Darrerament i en els propers dies anirem veient alcaldes elegits fa només uns mesos que anuncien que deixen la poltrona municipal per canviar d’escenari, per optar a un altre càrrec, en aquest cas un càrrec a Madrid. L’alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, que no sé de quin partit és ni crec que ens importi massa, ens diu ara que, amb l’excusa d’optar per anar al Senat espanyol, deixa l’alcaldia en mans del seu segon, com si una alcaldia fos una propietat particular que es pogués traspassar amb la mateixa facilitat que si es tractés d’un bar musical o d’una ferreteria de barri. Només per aquest fet, la senyora Arqué constitueix un bon exemple de persona que no és de fiar.
Fa pocs mesos, durant la campanya electoral municipal, els llavors candidats i ara alcaldes ens deien que en els quatre anys del seu mandat ferien allò i allò altre i el de més enllà, i ens demanaven confiança i tota la pesca. L’autor d’aquest blog és bastant escèptic però hi ha gent que encara va als meetings i es creu els polítics a ulls clucs, i els vota en funció del que prometen en campanya. Ara aquesta gent es pot sentir decebuda i emprenyada per la manca de paraula d’aquests personatges que només semblen obeir al secretari d’organització del seu partit quan els ordena un canvi de poltrona.
El que fan alguns alcaldes de deixar el seu càrrec pocs mesos després d’unes eleccions és més que una burla i una falta de respecte al ciutadà: és un frau ètic. Crec que excepte en casos de força major com ara una malaltia greu, aquestes pràctiques reprovables haurien d’estar prohibides per llei. Però mentre no tinguem la llei hi ha l’ètica. Senyors alcaldes dimissionaris, els sona això?
Al marge d’això, no som pas pocs els que veient tal com està estructurat el poder estatal, considerem el Senat espanyol com un organisme que no serveix per res més que no sigui el tenir ben aparcats aquells polítics que han quedat més o menys amortitzats en els càrrecs anteriors; un cementiri d’elefants en diuen alguns.
D’actuacions fraudulentes com les de la senyora Arqué els ciutadans de Barcelona en tenim molta experiència: cap ni un dels alcaldes que han ocupat el càrrec des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 ha estat capaç de completar el seu darrer mandat. Tots l’han deixat a mitges per anar a Madrid o a qualsevol altre lloc. Parlo de Narcís Serra, de Pasqual Maragall i de Joan Clos. Tres exemples més de persones que no són de fiar.
De l’hereu del senyor Clos més val no parlar-ne massa doncs tothom se’l rifa, començant pels seus propis companys del PSOE. D’ell tampoc ens em poder refiar massa però, almenys fins ara, els motius són uns altres. Per allò tan conegut de que quien se mueva no sale en la foto, quan des de el PSOE li fan la guitza l’alcalde no s’atreveix mai a enfrontar-s’hi, i només sap reaccionar acusant l’oposició dia sí i dia també de no deixar-lo governar en minoria. El senyor Hereu té algunes dificultats per entendre que, en democràcia, qui decideix és la majoria, i que a l’alcaldia de Barcelona ell hi és en minoria. Si després de quasi un any encara no es veu capaç d’aglutinar una majoria de regidors, la meitat més un, que plegui. En aquest cas, no seria un frau sinó una lliçó de dignitat política.
Fa pocs mesos, durant la campanya electoral municipal, els llavors candidats i ara alcaldes ens deien que en els quatre anys del seu mandat ferien allò i allò altre i el de més enllà, i ens demanaven confiança i tota la pesca. L’autor d’aquest blog és bastant escèptic però hi ha gent que encara va als meetings i es creu els polítics a ulls clucs, i els vota en funció del que prometen en campanya. Ara aquesta gent es pot sentir decebuda i emprenyada per la manca de paraula d’aquests personatges que només semblen obeir al secretari d’organització del seu partit quan els ordena un canvi de poltrona.
El que fan alguns alcaldes de deixar el seu càrrec pocs mesos després d’unes eleccions és més que una burla i una falta de respecte al ciutadà: és un frau ètic. Crec que excepte en casos de força major com ara una malaltia greu, aquestes pràctiques reprovables haurien d’estar prohibides per llei. Però mentre no tinguem la llei hi ha l’ètica. Senyors alcaldes dimissionaris, els sona això?
Al marge d’això, no som pas pocs els que veient tal com està estructurat el poder estatal, considerem el Senat espanyol com un organisme que no serveix per res més que no sigui el tenir ben aparcats aquells polítics que han quedat més o menys amortitzats en els càrrecs anteriors; un cementiri d’elefants en diuen alguns.
D’actuacions fraudulentes com les de la senyora Arqué els ciutadans de Barcelona en tenim molta experiència: cap ni un dels alcaldes que han ocupat el càrrec des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 ha estat capaç de completar el seu darrer mandat. Tots l’han deixat a mitges per anar a Madrid o a qualsevol altre lloc. Parlo de Narcís Serra, de Pasqual Maragall i de Joan Clos. Tres exemples més de persones que no són de fiar.
De l’hereu del senyor Clos més val no parlar-ne massa doncs tothom se’l rifa, començant pels seus propis companys del PSOE. D’ell tampoc ens em poder refiar massa però, almenys fins ara, els motius són uns altres. Per allò tan conegut de que quien se mueva no sale en la foto, quan des de el PSOE li fan la guitza l’alcalde no s’atreveix mai a enfrontar-s’hi, i només sap reaccionar acusant l’oposició dia sí i dia també de no deixar-lo governar en minoria. El senyor Hereu té algunes dificultats per entendre que, en democràcia, qui decideix és la majoria, i que a l’alcaldia de Barcelona ell hi és en minoria. Si després de quasi un any encara no es veu capaç d’aglutinar una majoria de regidors, la meitat més un, que plegui. En aquest cas, no seria un frau sinó una lliçó de dignitat política.
