Contràriament al que algú hagi pogut pensar en llegir el títol d’aquest article, avui no parlarem de l’escola, ni dels alumnes, ni dels mestres. Avui tractarem d’un tema que, aquest sí, ens afecta a tots, si més no afecta les nostres butxaques.
Els fets i les circumstancies. Divendres i dissabte de la setmana passada vaig participar en la reunió general (general meeting) dels membres d’una agrupació europea d’interès econòmic que va tenir lloc a Barcelona. Els participants eren una seixantena de persones originàries d’una vintena de països europeus, cadascun amb la seva llengua pròpia.
(Simplificant-ho potser un pèl massa però per tal de fer-ho més entenedor, podríem dir que aquesta trobada vindria a ser l’equivalent d’una reunió habitual de la Unió Europea, o d’una sessió del Parlament d’Estrasburg, però òbviament a més petita escala).
Tornem a l’exemple. L’única llengua utilitzada durant totes les sessions oficials i altres actes socials i lúdics de la trobada va ser l’anglès. Els traductors contractats per la trobada: zero. El cost de les traduccions de tota la documentació generada a la vintena de llengües de les persones participants a la reunió: zero.
I ara anem a les preguntes innocents que es fa un il·lús com l’autor d’aquest blog. Algun dia es podrà prendre en consideració aquest exemple d’uns particulars per tal de posar-lo en pràctica a l’UE? En aquest sentit, algun partit polític amb representació parlamentària a Estrasburg estaria disposat a començar a posar fil a l’agulla?
Al marge dels diners, molts diners, que els europeus ens estalviaríem en sous i dietes de traductors, un estalvi gens menyspreable, quins altres avantatges hi haurien respecte al sistema actual que tenen establert a l’UE de multitraduccions orals i escrites? Doncs, com a mínim, molta més agilitat. I quins inconvenients es presentarien? Pels contribuents europeus, cap ni un. Alguns polítics, això sí, potser es quedarien sense feina però... algú els trobaria a faltar?
Queda el nombrós exèrcit de traductors, en sóc conscient. Els bons, professionalment parlant, es resituarien aviat, i els altres potser s’haurien de buscar la vida amb una altra activitat. És a dir, passaria exactament el mateix que passa cada dia quan una empresa tanca portes i plega per no tornar a obrir.
Els fets i les circumstancies. Divendres i dissabte de la setmana passada vaig participar en la reunió general (general meeting) dels membres d’una agrupació europea d’interès econòmic que va tenir lloc a Barcelona. Els participants eren una seixantena de persones originàries d’una vintena de països europeus, cadascun amb la seva llengua pròpia.
(Simplificant-ho potser un pèl massa però per tal de fer-ho més entenedor, podríem dir que aquesta trobada vindria a ser l’equivalent d’una reunió habitual de la Unió Europea, o d’una sessió del Parlament d’Estrasburg, però òbviament a més petita escala).
Tornem a l’exemple. L’única llengua utilitzada durant totes les sessions oficials i altres actes socials i lúdics de la trobada va ser l’anglès. Els traductors contractats per la trobada: zero. El cost de les traduccions de tota la documentació generada a la vintena de llengües de les persones participants a la reunió: zero.
I ara anem a les preguntes innocents que es fa un il·lús com l’autor d’aquest blog. Algun dia es podrà prendre en consideració aquest exemple d’uns particulars per tal de posar-lo en pràctica a l’UE? En aquest sentit, algun partit polític amb representació parlamentària a Estrasburg estaria disposat a començar a posar fil a l’agulla?
Al marge dels diners, molts diners, que els europeus ens estalviaríem en sous i dietes de traductors, un estalvi gens menyspreable, quins altres avantatges hi haurien respecte al sistema actual que tenen establert a l’UE de multitraduccions orals i escrites? Doncs, com a mínim, molta més agilitat. I quins inconvenients es presentarien? Pels contribuents europeus, cap ni un. Alguns polítics, això sí, potser es quedarien sense feina però... algú els trobaria a faltar?
Queda el nombrós exèrcit de traductors, en sóc conscient. Els bons, professionalment parlant, es resituarien aviat, i els altres potser s’haurien de buscar la vida amb una altra activitat. És a dir, passaria exactament el mateix que passa cada dia quan una empresa tanca portes i plega per no tornar a obrir.
(*) llengua vehicular: llengua de comunicació entre parlants de llengües maternes diferents.
