No sé del cert de qui és l’expressió fer país però si hagués de mullar-me diria que és del Jordi Pujol dels anys seixanta.
Hi ha moltes formes de fer país i suposo que cadascú ho entén a la seva manera. Per segons qui pot ser simplement treballar bé, o estudiar bé, o generalitzant, fer la feina ben feta, sigui la que sigui.
També trobarem persones per les que davant de la disjuntiva entre comprar un producte produït a fora i comprar-ne un d’aquí de les mateixes característiques i preu, fer país vol dir inclinar-se decididament per la segona opció. I fins i tot hi ha gent que considera que s’han de decantar pel producte local encara que no sigui tan bo o sigui una mica més car que el de fora. Resumint, siguis polític o civil entenc que fer país es actuar de manera que amb les teves decisions beneficiïs d’alguna manera el teu país.
A Itàlia ho tenen clar: els seus cotxes oficials acostumen a ser italians (Lancia, etc.). A França, també (Peugeot, Citroen, etc.). A Alemanya, no diguem (Audi, BMW, Mercedes). Els polítics d’aquells països tenen molt clar que, mentre puguin, fer país vol dir, entre moltes altres coses, protegir la seva indústria automobilística. Vol dir consumir el producte nacional i prescindir del producte importat, donant així també exemple als seus ciutadans.
En canvi, els polítics catalans sembla que no s’hagin assabentat que el nostre país també té -encara- una indústria automobilística. Així, davant de les diverses opcions del mercat, els nostres polítics tenen la seva fórmula particular de fer país i donar exemple: quasi tots es desplacen en cotxes de luxe alemanys. Passen olímpicament de fer país i fan el mec.
Ho fan els d’ara i ho feien els d’abans; ho fan els del govern i també els de l’oposició. Aquí no se salva ningú. Deu ser una cosa que s’encomana. Quan tanqui la Seat de Martorell tot seran llàgrimes de cocodril. Una manera molt particular de fer país la dels nostres polítics, si senyor!
(Evidentment aquí podríem també discutir sobre la necessitat de que tanta gent s’hagi de desplaçar amb cotxe oficial i xofer, però això ja s’escapa del tema d’avui i ho haurem de tocar un altre dia).
Hi ha moltes formes de fer país i suposo que cadascú ho entén a la seva manera. Per segons qui pot ser simplement treballar bé, o estudiar bé, o generalitzant, fer la feina ben feta, sigui la que sigui.
També trobarem persones per les que davant de la disjuntiva entre comprar un producte produït a fora i comprar-ne un d’aquí de les mateixes característiques i preu, fer país vol dir inclinar-se decididament per la segona opció. I fins i tot hi ha gent que considera que s’han de decantar pel producte local encara que no sigui tan bo o sigui una mica més car que el de fora. Resumint, siguis polític o civil entenc que fer país es actuar de manera que amb les teves decisions beneficiïs d’alguna manera el teu país.
A Itàlia ho tenen clar: els seus cotxes oficials acostumen a ser italians (Lancia, etc.). A França, també (Peugeot, Citroen, etc.). A Alemanya, no diguem (Audi, BMW, Mercedes). Els polítics d’aquells països tenen molt clar que, mentre puguin, fer país vol dir, entre moltes altres coses, protegir la seva indústria automobilística. Vol dir consumir el producte nacional i prescindir del producte importat, donant així també exemple als seus ciutadans.
En canvi, els polítics catalans sembla que no s’hagin assabentat que el nostre país també té -encara- una indústria automobilística. Així, davant de les diverses opcions del mercat, els nostres polítics tenen la seva fórmula particular de fer país i donar exemple: quasi tots es desplacen en cotxes de luxe alemanys. Passen olímpicament de fer país i fan el mec.
Ho fan els d’ara i ho feien els d’abans; ho fan els del govern i també els de l’oposició. Aquí no se salva ningú. Deu ser una cosa que s’encomana. Quan tanqui la Seat de Martorell tot seran llàgrimes de cocodril. Una manera molt particular de fer país la dels nostres polítics, si senyor!
(Evidentment aquí podríem també discutir sobre la necessitat de que tanta gent s’hagi de desplaçar amb cotxe oficial i xofer, però això ja s’escapa del tema d’avui i ho haurem de tocar un altre dia).
