M’agraden els escriptors provocadors, els escriptors que utilitzen els seus coneixements i la necessària habilitat per provocar el lector i deixar-li alguns interrogants. Aquest és un dels molts motius pels que procuro no perdre’m mai els articles mensuals de Xavier Sala i Martín a LV. Et fan qüestionar coses que reben un tractament normalment oposat per part de la gran majoria dels opinadors, i t’ho raona amb arguments tan sòlids i contundents que sovint et fan replantejar temes que creies inqüestionables i superats.
A un nivell molt diferent, el provocador per excel·lència del diari Avui és en Salvador Sostres, que hi escriu un article cada dia; també ho fa quasi diàriament a la seva pròpia pàgina web. Són articles curts, sovint polèmics i quasi sempre provocadors.
El Periódico no l’acostumo a llegir mai i, per tant, ignoro si també té el seu propi provocador de capçalera. Aquest periòdic no l’he vist mai com un diari normal sinó com una mena d’introductor dels diaris gratuïts que han anat apareixent després com a bolets. Pel que veig al quiosc, darrerament potser el més provocador són les seves trencadores portades.
Provocar, però no necessàriament en un sentit negatiu (encara que de vegades sí), també ho entenc com una manera de qüestionar molt seriosament actituds i situacions que potser no se t’havien acudit abans, a vegades per pura ignorància.
(La segona part d’aquest article la deixarem per demà passat, dilluns. A partir d’ara i després de més de quatre mesos treballant ininterrompudament tots els dies de la setmana, l’autor d’aquest blog es prendrà el diumenge com a dia de descans, crec que molt merescudament. Domingo cerrado por descanso del personal).
A un nivell molt diferent, el provocador per excel·lència del diari Avui és en Salvador Sostres, que hi escriu un article cada dia; també ho fa quasi diàriament a la seva pròpia pàgina web. Són articles curts, sovint polèmics i quasi sempre provocadors.
El Periódico no l’acostumo a llegir mai i, per tant, ignoro si també té el seu propi provocador de capçalera. Aquest periòdic no l’he vist mai com un diari normal sinó com una mena d’introductor dels diaris gratuïts que han anat apareixent després com a bolets. Pel que veig al quiosc, darrerament potser el més provocador són les seves trencadores portades.
Provocar, però no necessàriament en un sentit negatiu (encara que de vegades sí), també ho entenc com una manera de qüestionar molt seriosament actituds i situacions que potser no se t’havien acudit abans, a vegades per pura ignorància.
(La segona part d’aquest article la deixarem per demà passat, dilluns. A partir d’ara i després de més de quatre mesos treballant ininterrompudament tots els dies de la setmana, l’autor d’aquest blog es prendrà el diumenge com a dia de descans, crec que molt merescudament. Domingo cerrado por descanso del personal).
