.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dissabte, 15 de desembre de 2007

L’actitud humana davant les mascotes

(Avui faig la prova de no posar cap punt i a part en tot l’article, tal com fa un conegut col·laborador del diari Avui). Quan anava a l’escola tenia un company que estava encantat i molt orgullós amb la seva mascota. Jo a aquella bestiola li tenia més que respecte, i no ho amagava. Quan anava a casa seva, que hi anava de tant en tant, sempre li posava com a condició amistosa (que ell, bon amic, sempre acceptava) que per favor, la tingués amagada ja que la meva por era incontrolable, i davant d'això jo no hi podia fer res. Sempre pensava que m’acabaria mossegant, de la mateixa manera que quan em trobo davant d’un gat el primer que penso és que m’acabarà saltant al damunt i, com a mínim, m’esgarraparà. És com aquell que té pànic a volar i pensa qui si agafa l’avió, s’estavellarà; afortunadament aquest no és el meu cas doncs n’agafo un quants d’avions, i mai se m’ha passat pel cap que tindré un accident. El meu amic sempre em deia que els animals detecten de seguida si la persona que tenen al davant està nerviosa o esta tranquil·la, i que si estàs tranquil no t'ataquen mai. No dubto que aquesta teoria sigui certa però el fet és que jo no n’estava gens de tranquil. Per tant, entenia que si me la trobava al passadís jo corria un risc evident, doncs la bèstia aviat detectaria el meu estat d’ànim i se’m tiraria al damunt sense pensar-s’ho. El meu amic em deia que segurament algun dia canviaria d'opinió i m’acabarien agradant les mascotes, i com que jo em considero una persona oberta de mires i preparada per acceptar fins i tot les coses més inversemblants, li deia que potser sí però, això sí, sense cap convenciment. I tot i el temps transcorregut, segueixen sense agradar-me les mascotes, i això que cada dia n’hi ha més. També tinc comprovat que, sovint, davant d’un gos, un gat o qualsevol bèstia m’agafen ganes d’esternudar, però haig de reconèixer que mai m’he fet les proves d’al·lèrgia per saber-ne els motius exactes d’aquest fenomen. Fixeu-vos-hi, sempre que hi ha un incident en el que un gos ataca a una persona i la deixa mal ferida o morta (segons els diaris, cada any es produeixen bastants casos d’aquests), la reacció de l’amo sempre acostuma a ser la mateixa: “no ho puc entendre, mai havia fet mal a ningú, mai havia atacat a ningú, es devia posar nerviós ves a saber perquè, se li devien creuar els cables, no ho puc entendre, ...”. Per cert, la mascota del meu amic era una serp d'uns dos metres de llarg, però segons el seu amo era molt tranquil·la i mai havia fet mal a ningú. No ho dubto però ara mateix, només de tornar a recordar aquells episodis, encara se’m posen els pels de punta! No ho puc pas evitar i, a la vegada, tinc una certa enveja als que no només es queden indiferents davant de les mascotes sinó que s’hi apropen i les toquen. I fins i tot es deixen llepar! Ufff! (Vist el resultat, em sembla que prefereixo tornar al sistema tradicional d’introduir algun punt i a part de tant en tant).