Hi havia motius més que sobrats per convocar la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir, i per molt més. Un aspecte molt remarcable de l’acte d’ahir és la seva transversalitat, circumstància que només es dóna en molt comptades ocasions i que encara dóna més credibilitat a les reivindicacions.
Així, hi havia persones de dretes i d’esquerres; gent que se sent molt espanyola i gent de la ceba; empresaris i treballadors (els sindicats evidentment no hi eren, però qualsevol persona mitjanament informada sap que aquests organismes només es defensen a sí mateixos i a les seves cúpules directives). Hi havia catalans de naixement i immigrants vinguts de tot arreu, professors i alumnes, metges i pacients, gent gran i jovenalla. Els que es declaren apolítics (que normalment acostumen a ser gent d’ordre, gent de dretes) i els que estan altament polititzats. Hi havia de tot excepte les cúpules dirigents dels dos partits espanyolistes, aquells que tenen els interessos del país veí com la seva màxima prioritat; res a dir, és la seva opció.
Si acceptem que estem en una democràcia (a vegades, encara ho dubto) s’hauria d'admetre sense complexos que tothom té el dret a manifestar-se. És per això que no tenen cap credibilitat democràtica les desqualificacions prèvies fetes pels dirigents dels dos partits espanyolistes que dèiem abans, PSOE i PP, o PP i PSOE (tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando).
Però dit això i exactament per les mateixes raons, també hi ha el dret de no anar-hi. Vull dir que anar a manifestar-se és un dret democràtic, però mai pot ser un deure per més justificat que sigui el motiu de la convocatòria, com passava en aquest cas.
És, per tant, igualment poc democràtic desqualificar els que no van anar a la manifestació, i molt menys insultar-los. No sóc ni montillenc ni sociata ni espanyolista ni sindicalista ni res que s’hi assembli, però me’n guardaré molt de criticar al senyor Montilla i la seva tropa pel fet de no anar a la manifestació. Ells tenen els seus propis interessos, i sempre que s’han hagut de mullar entre Catalunya i Espanya tenen molt clar quina és la seva prioritat. Anar-hi era un dret, i quedar-se a casa també. Només faltaria!
Ahir no vaig anar a manifestar-me. Vaig exercir el meu dret democràtic i vaig fer us de la meva llibertat optant per no anar-hi. I encara que tinc els meus motius per haver pres aquesta decisió, avui, precisament avui, no toca explicar-los. Si ho fes, algú encara es podria pensar que estic tractant de justificar-me per haver decidit el que vaig decidir. I no, en una democràcia ni tan sols hi ha l’obligació de justificar el fet de no anar a una manifestació. La mateixa llibertat per a tothom. Oi que és maco això!
Per tant, tots aquells que han proclamat a tort i a dret que no anar a la manifestació "es passar-se Catalunya pels collons", o que "els enemics són els que no hi van", o que “els que es queden a casa són Espanya”, o altres disbarats similars que aquests darrers dies hem pogut llegir als mitjans de comunicació, estan equivocats i demostren tenir encara uns certs tics franquistes i/o comunistes, de l’època fosca en què sí, era obligat anar a les manifestacions.
PS: Aquest article el vaig escriure divendres, un dia abans de la manifestació. Ara m’he mirat per sobre el que en diuen els mitjans i arribo a la conclusió que el crit més escoltat ahir va ser, sens dubte, "in-de-pen-dèn-ci-a". Deixem-ne constància.
Així, hi havia persones de dretes i d’esquerres; gent que se sent molt espanyola i gent de la ceba; empresaris i treballadors (els sindicats evidentment no hi eren, però qualsevol persona mitjanament informada sap que aquests organismes només es defensen a sí mateixos i a les seves cúpules directives). Hi havia catalans de naixement i immigrants vinguts de tot arreu, professors i alumnes, metges i pacients, gent gran i jovenalla. Els que es declaren apolítics (que normalment acostumen a ser gent d’ordre, gent de dretes) i els que estan altament polititzats. Hi havia de tot excepte les cúpules dirigents dels dos partits espanyolistes, aquells que tenen els interessos del país veí com la seva màxima prioritat; res a dir, és la seva opció.
Si acceptem que estem en una democràcia (a vegades, encara ho dubto) s’hauria d'admetre sense complexos que tothom té el dret a manifestar-se. És per això que no tenen cap credibilitat democràtica les desqualificacions prèvies fetes pels dirigents dels dos partits espanyolistes que dèiem abans, PSOE i PP, o PP i PSOE (tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando).
Però dit això i exactament per les mateixes raons, també hi ha el dret de no anar-hi. Vull dir que anar a manifestar-se és un dret democràtic, però mai pot ser un deure per més justificat que sigui el motiu de la convocatòria, com passava en aquest cas.
És, per tant, igualment poc democràtic desqualificar els que no van anar a la manifestació, i molt menys insultar-los. No sóc ni montillenc ni sociata ni espanyolista ni sindicalista ni res que s’hi assembli, però me’n guardaré molt de criticar al senyor Montilla i la seva tropa pel fet de no anar a la manifestació. Ells tenen els seus propis interessos, i sempre que s’han hagut de mullar entre Catalunya i Espanya tenen molt clar quina és la seva prioritat. Anar-hi era un dret, i quedar-se a casa també. Només faltaria!
Ahir no vaig anar a manifestar-me. Vaig exercir el meu dret democràtic i vaig fer us de la meva llibertat optant per no anar-hi. I encara que tinc els meus motius per haver pres aquesta decisió, avui, precisament avui, no toca explicar-los. Si ho fes, algú encara es podria pensar que estic tractant de justificar-me per haver decidit el que vaig decidir. I no, en una democràcia ni tan sols hi ha l’obligació de justificar el fet de no anar a una manifestació. La mateixa llibertat per a tothom. Oi que és maco això!
Per tant, tots aquells que han proclamat a tort i a dret que no anar a la manifestació "es passar-se Catalunya pels collons", o que "els enemics són els que no hi van", o que “els que es queden a casa són Espanya”, o altres disbarats similars que aquests darrers dies hem pogut llegir als mitjans de comunicació, estan equivocats i demostren tenir encara uns certs tics franquistes i/o comunistes, de l’època fosca en què sí, era obligat anar a les manifestacions.
PS: Aquest article el vaig escriure divendres, un dia abans de la manifestació. Ara m’he mirat per sobre el que en diuen els mitjans i arribo a la conclusió que el crit més escoltat ahir va ser, sens dubte, "in-de-pen-dèn-ci-a". Deixem-ne constància.
