’ajuts més o menys encoberts. Com és possible que més del noranta per cent dels europeus que no són pagesos donin per bo el fet que 4 de cada 10 euros del pressupost comunitari serveixin per subvencionar un sector, l’agrícola, que ni tan sols representa el 4% del PIB de l’UE, i molt poc més en termes d’ocupació?
Som conscients que aquestes subvencions i quotes europees van en detriment directe dels països del tercer món que tenen en l’agricultura el seu principal modus vivendi? Som conscients que aquests països no poden exportar els seus productes a l’Europa rica i consumidora degut a que aquí els fem joc brut? Som conscients que amb el pacte de la gana al que els europeus rics sotmetem el tercer món pobre estem cometem una greu injustícia social?
And last but not least, som prou conscients que amb aquestes escandaloses subvencions als privilegiats pagesos europeus, pagades amb uns diners que –i això no s’ha d’oblidar mai- surten de les nostres pròpies butxaques, estem anant també contra els nostres propis interessos com a consumidors? Ja no només com a europeus sinó estrictament en la nostra vessant de consumidors, ens podem continuar permetent tota aquesta disbauxa subvencionadora que sembla no tenir fi?
