Fins no fa gaire Catalunya tenia un cert prestigi a Espanya i a Europa. En els darrers anys, però, aquell prestigi s’ha anat perdent. La davallada va començar en arribar Maragall a la presidència de la Generalitat. Un president, s’ha de dir, lligat de peus i mans tant pels seus tutors amb despatx al carrer Nicaragua com pels seus socis d’Esquerra i Iniciativa. Un president que ni tan sols podia canviar de secretari sense abans demanar permís als seus socis i als seus tutors. Ja des d’un bon principi es veia que allò no podia acabar massa bé. I va acabar com va acabar.
Després va venir el president que tenim ara, José Montilla, aquell que ell mateix es va definir com el polític dels fets, no paraules. De moment només l’ha encertat amb el no paraules. Podem confirmar, per tant, que Montilla és un home de poca paraula. Per fer el judici sobre els seus fets encara ens haurem d’esperar una mica. Però més val que no ens fem il·lusions, la cosa ja es veu que no pinta gens bé.
He estat pensant quins podrien ser els tres polítics que durant aquest període de cinc anys han sigut més nefastos per a Catalunya, és a dir, els que més han contribuït a la pèrdua del prestigi que dèiem abans. És evident que de polítics amb mèrits per formar part d’aquest podi de la vergonya n’hi ha bastants més però m’he proposat triar-ne tres, i he arribat a la conclusió que podrien ser aquests:
Carod-Rovira. Va exigir durant dos anys el tracte de vicepresident sense ser-ho, un fet que ja diu molt de la seva peculiar personalitat. Intueixo que a les properes eleccions no el votaran ni els seus. Va ajudar, i molt, a que Rodríguez Zapatero arribés a la Moncloa.
Rodríguez Zapatero. El president del govern espanyol més mentider des de la mort de Franco. Mentider compulsiu però, això sí, sense perdre mai el talante. T’enreda però sempre ho fa amb un somriure als llavis. Des d’aquella mentida flagrant del Pasqual, apoyaré... no ha parat. Però ens agradi o no estem totalment en les seves mans, ell és qui té la clau de la caixa.
Saura. Una nul·litat. Cosa que ha tocat cosa que ha espatllat. No n’ha encertat ni una. A Fidel Castro no ho sé però a Saura la historia no le absolverá.
Tots ells són polítics que actualment exerceixen tasques de govern ja que des de l’oposició també es poden fer disbarats i malifetes però ni molt menys com han fet ells tres des de les seves poltrones governamentals. Són uns polítics que amb un sistema més democràtic de llistes obertes penso que mai no haguessin arribat allà on són ara. Són d’aquella mena de personatges que massa sovint et fan agafar vergonya aliena.
No m’he atrevit a posar-los per cap altre ordre que no sigui l’alfabètic. Des de les seves respectives poltrones tots tres han fet tants disbarats i malifetes que podrien ocupar indistintament i amb tot mereixement l’esglaó més alt del podi. De les seves incompetències i mentides a Catalunya necessitarem anys per recuperar-nos. És d’esperar que com més aviat millor deixin les seves actuals (i)responsabilitats polítiques i no els tornem a veure mai més relacionats amb la vida pública d’aquest país.
Després va venir el president que tenim ara, José Montilla, aquell que ell mateix es va definir com el polític dels fets, no paraules. De moment només l’ha encertat amb el no paraules. Podem confirmar, per tant, que Montilla és un home de poca paraula. Per fer el judici sobre els seus fets encara ens haurem d’esperar una mica. Però més val que no ens fem il·lusions, la cosa ja es veu que no pinta gens bé.
He estat pensant quins podrien ser els tres polítics que durant aquest període de cinc anys han sigut més nefastos per a Catalunya, és a dir, els que més han contribuït a la pèrdua del prestigi que dèiem abans. És evident que de polítics amb mèrits per formar part d’aquest podi de la vergonya n’hi ha bastants més però m’he proposat triar-ne tres, i he arribat a la conclusió que podrien ser aquests:
Carod-Rovira. Va exigir durant dos anys el tracte de vicepresident sense ser-ho, un fet que ja diu molt de la seva peculiar personalitat. Intueixo que a les properes eleccions no el votaran ni els seus. Va ajudar, i molt, a que Rodríguez Zapatero arribés a la Moncloa.
