Hi ha moltes maneres de dir les coses. Es poden dir bé o malament. És com la divisió de les persones per les seves idees polítiques; es diu que hi ha gent de dretes, d’esquerres i mal educats. A vegades tinc la temptació a passar-me al tercer grup, però sempre acabo reprimint-me. No cal dir en quins llocs ens podem trobar amb reaccions com aquestes:
· en català, si us plau!
· svp, soyez propre, parlez français!
· sorry, I don’t understand you.
· habla en cristiano que estamos en España!
Amb els tres primers supòsits no m’hi he trobat mai, francament. Un sempre ha de saber on és i tractar de parlar en l'idioma que toca allà on es troba, encara que això li representi alguna dificultat. En cas de desconèixer la llengua local, entenc que sempre s’hauria de començar amb una disculpa educada per no parlar-la. En fi, això és el que acostumo a fer quan vaig pel món.
Amb el quart supòsit m’hi trobo sovint. Té també una subvariant: que tan aviat com el teu interlocutor sent parlar la llengua d’aquí es giri d’esquena, o es faci el sord i faci veure que no t’ha sentit. L’exemple més corrent el trobem amb els cambrers de bars de tota mena. Són tàctiques matusseres que solen utilitzar alguns ignorants, els analfabets lingüístics en aquest cas. En canvi, els analfabets militants s’inclinen en veu alta pel cristiano. Segons l’humor i segons el dia, a vegades els he contestat que sóc de Sarrià, que hi ha gent que diu que és Espanya i hi ha gent que diu que no, i que ves a saber qui té raó, i que em sembla que el cristiano no és un idioma però que ja ho buscaré al Google. Alguna vegada m’ha funcionat. La majoria, no. Santa paciència!
· en català, si us plau!
· svp, soyez propre, parlez français!
· sorry, I don’t understand you.
· habla en cristiano que estamos en España!
Amb els tres primers supòsits no m’hi he trobat mai, francament. Un sempre ha de saber on és i tractar de parlar en l'idioma que toca allà on es troba, encara que això li representi alguna dificultat. En cas de desconèixer la llengua local, entenc que sempre s’hauria de començar amb una disculpa educada per no parlar-la. En fi, això és el que acostumo a fer quan vaig pel món.
Amb el quart supòsit m’hi trobo sovint. Té també una subvariant: que tan aviat com el teu interlocutor sent parlar la llengua d’aquí es giri d’esquena, o es faci el sord i faci veure que no t’ha sentit. L’exemple més corrent el trobem amb els cambrers de bars de tota mena. Són tàctiques matusseres que solen utilitzar alguns ignorants, els analfabets lingüístics en aquest cas. En canvi, els analfabets militants s’inclinen en veu alta pel cristiano. Segons l’humor i segons el dia, a vegades els he contestat que sóc de Sarrià, que hi ha gent que diu que és Espanya i hi ha gent que diu que no, i que ves a saber qui té raó, i que em sembla que el cristiano no és un idioma però que ja ho buscaré al Google. Alguna vegada m’ha funcionat. La majoria, no. Santa paciència!
