Octubre de 1978. Era la primera vegada que jo trepitjava un país comunista. A Cuba, però, es tractava i es tracta encara d’un comunisme bastant sui generis. En aquells anys els únics turistes que visitaven Cuba eren els polítics d’esquerra molt compromesos i els sindicalistes de classe convençuts de les bondats del comunisme i, per tant, allò no tenia res a veure amb la situació d’ara. Jo hi anava, però, en viatge de negocis.
Vaig arribar a l’aeroport de Rancho Boyeros (La Havana) un diumenge de matinada i, tenint en compte l’època i el fet de tractar-se d’un país comunista, allà m’esperava la comitiva habitual: un home ja gran que era el tècnic, l’interlocutor diguem-ne industrial, un comisario político jovenet que hi posava el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior) i que portava la veu cantant, però que del meu negoci no en tenia ni idea. També formaven part de la colla un senyor de Malta, però que normalment vivia a Londres, i que no vaig acabar d’entendre quin paper hi tenia en tot allò, i finalment un conductor que durant la meva estada de cinc dies a l’illa tindria dia i nit a la meva disposició, a la porta del llavors anomenat Hotel Habana Libre (abans Habana Hilton). Vaig pensar que era una manera practica de tenir-me controlat a tothora, no fos cas...
Només arribar em van fer passar sense cues pel control de policia, quasi sense mirar-se el meu passaport ni el llampant visat que m’havien estampat, a corre cuita, al consolat cubà del Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell jovenet semblava manar molt i tothom li feia cas. Al voler recollir la maleta que havia facturat em va dir que no em preocupés, que ja la trobaria a l’habitació de l’hotel, com així va ser. Si me la van obrir, que quasi segur que ho van fer, jo no ho vaig notar. En aquella època la policia política cubana treballava amb molta professionalitat i, segurament, això no ha canviat gaire.
Al sortir de l’aeroport i dirigir-nos cap a La Havana ens vam creuar amb dotzenes de camions carregats de gent que viatjava dreta a la plataforma. Era molt estrany, tractant-se d’un diumenge i a aquella hora tan intempestiva. La cara d’aquella gent denotava qualsevol estat d’ànim menys el de la felicitat socialista que, a tort i a dret, proclamaven els cartells publicitaris.
No vaig tardar gaire a preguntar que era allò, i el comisario político, impertorbable, em va dir, més o menys, el següent: Son voluntarios que van a cortar caña para ayudar al objetivo de producción marcado por el compañero Fidel. Cada domingo toca a un número determinado de fábricas, que van rotando a lo largo de la zafra, para permitir que todos tengan la oportunidad y el honor de participar en esta tarea patria. Todos los trabajadores, sin excepción, se apuntan voluntarios.
A partir d’aquell precís moment em va quedar molt clar i em vaig proposar molt seriosament que durant la meva estada a l’illa evitaria fer cap broma política de cap mena, no fos cas que el diumenge següent fos jo mateix un dels voluntarios que van a cortar caña.
Allò em va quedar gravat per sempre, i crec que vaig aprendre més sobre el comunisme real amb aquella escena que amb els llibres especialitzats sobre Cuba que em vaig llegir de pressa i corrents abans d’anar-hi, per tal de saber una mica on em ficava.
Vaig arribar a l’aeroport de Rancho Boyeros (La Havana) un diumenge de matinada i, tenint en compte l’època i el fet de tractar-se d’un país comunista, allà m’esperava la comitiva habitual: un home ja gran que era el tècnic, l’interlocutor diguem-ne industrial, un comisario político jovenet que hi posava el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior) i que portava la veu cantant, però que del meu negoci no en tenia ni idea. També formaven part de la colla un senyor de Malta, però que normalment vivia a Londres, i que no vaig acabar d’entendre quin paper hi tenia en tot allò, i finalment un conductor que durant la meva estada de cinc dies a l’illa tindria dia i nit a la meva disposició, a la porta del llavors anomenat Hotel Habana Libre (abans Habana Hilton). Vaig pensar que era una manera practica de tenir-me controlat a tothora, no fos cas...
Només arribar em van fer passar sense cues pel control de policia, quasi sense mirar-se el meu passaport ni el llampant visat que m’havien estampat, a corre cuita, al consolat cubà del Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell jovenet semblava manar molt i tothom li feia cas. Al voler recollir la maleta que havia facturat em va dir que no em preocupés, que ja la trobaria a l’habitació de l’hotel, com així va ser. Si me la van obrir, que quasi segur que ho van fer, jo no ho vaig notar. En aquella època la policia política cubana treballava amb molta professionalitat i, segurament, això no ha canviat gaire.
Al sortir de l’aeroport i dirigir-nos cap a La Havana ens vam creuar amb dotzenes de camions carregats de gent que viatjava dreta a la plataforma. Era molt estrany, tractant-se d’un diumenge i a aquella hora tan intempestiva. La cara d’aquella gent denotava qualsevol estat d’ànim menys el de la felicitat socialista que, a tort i a dret, proclamaven els cartells publicitaris.
No vaig tardar gaire a preguntar que era allò, i el comisario político, impertorbable, em va dir, més o menys, el següent: Son voluntarios que van a cortar caña para ayudar al objetivo de producción marcado por el compañero Fidel. Cada domingo toca a un número determinado de fábricas, que van rotando a lo largo de la zafra, para permitir que todos tengan la oportunidad y el honor de participar en esta tarea patria. Todos los trabajadores, sin excepción, se apuntan voluntarios.
A partir d’aquell precís moment em va quedar molt clar i em vaig proposar molt seriosament que durant la meva estada a l’illa evitaria fer cap broma política de cap mena, no fos cas que el diumenge següent fos jo mateix un dels voluntarios que van a cortar caña.
Allò em va quedar gravat per sempre, i crec que vaig aprendre més sobre el comunisme real amb aquella escena que amb els llibres especialitzats sobre Cuba que em vaig llegir de pressa i corrents abans d’anar-hi, per tal de saber una mica on em ficava.
