.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dilluns, 29 de setembre de 2014

Els dubtes de Chacón i alguna cosa més

Carmen Chacón ha fet una de les grans aportacions unionistes al debat sobre la independència de Catalunya, tot i que no hi ha seguretat que ella en sigui l’autora i en tingui, per tant, el copyright. És aquesta: “És com si ens obliguessin a triar entre el pare i la mare. Ho sento, jo els estimo tots dos”. L’apel·lació als sentiments, la barreja de la família i el negoci (la política), aquest és el plantejament intel·lectual de Chacón en defensa de l’unionisme.

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, per entendre una mica més la psicologia del personatge potser cal que tots recordem que aquesta senyora ja es feia dir doctora quan encara era una doctoranda a Girona. I és la mateixa senyora que, formant part d’un govern presidit per un tal Zapatero, de trista memòria, va facilitar els desnonaments exprés com mai s’hagués atrevit a fer un ministre de dretes.

Però tant se val, si Chacón s’ho planteja en uns termes tan puerils, ho té ben fàcil: ha de votar “NO” a la primera pregunta i deixar en blanc la segona. Si la seva opció guanyés -Deu no ho vulgui- tot seguiria com fins ara, és a dir, pels catalans cada dia pitjor, i per a ella , que no viu a Catalunya sinó entre Miami i Madrid, cada dia millor. I dit tot això, l’opció política de Chacón s’ha de respectar, és clar que sí, però no més que qualsevol altra.

“Cataluña és de todos los españoles, no solo de los catalanes”. Ignoro qui n’és l’autor però, sigui qui sigui, en cercles unionistes la frase ha fet fortuna. Ha esdevingut tot un clàssic de l’unionisme. No deixa de ser una evolució, ara en clau merament patrimonial, del ja tradicional “Cataluña es España, los catalanes són españoles”. Tristament encara queden espanyols que pretenen ser els propietaris dels catalans, i tracten Catalunya com una colònia més de les moltes que Espanya ha anat perdent al llarg dels anys.

Arribats a aquest punt suggeriria que ens féssim unes quantes preguntes. Si un dels dos membres d’una parella es cansa i vol marxar, cal que, per poder marxar, la seva parella li hagi de donar permís? Oi que no? Oi que si en una parella un dels seus membres decideix separar-se no cal que hagi d’obtenir el consentiment de l’altre per tirar endavant el divorci? Oi que si un fill major d’estat decideix emancipar-se els seus pares no s’hi poden oposar?

El contenciós entre Catalunya i Espanya no és ben bé el mateix perquè, formalment, no és un conflicte en clau familiar sinó en clau política. Però s’hi assembla. El nostre contenciós ve a ser com un negoci (és un dir, sobretot si ens ho mirem des de Catalunya) en el que el soci minoritari, Catalunya en aquest cas, se n’ha atipat i decideix emprendre’n un altre pel seu compte i risc. I sent aquesta la situació actual, només s’han negociar els termes de la separació i mirar que aquests siguin justos i equitatius per a les dues parts en conflicte.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Legalitat vs legitimitat. Em sembla meridiana la tria. I la senyora (ehem) Chacón només és un frau més d'aquesta democràcia de cartró pedra. Salut i República!

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Sovint em pregunto si Espanya, el país que, a hores d'ara, encara ens "acull", passaria el test de la prova del cotó de l'IICD (Institut Internacional de Certificacions Democràtiques), que segurament encara no existeix però cada dia es fa més evident que hauria d'existir ;-)

Jordi ha dit...

Tot són excuses per dir que no els hi surt d'allà que Catalunya pugui ser independent i en el fons es creuen els amos i amb dret per manar sobre els ciutadans de Catalunya.