Mil cinc-cents

(Seat mil cinc-cents)

Vaig obrir aquest blog ara fa set anys, quan ja es veia que estava a punt d’esclatar tota aquella disbauxa econòmica generalitzada que, encapçalada pel sector de la construcció, s’havia instal·lat molt irresponsablement en la nostra societat. Set anys després moltes d’aquelles empreses, molt prepotents però amb els peus de fang, han desaparegut del mapa. Set anys després cap dels titulars de les nostres institucions públiques (ajuntament, diputació i Generalitat, així com els caps de l’estat i del govern espanyols) continua ocupant el càrrec. Set anys després són a l’oposició els partits polítics que llavors governaven aquestes institucions, i ara els que governen són uns altres.

En només set anys han canviat moltes coses. Els economistes experts —suposant que, quan es tracta de parlar del futur, hi hagi experts que vagin una mica més enllà del si l’encerto, l’endevino— asseguren que res no tornarà a ser com abans. Però en el món d’internet, els blogs i les xarxes socials en general s’han produït canvis molt més profunds. El món digital evoluciona amb molta més rapidesa que el món analògic en què la nostra societat estava instal·lada fins fa com qui diu quatre dies. Davant d’aquests canvis el ciutadà té dues opcions: o hi entra, s’adapta i segueix el ritme de la societat digital actual, o es queda tan antiquat com el Seat mil cinc-cents de la foto. Quan vaig obrir El radar de Sarrià no sabia res de blogs ni de xarxes socials. Avui, sense ser cap expert en la matèria, em sembla que en sé una mica. Però com que aquest món em va seduir des del primer moment, no he hagut de fer un gran esforç per anar-me posant al dia.

Si el comptador de blogger que porta l’estadística d’El radar de Sarrià no ens enganya, aquesta que estàs llegint és l’entrada numero mil cinc-cents. Però tot i que del blog n’estic raonablement satisfet, i no precisament per la quantitat d’articles publicats, intueixo que si ara tingués el temps, les ganes i la paciència per rellegir-me un per un els mil cinc-cents articles publicats fins ara, n’hi trobaria uns quants que els hauria de corregir o, com diuen els polítics que no volen admetre que, com tothom, de tant en tant ells també s’equivoquen, alguns dels meus comentaris els hauria de matisar. I és que, amb el temps, les opinions poden evolucionar, i avui segurament discreparia d’alguna de les que he anat publicant des que l’any 2007 vaig obrir El radar de Sarrià. Però no tinc el costum de rellegir-me.

Avui, però, he fet una excepció i he revisat una mica per sobre els meus primers articles publicats l’any 2007, i n’he trobat un que, per commemorar els meus primers mil cinc-cents articles, m’agradaria compartir amb els lectors actuals d’aquest blog, que segurament no són els mateixos que tenia fa set anys: "Una anècdota a la Cuba preturística". Espero que us provoqui algun somriure. Abans d’acabar aquest article commemoratiu vull dir-vos que sempre he intentat ser honest a l’hora de posar les meves opinions negre sobre blanc. Així, sense els lligams d’una militància política o de qualsevol altra mena que, d’altra banda, no he tingut mai, quan he expressat una opinió ha sigut exactament aquella que tenia en el moment de fer-la pública, sense haver-me d’autocensurar pensant en què dirà vés a saber qui.