Rodríguez Zapatero. El president del govern espanyol més mentider des de la mort de Franco. Mentider compulsiu però, això sí, sense perdre mai el talante. T’enreda però sempre ho fa amb un somriure als llavis. Des d’aquella mentida flagrant del Pasqual, apoyaré... no ha parat. Però ens agradi o no estem totalment en les seves mans, ell és qui té la clau de la caixa.
Saura. Una nul·litat. Cosa que ha tocat cosa que ha espatllat. No n’ha encertat ni una. A Fidel Castro no ho sé però a Saura la historia no le absolverá.
Tots ells són polítics que actualment exerceixen tasques de govern ja que des de l’oposició també es poden fer disbarats i malifetes però ni molt menys com han fet ells tres des de les seves poltrones governamentals. Són uns polítics que amb un sistema més democràtic de llistes obertes penso que mai no haguessin arribat allà on són ara. Són d’aquella mena de personatges que massa sovint et fan agafar vergonya aliena.
No m’he atrevit a posar-los per cap altre ordre que no sigui l’alfabètic. Des de les seves respectives poltrones tots tres han fet tants disbarats i malifetes que podrien ocupar indistintament i amb tot mereixement l’esglaó més alt del podi. De les seves incompetències i mentides a Catalunya necessitarem anys per recuperar-nos. És d’esperar que com més aviat millor deixin les seves actuals (i)responsabilitats polítiques i no els tornem a veure mai més relacionats amb la vida pública d’aquest país.
5 comentaris:
Penso que a part dels polítics que anomenes hauries d'haver inclòs a la llista a l'Artur Mas. Tot el que ha passat amb la gestió, aprovació i posteriors "entuertos" de l'Estatut fins a acabar, pel que es va veient, només en un nou sistema de finançament que s'hauria pogut pactar sense tant enrenou, és culpa en gran part de CiU que al meu entendre no van estar a la alçada i van entrar en un joc que no els pertocava. Si en Pujol hagués fet fa quatre anys les reflexions tàctiques que fa ara, la situació de la política catalana seria molt diferent. Al menys seria mes neta i CiU hauria demostrat la serietat i sentit comú que no han demostrat cap d'ells.
Si has decidit no posar a en Mas, penso que és perquè normalment som més condescendents amb els pecats d’omissió que amb els d'acció. I no hauria de ser així.
Casualment (o no) aquests personatges del Top3 fa un quart de segle que viuen dels contribuents. En Xoan Saura era ja primer tinent d'alcalde a L'Hospitalet l'any 1979. El vicepresident (ara sí) Carod Rovira va ser delegat de cultura a la Generalitat a l'any 1980, i el senyor Zapatero ja era diputat a Cortes l'any 1986. Normal que no sàpiguen ni com s'agafa l'autobús, ni quan costa un tallat...
Esplèndids els colors.
Em temo -i dic bé- que el desprestigi no ha vingut només de la banda esquerra. I no només des d'aquí: la irresponsabilitat ha estat manifesta a Catalunya i a la resta d'Espanya.
Em refereixo, és clar, al tema de la imatge, perquè pel que fa a la incompetència aquest és un atribut del qual la progressia nostrada en té l'exclusivitat!
Abraçada andalusí (estacional, és clar)
Miquel,
coincideixo plenament amb el que comentes al post; i també amb l'apreciació del primer comentari; crec que tots plegats no han estat a l'alçada dels temps. Ens ha tocat una generació de personatges deficitaris quant a la política, mals gestors i menys polítics...mentre el món va a to drap sense aturador...mala peça al teler...salut i bon any amic
Us agraeixo els vostres comentaris que, més o menys, comparteixo.
I ja que encara que sigui d’una manera indirecta toquem el tema dels nostres calés i el finançament, us puc dir que fa una estona he tingut una gran satisfacció en escoltar a un diputat socialista dels que manen molt que deia que el “document” estarà llest molt aviat però que ell ja sabia i ens podia anticipar que “la música sona molt bé” i que, per tant, s’ha de felicitar efusivament al senyor Montilla per la feina feta.
Doncs mireu, després de sentir-lo m’he quedat no només molt descansat sinó fins i tot content, satisfet i molt agraït de tenir un govern i uns diputats que treballen tan bé per a tots nosaltres. A vegades penso que tanta qualitat ens catalans no ens la mereixem. I és que de veritat, no hi ha dret que ens queixem, som una colla de desagraïts.
Resumint, aviat hi haurà un document que tindrà bona música i del xec que ens han d’enviar... deixem-ho córrer, fa lleig rebaixar-se a parlar de diners entre gent tant sacrificada.
Publica un comentari a l'entrada