Yes, please

El meu nivell d’anglès no és que sigui res de l’altre món, però em permet viatjar còmodament per tot arreu i tenir relacions comercials amb tot tipus de gent, sense dificultats lingüístiques. Una de les primeres coses que em van ensenyar quan començava a aprendre anglès, i d’això ja en fa uns quants anys, és que quan et fan una pregunta que només admet dues respostes, sí i no, el “yes” sempre va acompanyat del “please”, i el “no”, del “thanks”. Així, quan et pregunten si vols un cafè (would you like a coffee?), si en vols un la resposta correcta ha de ser yes, please, i si no et ve de gust, no, thanks.

Però com que avui als escocesos se’ls pregunta si volen que el seu país s’independitzi del Regne Unit i, naturalment, això és molt més important que quan et pregunten si vols prendre un cafè, les respostes que figuren a la papereta de votació només són YES i NO; en aquest cas, el per favor i el gràcies es donen per suposats. I com que alguna vegada em diuen que no em mullo prou, aprofito per dir que si jo visqués a Aberdeen, Dundee, Edimburg, Glasgow o qualsevol altre indret d’Escòcia, avui tindria molt clar que la meva resposta seria YES, sense cap mena de dubte.

Dit això, aquells que defensem que a Catalunya i als catalans ens aniria molt millor si ens separéssim de la nostra actual metròpoli i poguéssim decidir pel nostre compte, prescindint de les tutories espanyoles actuals, cal dir també que la celebració del referèndum escossés ens va la mar de bé, al marge de quin sigui el resultat de la votació. I ens va molt bé perquè es demostra que constituir un país nou no és cap utopia sinó que, si els interessats s'ho proposen, resulta perfectament viable. Això, avui, es demostrarà a Escòcia, i aviat es podrà demostrar també a Catalunya. Yes, please.