Bocamolls de la política

Tots els partits tenen el seu bocamoll de capçalera. O bocafluix, que també es pot dir així. Són persones que no saben callar quan toca, que xerren massa, que parlen pels descosits. No és cap secret que quan s’actua d’una manera exageradament desacomplexada el risc de deixar anar rucades augmenta considerablement. Avui parlarem de dos bocamolls de l’espanyolisme català. Un bon exemple de bocamoll espanyolista que ha exercit la seva activitat amb nota alta podria ser Jordi Cañas Pérez (a twitter, com que una lletra tan espanyola com la ñ no existeix, ha optat per mig catalanitzar-se el nom). Cañas va ser diputat ciudadano fins que l’estat espanyol, que ell tan defensa, li va atribuir alguna cosa lletja en el seu expedient fiscal. Concretament, una evasió fiscal de sis dígits. Presumptament, és clar, sempre la presumpció d’innocència fins que no hi hagi una resolució judicial ferma. El fet és que el seu cap, Rivera, el va fer plegar de diputat. Ara, sense la cobertura del càrrec, segueix mostrant un perfil mediàtic força prepotent i allunyat de la discreció, però té menys altaveu mediàtic que abans.

A la franquícia catalana dels populares podríem dir que Josep Enric Millo i Rocher és, per mèrits propis, el seu bocamoll de capçalera. Millo és un polític que podríem definir com ideològicament poc consistent. Primer era d’Unió, amb càrrec institucional de la Generalitat i tot, i d’allà va voler passar a Esquerra sense aconseguir-ho. Des de fa uns anys forma part de l’escuderia dels populares, i com que parla tant no només diu rucades, que això ho fan gairebé tots, sinó falsedats flagrants. Per exemple, fa un parell de dies va assegurar que, quan els resultats electorals dels populares catalans han estat millors, la seva cap de llista era la líder popular i bocamoll número u de Catalunya, Alícia Sánchez-CamaRGA. Doncs bé, per més que ho repeteixin dia sí i dia també, aquesta dada és falsa. Els millors resultats dels populares a Catalunya han estat amb Alejo Vidal-Quadras de candidat, amb el tretze i escaig per cent de vots, uns resultats que, per altra banda, tampoc són com per tirar coets. Alícia Sánchez-CamaRGA no ha estat capaç d’arribar al tretze. Això no és una opinió, són dades fàcilment comprovables i, com diu aquella cançó de La Trinca, el demés són trons.