Per substituir el cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, que d’acord amb les normes vaticanes ja fa un parell d’anys que s’hauria d’haver jubilat, s’ha parlat insistentment d’enviar a Catalunya el cardenal utielà Antonio Cañizares, exbisbe d’Àvila, exarquebisbe de Granada i de Toledo, i exprimat d’Espanya. És a dir, un senyor amb pràcticament cap relació prèvia amb Catalunya.
Això em fa recordar que fa gairebé cinc dècades, en ple franquisme, es va nomenar bisbe de Barcelona al val·lisoletà Marcelo González Martín, i el seu nomenament va ser molt contestat per la societat civil catalana de l’època. Així, tot i ser en ple franquisme, on només el fet de manifestar-se ja constituïa una operació de risc, es va organitzar una campanya popular amb el lema de “Volem bisbes catalans”.
Però la sensibilitat catalana de les autoritats espanyoles (religioses i civils) de l’època no era massa diferent de la que gaudim ara. A més a més cal no oblidar que, durant el franquisme, el nomenament d’un bisbe depenia, en última instància, de la voluntat del dictador que, òbviament, podia vetar-lo sense donar explicacions. El fet és que les autoritats de l’època van reaccionar a la campanya de “Volem bisbes catalans” amb tota la parsimònia del món. Tota la parsimònia del món vol dir que van tardar quatre anys a rectificar aquell nomenament provocador, quan van substituir Don Marcelo pel colomenc doctor Jubany (Narcís Jubany i Arnau, de Santa Coloma de Farners, a la foto).
Vista aquella experiència m’atreviria a dir que, ara mateix, el que necessita l’arquebisbat de Barcelona no és el cardenal espanyol Cañizares sinó “un jubany”, és a dir, un personatge del tarannà del doctor Jubany, que tan bon record va deixar a la Barcelona de l’època.
Això em fa recordar que fa gairebé cinc dècades, en ple franquisme, es va nomenar bisbe de Barcelona al val·lisoletà Marcelo González Martín, i el seu nomenament va ser molt contestat per la societat civil catalana de l’època. Així, tot i ser en ple franquisme, on només el fet de manifestar-se ja constituïa una operació de risc, es va organitzar una campanya popular amb el lema de “Volem bisbes catalans”.
Però la sensibilitat catalana de les autoritats espanyoles (religioses i civils) de l’època no era massa diferent de la que gaudim ara. A més a més cal no oblidar que, durant el franquisme, el nomenament d’un bisbe depenia, en última instància, de la voluntat del dictador que, òbviament, podia vetar-lo sense donar explicacions. El fet és que les autoritats de l’època van reaccionar a la campanya de “Volem bisbes catalans” amb tota la parsimònia del món. Tota la parsimònia del món vol dir que van tardar quatre anys a rectificar aquell nomenament provocador, quan van substituir Don Marcelo pel colomenc doctor Jubany (Narcís Jubany i Arnau, de Santa Coloma de Farners, a la foto).
Vista aquella experiència m’atreviria a dir que, ara mateix, el que necessita l’arquebisbat de Barcelona no és el cardenal espanyol Cañizares sinó “un jubany”, és a dir, un personatge del tarannà del doctor Jubany, que tan bon record va deixar a la Barcelona de l’època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada