.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 29 d’agost de 2014

"La cultura de la immediatesa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.666, del 22 d'agost de 2014.

***

La cultura de la immediatesa

El turista pretén fotografiar-ho tot en el mínim temps possible. Un exemple portat al límit seria el turisme de creuer. Sis hores per conèixer una ciutat i llestos, i si avui és dimarts això és Tunis, i demà tocarà un port sicilià. El creuer arriba a Barcelona al matí i els turistes que volen conèixer la ciutat pugen als autocars. L’autocar passa per davant de la Sagrada Família, on redueix una mica la marxa per tal que el turista pugui fer la foto de rigor. Altres, però, ni tan sols veuen això, perquè des del port els traslladen directament a La Roca a comprar roba de marca a bon preu. Al vespre, de tornada al vaixell, uns i altres comenten satisfets que Barcelona és una ciutat molt maca tot i que, alguns, els únics records que s’emporten de la ciutat són les vistes des del vaixell, uns pantalons i un parell de camises. I quan s’acaba el creuer hi ha qui presumeix d’haver conegut sis ciutats. Abans, per tenir una mica d’idea del lloc on anava, el turista que arribava a Barcelona s’hi estava uns quants dies. Ara, per conèixer la ciutat el creuerista en té prou amb sis horetes.

Amb les comunicacions passa una cosa similar. Cada dia més s’imposa la resposta immediata. Molta gent utilitza el WhatsApp, una aplicació de missatgeria instantània que transmet més d’un milió i mig de missatges de text, àudio i/o imatge per minut. Són moltes les persones del meu entorn que l’utilitzen: coneguts, amics i familiars hi gestionen el gruix de les seves comunicacions. Jo, però, prefereixo les sobretaules on ningú sembla tenir pressa i, de moment, del WhatsApp en prescindeixo. Ho faig, bàsicament, perquè no m’agrada l’obligada immediatesa que molta gent considera associada a aquest nou sistema de comunicar-se. Observo sovint que si no contestes amb una certa rapidesa reps a continuació una trucada del teu interlocutor preguntant-te si has rebut el seu WhatsApp i com és que encara no l’has contestat.

No m’agrada aquesta pressió per la immediatesa del comentari escrit que, massa sovint, no et permet meditar-lo mínimament. Tampoc m’acaba de convèncer l’exposició pública que el WhatsApp porta associada. Sé que això es pot gestionar al gust del consumidor, de manera més privada, però, a la pràctica, no sempre s’actua amb una mínima exigència per la privadesa de les comunicacions personals. És per totes aquestes coses que encara tardaré una mica a ser usuari del WhatsApp, però sóc ben conscient que més d’hora que tard m’hi acabaré afegint. En un creuer, però, és difícil que m’hi veieu.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Al final tot és qüestió d'entrenament. A mi, el WhatsApp m'ha reportat una sèrie de beneficis a nivell comunicatiu que, d'altra banda, sempre es feien feixucs, com per exemple mantenir un grup de comunicació de l'executiva. I d'altres, com el grup de "germans" ha fet que hàgim retrobat un espai de comunicació que la realitat ens privava, pels horaris infectes que fem tots i per la distància geogràfica. Que n'hi ha que ho fan servir per ridiculeses? Segur. Però mira, en això, com en tot, cadascú ensenya la poteta ;P

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Doncs m'hi hauré de començar a entrenar, perquè la pressió que sento per entrar a "la secta" és creixent ;-)