Mestres en vaga

(Article original publicat el 12/6/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2282, pàg. 2)
 
Trobo encertades i raonables les reivindicacions dels mestres, i amb les mancances que relaten resulta fàcil d’entendre que ara no puguin treballar bé. Els grans perjudicats són els alumnes que ara no estan assolint els nivells requerits, i això vol dir que tard o d’hora en pagaran les conseqüències. Des de la universitat ens expliquen que els arriben alumnes que no tenen el nivell mínim per estudiar una carrera. Estem parlant d’alumnes amb mancances tan bàsiques com la dificultat de poder expressar-se correctament, de paraula i per escrit. Les causes potser s’han d’anar a buscar uns quants anys enrere, quan anaven a l’escola i els mestres no van ser capaços de fer-los assolir el nivell requerit.

Però no marxem del tema i tornem al conflicte dels mestres de les escoles públiques catalanes. Aquest col·lectiu de funcionaris públics ha dit prou al menyspreu continuat de les autoritats, i té tot el sentit que els mestres es plantin. Sap greu per ells, i cal esperar que més aviat que tard puguin resoldre el problema. Però tot i que no se’n parla gaire, encara sap més greu pels alumnes que aquests dies es queden sense poder anar a classe, amb tot el que de negatiu això comporta. A més, com hem dit abans, més endavant segur que ho acabaran pagant, i aquesta situació condicionarà negativament el seu futur.

Dit tot això, tallar cada dia carreteres i autopistes segur que no és la millor opció que tenen els mestres en vaga. Si pretenen mantenir la complicitat de la societat, haurien d’evitar perjudicar a qui no en té cap culpa. Ignoro com haurien d’actuar per poder castigar el govern sense perjudicar la societat. Però si continuen tallant carreteres, la complicitat de la societat s’anirà desinflant, i potser als mestres no els convé perdre-la.

No voldria acabar aquest comentari sense fer una referència a algunes actuacions estranyes dels sindicats. Com que són molts i l’espai és limitat, em centraré en l’actitud del sindicat USTEC, el majoritari del sector. No és raonable que amb només una setmana la seva principal dirigent expressi un canvi d’opinió tan contundent, passant del blanc al negre. Primer va donar suport a l’acord signat amb l’administració, i va esperonar els mestres a votar en aquest sentit. Una setmana més tard, en constatar que la major part del col·lectiu rebutjava l’acord, es va manifestar radicalment en contra de l’acord signat i a favor de continuar la vaga. És una actitud tan poc responsable que si plegués faria un bon servei al col·lectiu de mestres.

L’agenda dels expresidents

(Article original publicat el 29/5/2026 a La Veu de l'Anoia, núm. 2280, pàg. 2)
 
A la península i més enllà la dreta està guanyant les eleccions, no només degut a la corrupció, que també, sinó al deficient govern de les esquerres. Els votants no són rucs, i estan bastant ben informats. Els governs d’esquerres han decebut repetidament el ciutadà, i com que la seva paciència és finita aquest se n’atipa i diu prou. Deixant de banda la corrupció, dissortadament compartida per dretes i esquerres, ara la gent exigeix un canvi de governants. El ciutadà té dret a canviar d’opinió, i això és el que està passant ara.

L’argument que si s’avancen eleccions es corre el risc que s’imposi el tàndem Feijóo-Abascal és un argument ben tristot i poc elaborat. L’amenaça que ve el llop ja no la compra tothom, i fins i tot es podria considerar antidemocràtica. No he votat mai aquests partits ni tinc previst fer-ho, però com a demòcrates tenim l’obligació de respectar els resultats electorals, per poc que ens agradin.

Ara ha sorgit l’últim escàndol polític, el cas de José Luis Rodríguez Zapatero. Fins al moment no s’ha demostrat cap episodi delictiu, però s’ha plantejat el debat sobre els límits que tenen els dirigents polítics per guanyar-se la vida un cop acabada la seva etapa política activa. Els contactes desenvolupats mentre governaven són la base del lobbisme i el tràfic d’influències. L’agenda d’un dirigent polític és el seu millor actiu, i saber gestionar-la sense incomplir la llei és un dret que al meu entendre no s’hauria de qüestionar.

A Espanya la figura de qui es dedica a aquestes activitats no està regulada per llei, però la culpa no és de qui aprofita la seva agenda, sempre que, cal insistir-hi, no incompleixi la legislació vigent. Posats a buscar culpables, busquem-los entre els legisladors mandrosos que no han fet la seva feina. I a manca d’una normativa que reguli clarament aquestes activitats, la frontera entre el que es pot fer i el que no es pot fer és difusa. Consideracions ètiques al marge, allò que podria semblar una activitat delictiva no sempre ho és.

Altres governants espanyols que han acabat la seva vida política activa també desenvolupen aquestes activitats. Felipe González (PSOE) i José Maria Aznar (PP) en són dos bons exemples. Quina és la diferència entre aquests personatges i Zapatero (PSOE)? Per motius que desconeixem, als dos primers se’ls ha deixat fer i no s’han investigat les seves activitats, mentre que en el cas de Zapatero s’ha optat per vigilar-lo a fons, segurament buscant que en aquesta operació caigui també Pedro Sánchez.