Des que vaig iniciar aquesta sèrie s’han publicat tantes coses als diaris, se n’ha parlat tant a ràdios i teles i a fòrums de tota mena, que me n’adono que qualsevol cosa que hi vulgui afegir ara ja s’haurà dit i, a més, amb molta més autoritat que la meva.
El resum de tot plegat és que la situació és molt delicada però, més greu encara, és que els que hi haurien de posar remei no semblen ser conscients d’aquesta gravetat. Només cal llegir les recents declaracions del conseller Maragall i les dels representants sindicals dels mestres per adonar-nos que, amb aquesta gent i amb aquesta poca predisposició que mostren, no només no s’arreglarà res sinó que el problema s’anirà agreujant.
No es sobrer recordar que al capdavant de la conselleria del ram ara hi tenim l’Ernest Maragall, aquell senyor que, entre altres originalitats, quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona es va encaparrar tan si vols com si no vols a posar un plet als tribunals dels Estats Units per tal d’obtenir, per la nostra ciutat, la propietat del www.barcelona.com, website que ja tenia uns propietaris des de feia anys; em sembla recordar que era una gent del Maresme que va tenir la bona pensada de registrar el SEU website als Estats Units. Com era d’esperar aquell plet és va perdre, els barcelonins el vam perdre, i la broma ens va costar quasi cent milions de pessetes en advocats, viatges i derivats.
Doncs aquest mateix senyor ens deia l’altre dia, amb la mateixa convicció amb la que defensava la propietat d’aquell website per Barcelona, que el nivell de l’educació a Catalunya no només compleix l’aprovat sinó que va pel camí d’assolir aviat un notable, segons es pot llegir a l’Avui d’abans d’ahir.
Ara s’hi afegeix la ministra Cabrera que, després de fer una lectura potser massa ràpida i esbiaixada dels darrers informes que han sortit aquests dies, en treu la conclusió de que, en educació, no només no hi veu cap gravetat sinó que, per arrodonir-ho, ens diu que estem en una mena de cercle virtuós; a El País de dissabte hi trobareu tots els detalls.
També ja comença a ser un clàssic que els polítics s’escudin en la manca de pressupost per tapar-se les vergonyes, quan tothom sap que la manca de recursos en un sector clau com és aquest, si es confirma, s’acostuma a resoldre amb un canvi de prioritats inversores. Però és que a més, si un es mira per sobre el cost real per alumne de l’ensenyament públic, resulta que no és pas inferior a la xifra de l’escola privada. Ens trobem doncs que, entre altres importants mancances, aquí hi ha també un problema greu de gestió financera.
Per part dels que hi ha ara a la conselleria no s’hi val a donar la culpa als que hi havia abans, doncs encara que amb això tenen una certa raó, el que haurien de fer és començar per reconèixer la realitat d’avui i, si hi veuen una sortida, posar-se a treballar. I si no la veuen, plegar com més aviat millor i deixar pas a gent més preparada.
El resum de tot plegat és que la situació és molt delicada però, més greu encara, és que els que hi haurien de posar remei no semblen ser conscients d’aquesta gravetat. Només cal llegir les recents declaracions del conseller Maragall i les dels representants sindicals dels mestres per adonar-nos que, amb aquesta gent i amb aquesta poca predisposició que mostren, no només no s’arreglarà res sinó que el problema s’anirà agreujant.
No es sobrer recordar que al capdavant de la conselleria del ram ara hi tenim l’Ernest Maragall, aquell senyor que, entre altres originalitats, quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona es va encaparrar tan si vols com si no vols a posar un plet als tribunals dels Estats Units per tal d’obtenir, per la nostra ciutat, la propietat del www.barcelona.com, website que ja tenia uns propietaris des de feia anys; em sembla recordar que era una gent del Maresme que va tenir la bona pensada de registrar el SEU website als Estats Units. Com era d’esperar aquell plet és va perdre, els barcelonins el vam perdre, i la broma ens va costar quasi cent milions de pessetes en advocats, viatges i derivats.
Doncs aquest mateix senyor ens deia l’altre dia, amb la mateixa convicció amb la que defensava la propietat d’aquell website per Barcelona, que el nivell de l’educació a Catalunya no només compleix l’aprovat sinó que va pel camí d’assolir aviat un notable, segons es pot llegir a l’Avui d’abans d’ahir.
Ara s’hi afegeix la ministra Cabrera que, després de fer una lectura potser massa ràpida i esbiaixada dels darrers informes que han sortit aquests dies, en treu la conclusió de que, en educació, no només no hi veu cap gravetat sinó que, per arrodonir-ho, ens diu que estem en una mena de cercle virtuós; a El País de dissabte hi trobareu tots els detalls.
També ja comença a ser un clàssic que els polítics s’escudin en la manca de pressupost per tapar-se les vergonyes, quan tothom sap que la manca de recursos en un sector clau com és aquest, si es confirma, s’acostuma a resoldre amb un canvi de prioritats inversores. Però és que a més, si un es mira per sobre el cost real per alumne de l’ensenyament públic, resulta que no és pas inferior a la xifra de l’escola privada. Ens trobem doncs que, entre altres importants mancances, aquí hi ha també un problema greu de gestió financera.
Per part dels que hi ha ara a la conselleria no s’hi val a donar la culpa als que hi havia abans, doncs encara que amb això tenen una certa raó, el que haurien de fer és començar per reconèixer la realitat d’avui i, si hi veuen una sortida, posar-se a treballar. I si no la veuen, plegar com més aviat millor i deixar pas a gent més preparada.
